Sortosament des de casa no veiem Barcelona TV. No és que hi tingui res en contra, ni molt menys, és senzillament que als de comarca no ens cal una televisió barcelonina per saber el que passa al Cap i Casal del nostre país. Ja ens n'arriba informació per tots caps i cantons. Malgrat això, des d'alguna de les televisions locals de la comarca podem rebre repetits programes emesos per la televisió pública de l'Ajuntament de Barcelona. Entre aquests un tal Telemonegal del qual n'he sentit a parlar moltes vegades, però que no havia vist mai.Finalment, una nit d'aquest estiu, fent zàping, vaig trobar en un d'aquests canals locals la reemissió d'un programa de Ferran Monegal. M'hi vaig quedar uns cinc minuts, els suficients per saber que la propera vegada que el vegi no m'hi aturaré més del que tardi a prémer un altre botó del comandament a distància.
Ja tenia un prejudici sobre aquest programa a partir del que havia pogut veure de reculls de retalls emessos per altres televisions com en l'APM? Però és que sóc dels que m'apunto a aquells qui critiquen que un crític de televisió pugui criticar altres programes de televisió a través del seu propi programa de televisió. Oi tant que pot fer el que li roti, però no creieu que és una mica lleig, a l'estil del que pensaríem si un inspector d'Hisenda muntés la seva pròpia empresa d'assessorament fiscal?
Però allò que em va acabar de convèncer que mai més tornaria a veure aquest programa va ser, precisament, la reemissió d'aquell Telemonegal. Avui en dia els crítics de televisió centren bona part de les seves crítiques cap als programes denominats de teleescombraries. Així doncs, els crítics, a l'hora d'escriure els seus textos, es converteixen en escombriaires de les escombraries televisives, o sigui, en teleescombriaires. Ara bé, el senyor Monegal crec que en realitat és un teleescombriaire exhibicionista. I aquí torno al programa en qüestió. Si vaig aguantar 5 minuts en antena va ser perquè vaig veure unes imatges d'una dona morta al carrer, al costat d'uns vehicles i tapada per un llençol d'aquells que semblen d'alumini i la presentadora d'un programa espanyol que deia quelcom així: "i ara s'hi acostarà el seu marit i demanarà que el deixin sol per dir-li les últimes paraules a la seva dona i que podrem sentir perfectament". No cal dir que el senyor Monegal va condemnar el programa en qüestió per haver emès les imatges. La meva pregunta és: ¿i al senyor Monegal no se'l pot condemnar per haver fet el mateix i, a més, dues vegades? Ell es va aprofitar d'aquestes imatges, que va mantenir en antena el temps necessari per veure tota l'escena i, a més, recrear-se en la seva crítica.
No, senyor Monegal, la seva utilització de les imatges és tant exhibicionisme com el de la televisió espanyola que vostè denunciava. Les paraules, fossin les de la locutora o les del teleescombriaire, no amagaven les imatges que s'emetien, en els dos casos, amb una voluntat claríssima de mantenir l'audiència atenta davant la pantalla atreta per la morbositat. Sense dubte, els dos són clars exemples d'exhibicionisme de porqueria mal dissimulats.
2 comentaris:
No saps pas la quantitat d'inspectors d'hisenda que han muntat una assessoria...el pitjor del Ferran Monegal és que és un tendenciós. Sempre comenta que s'ha de disparar amunt a la classe política. Desgraciadament ell només dispara cap a dues direccions: els nacionalistes catalans i als suposats programes teleescombraria als quals no només fa propaganda sinó que cada vegada que ha invitat un personatge d'aquest tipus de programes n'ha sortit airós. Per altra banda, en els anys que porta fent el programa no es pot observar cap evolució ni cap millora. Continua entrebancant-se, es veu el micro, s'oblida coses,....ell ho disfressa d'humil però, no ens enganyem, és un mal professional.
El Monegal fa la funció de queixar-se de tot per sistema. Segurament quan veu la tele, no pensa "a veure si trobo algun programa que m'agradi"; el que realment pensa es "a veure, què puc criticar avui". Quan el Monegal té algun convidat es fa l'espavilat i comença a fotre canya contra la seva feina. Per això va ser tan bo quan va convidar a Fernando Sánchez Dragó o inclós a Karmele Marchante (aquella periodista del cor): aquests dos convidats van guanyar-li la partida al Monegal i el van deixar en evidència, no sabia per on tirar. Jo, haig de dir, fa molt de temps que no veig el Telemonegal ja!!
Publica un comentari a l'entrada