Morir-se de vergonya

Sovint diem allò que la història posarà les coses al seu lloc. Jo més aviat diria que la interpretació que els historiadors faran d’allò que estem vivint ara posarà les coses al seu lloc. Intentar analitzar el present o el passat recent ens costa perquè se’ns presenta confús. Per tant, només el temps ens dirà si, tal com sembla, els independentistes catalans estem fotent el ridícul i hem perdut una de les últimes oportunitats per aconseguir la plena sobirania.
Es dirà que una part de culpa és dels poders fàctics i mediàtics que amb tota la seva artilleria estan intent dinamitar el procés secessionista que va començar a Arenys de Munt. Aquests poders estan encapçalats pel PSC-PSOE i especialment per la persona que actualment ostenta el càrrec de President de la Generalitat de Catalunya. Però no en són els únics. Els altres són els propis independentistes que, pels motius que sigui, són incapaços de posar-se d’acord per remar junts cap un destí inevitable: la independència de Catalunya. Insisteixo, només la història explicarà si allò que va començar a Arenys de Munt ha estat, va ser, l’inici de la fi de la dependència de Catalunya respecte Espanya.
Per començar, tenim una ERC que continua donant suport a un partit i a un president que ja ha deixat clar que la suposada influència catalanista que ha tingut el partit de Companys, tan recordat aquests dies, ha servit només per les “paraules” i no pels “fets”. Montilla deu lleialtat absoluta a Espanya i encara més si qui mana allà és el PSOE. La reunió amb De La Vega ha servit per evidenciar allò que ja sabem: si el TC retalla l’Estatut ja trobaran maneres per fer veure que no passa res. Esquerra, de moment, és còmplice de l’espanyolisme del PSC i no al revés, el PSC no és còmplice de l’independentisme d’ERC.
Per continuar, tenim un Reagrupament que, a hores d’ara, no reagrupa sinó que redivideix. I dic de moment perquè no negaré que tinc certa simpatia per l’objectiu que busca Carretero. Crec que aquest objectiu és dels més encertats que s’han proposat en la vida política independentista dels últims temps: crear una força política parlamentària majoritària i transversal amb un únic objectiu: proclamar la independència unilateral. Aquesta intenció estaria bé si a les properes eleccions es presentessin juntes, en coalició, totes les formacions polítiques i socials que busquen aquest objectiu. Si a les properes eleccions CiU (o potser hauria de dir CDC), ERC, CUP, Reagrupament i persones independents es presentessin sota una sola sigla amb un programa consensuat, potser sí que estaríem parlant d’un autèntic reagrupament. També podem esperar a veure els resultats electorals. Potser la coalició és possible després de les votacions. En aquest sentit, cal esperar que la promesa de Puigcercós d’exercir el dret a decidir es faci realitat i que Convergència es deixi d’una vegada per totes d’ambigüitats.
I, finalment, tenim les plataformes independentistes barallant-se per sortir a la foto finish de les consultes d’autodeterminació. Vaja, que perverteixen aquella màxima de Kennedy que diu “no et preguntis què pot fer el país per tu sinó què pots fer tu pel país” i la converteixen en “el país no farà res per mi i només jo puc arreglar el país”.
Mentrestant, aquells qui tenim totes les esperances posades en un futur més just, lliure i independent d’un altre govern estatal ens mirem la situació amb certa perplexitat i morint-nos de vergonya.

Publicat a elter.net. Fotografia extreta del web d'ERC