Torno emprenyat

Veig que des del 10 de setembre que no escrivia res al bloc. Quina vergonya! Jo que fins ara havia intentat escriure almenys un cop per setmana. Què deveu pensar de mi aquells fans incondicionals? Bé, alguns, de fet, ja m’ho heu dit. Tot sigui dit, però, us puc contar amb els dits d’una mà. Gràcies per preocupar-vos per mi, aquells qui ho heu fet. Als altres, gràcies per continuar llegint (si heu arribat fins aquí i teniu la intenció de seguir endavant).
Tinc, però, una Excusa en majúscula. El dia 20 de setembre vaig fer un trasllat de domicili. No ha estat un canvi de vivenda normal... O potser sí. Bé, la qüestió és que fer-lo amb tres criatures i sense comptar amb l’ajuda d’una empresa de mudances ha estat un pèl dificultós, per dir-ho suaument. Sort, encara, d’una nit que el cunyat em va ajudar a treure les peces grosses i que la meva mare va fer de cangur un parell de nits mentre netejàvem la casa nova. Això, lògicament, em va treure bona part de les hores dedicades al bloc. Però l’autèntic drama té a veure amb Telefonica. Sí, la d’Espanya.
Des del dia 20 de setembre, primer dia en què vàrem dormir a la casa nova, fins avui, 15 d’octubre, hem estat sense telèfon. La història és digne d’un acudit de Gila! Anem a pams. Quan vàrem anar a viure a l’anterior domicili, vam demanar una alta de telèfon. Al pis encara no teníem ni llum, ni gas, ni aigua legals, però, malgrat això, els de Telefonica ens van venir de seguida sense demanar cap mena de cèdula d’habitabilitat. Amb un parell de dies ja teníem telèfon nou. Doncs bé, ara hem volgut mantenir el mateix número i vam sol·licitar un trasllat de línia. Tot va començar tant bé com l’altra vegada. Els truco un dijous i el dilluns següent, dia 17 de setembre, em truquen dient que al cap de mitja hora són a la casa a fer el trasllat. I jo els dic: “no podríeu venir el dijous 20 que és el dia que fem el trasllat?” i em diuen “oi tant! Fins dijous”. Una setmana més tard encara havien de dir-me res. Així que truco al 1004 i després de passar pel clàssic: “premi 1 si...”; “si desitja parlar amb...”; “si vol ser atès en català premi...”, etcètera, em diuen que ja han passat i que al llarg dels propers 20 dies passaran un cop haguem solucionat el problema que tenim de connexió. “¿Com? ¿Quin problema?”. Després de trucar una setmana seguida al mateix 1004, finalment decideixo moure fils, i mai més ben dit. El divendres 5 d’octubre envio un correu a un contacte que té un càrrec de responsabilitat a Telefonica i em diu que no pateixi, que aviat em diran alguna cosa. I així va ser. Li estic immensament agraït, si no, a hores d’ara, segur que encara m’estaria esperant.
El dimarts següent em truquen i per qüestions d’horaris quedem que el tècnic passarà el dijous 11 d’octubre. A les 9 i 15 es presenta a la casa i ens diu: “no podem posar telèfon si no separeu els cables de llum i telèfon de la façana”. I li diem: “però si a tot el carrer passen junts”. Resposta: “tan és, els vull separats. Quan ho tingueu fet el tècnic, que passarà d’aquí a una estona, us empalmarà els cables”. Aquesta “estona” van resultar ser 8 hores. A les 6 de la tarda del dia abans del festiu 12 d’octubre el tècnic es presenta. Una hora més tard ens diu: “no us puc donar línia perquè la caixa del carrer està ja plena de números, dilluns passaran tres tècnics a solcuionar-ho”. I se’n va anar. Per cert, el xicot va fer un cablejat nou pel carrer de la nostra línia i, curiosament, va fer passar el fil del telèfon juntament amb els cables d’electricitat en lloc de fer-ho per la canaleta que li havíem fet expressament a correcuita.
El dilluns següent, o sigui, avui, a les 9, parlo amb el tècnic i em diu: “a les 11:15 passo per la casa”. A les 13 hores encara l’esperava. Emprenyat, molt emprenyat, li foto una bronca quan finalment em truca per dir-me que passarà a les 4 de la tarda. Li entra per una orella i li surt per l’altre, com si ell tampoc tingués línia.
Finalment, a les 4 de la tarda, tenim telèfon. Això sí, només ens pot empalmar una toma perquè tenen prohibit fer més empalmes. O sigui, jo mateix he hagut de fer la difícil tasca de posar quatre fils ens els dos forats on ja hi havia els altres cables. Buf, quina dificultat.
Connecto el telèfon i tenia missatges acumulats des del dia 25 de setembre. I, per fi, a les 23h de la nit puc tornar a escriure un text pel bloc des de casa. I ara, a mitjanit, me’n vaig a dormir. Estic massa cansat. Massa tip. Massa fart. Tot i que us he de confessar que potser era millor abans, quan no tenia telèfon i quan me n’anava a dormir més aviat. Qui sap, potser demà els truco i els dic que es posin la línia allà a on els càpiga.