La Porronada 2012

La Porronada 2012 a Torelló, inici de la Festa Major (26/07/12):

Bruce Springsteen - Barcelona - 19/05/2012

Carta al M. Hble. Sr. Artur Mas i Gavarró

Distingit Sr. Artur Mas i Gavarró,

L’11 de setembre de 2014 farà 300 anys de la data que ha servit de referent per la Diada Nacional del nostre país, com vostè ja sap. És d’esperar, doncs, que d’aquí a dos anys celebrem un Onze de Setembre especial. Aquesta carta és per proposar-li la que, sincerament, considero que és la millor manera de commemorar aquest tres-cents aniversari.

En l’últim congrés del partit que vostè presideix es va fer una proposta clara cap a l’assoliment d’un estat propi català. Però per arribar-hi és necessari exercir el dret a l’autodeterminació i una de les maneres és a través d’un referèndum d’independència. I perquè això sigui possible, ens cal un líder capaç d’encapçalar amb decisió aquest camí. Una persona que pugui aglutinar totes les sensibilitats polítiques que comparteixin aquest objectiu comú.

Tenint en compte que en aquests moments a Catalunya hi ha una majoria social partidària d’assolir la plena sobirania i que vostè presideix el Govern del nostre país i un partit sobiranista, qui millor per dirigir aquest procés?

Estem davant d’una oportunitat única i alhora simbòlica per fer realitat les nostres aspiracions nacionals. A més, coincideix que aquest mateix any és l’escollit per Alex Salmond per celebrar el referèndum d’independència d’Escòcia. És per això que l’11 de setembre de 2014 és probablement la millor data per convocar la ciutadania del nostre país a les urnes.

Dos anys és temps més que suficient per fer els passos necessaris per explicar el projecte arreu i arribar, a més, amb condicions de guanyar-lo. La Unió Europea ha validat, en altres processos similars, més del 50% de participació i del 55% de vots favorables. Uns mínims fàcilment assolibles ja que les enquestes actuals donen uns resultats clarament superiors.

Així doncs, si vostè realment creu que Catalunya es mereix la màxima sobirania i si se sent el màxim representant de la nostra ciutadania, s’hauria de plantejar molt seriosament proposar ara mateix aquesta data per exercir, finalment, el dret a l’autodeterminació. Pot estar convençut que la immensa majoria de ciutadans del nostre país li faran costat. En cas contrari, una vegada més, ens tocarà “celebrar” una derrota per la Diada. Que les del 2012 i 2013 siguin les últimes.

Esperant, amb il·lusió, que prengui en consideració aquesta proposta,

El saluda atentament,

Enric Xicoy i Comas

Primavera Pujol

Aquí us deixo dues noves entrades publicades al blog de l'ARA.cat:

- La primavera torna a ser notícia
En aquest article parlo de com la primavera ja no és notícia, com deia Llorenç Gomis, quan parlem del retorn de l'estació de l'any. En canvi, sí que torna a ser notícia, però com a sinònim de revolució o revolta popular. Just l'endemà de publicar aquesta entrada he descobert que hi ha una web que es diu Primavera Reus.
- El català que va pujar un Pujol i va baixar una muntanya. En aquesta entrada parlo de l'independentisme pragmàtic de Jordi Pujol. Uns dies després, Vicent Partal l'entrevistava a Vilaweb i va demanar als piuladors si li voliem fer una pregunta. La meva pregunta va ser una de les 5 que va respondre. És aquesta: "si el seu independentisme és pragmàtic vol dir que un dia pot deixar de ser-ho, d'indepenedentista?". La resposta de Pujol va ser que sí, que pot deixar de ser-ho. Ho podeu escoltar a partir del minut 1:35. Curiosament fa uns dies advertia en un altre article que sí no ens afanyem a aprofitar aquest pragmatisme podem perdre una bona oportunitat de ser independents:
- El pragma de CiU

A Voltas: dues endavant, una enrere

Aquests dies toca comentar l’article “En castellà també, sisplau” de l’amic i company de feina Eduard Voltas publicat a l’ARA el diumenge 26 de febrer. Doncs som-hi. Tal i com evidencio en el títol, crec que l’article de l’Eduard fa dues passes endavant, però una enrere. Ara us n’explico els meus motius en aquest enllaç.

CiU i l'eix transversal

Se’n van fer uns farts, des de la barretina mediàtica, de criticar ERC per haver escollit abans l’eix social que el nacional durant els dos tripartits. Des de CiU es va acusar a Carod i Puigcercós d’haver-ho fet per arraconar-los a ells amb l’excusa d’un canvi social. Bona part del votant d’ERC tampoc ho va acabar d’entendre, especialment amb el segon tripartit. I és cert que Esquerra en va pagar les conseqüències electorals.

Durant la campanya electoral del 2010, la federació nacionalista va fer bandera de l’eix nacional per contrastar-lo amb l’eix social que representava el tripartit. La base d’aquest eix nacional era la promesa d’un pacte fiscal que no van arribar a explicar mai al detall. I CiU va aconseguir el govern.

Doncs bé, a l’inici del segon curs de la legislatura, els convergents ja han abandonat l’eix nacional i han tornat a saltar de via per passar-se a l’altre eix, el social. Això sí, un eix social a les antípodes del que proclamaven els del tripartit. Ara no veig a ningú de la barretina mediàtica queixar-se que els autodenominats nacionalistes hagin pactat uns pressupostos amb el PP.

S’entenen perfectament els motius pels quals CiU ha apostat pel PP. Són aquests:

1) El PP té la clau de la caixa de Madrid

2) CiU se sent més a prop del PP en l’eix social que amb qualsevol altre partit

3) CiU té ganes de venjar-se del tripartit, especialment d’ERC

4) CiU no troba mai el moment d’enfrontar-se a Espanya

En definitiva, CiU torna a actuar com sempre, o sigui, prioritzant el pragmatisme abans que ser conseqüent amb les suposades reivindicacions nacionals. Hi ha, doncs, poques diferències entre el fons del tripartit d’esquerres i l’actual tripartit de dretes. Sí que n’hi ha en les formes ja que, de moment, el PP no és al govern.

Estic convençut, però, que ara la majoria de dirigents i diputats de CiU han pactat amb més reticències que mai amb el PP. Aquest PP és aquell partit que no vol immersió lingüística, que no vol pacte fiscal, que no vol cap transició nacional, que vol recuperar els toros, que va recórrer l’Estatut, que vol acabar amb Òmnium, que vol... Vaja, tot el contrari del que desitja una immensa majoria dels votants de CiU. Un PP que està exactament a l’altre extrem en l’eix nacional. Per cert, el mateix que es criticava, amb raó, d’ERC quan pactava amb el PSOE.

Tinc l’esperança, però, que aquesta sigui l’última vegada que CiU s’equivoca. I s’equivoca perquè basar-ho tot en tenir millor finançament és caure en els mateixos errors de sempre. De què serveixen els diners si no es tenen competències? Vull creure les (tímides) amenaces d’alguns dels seus dirigents. Estem, segur, davant d’una de les millors oportunitats que tindrem mai per ser un Estat. La conjuntura econòmica i política és la idònia. Mai com ara s’havia vist imprescindible tenir un Estat propi. És per això que Convergència hauria de conduir la seva estratègia per l’eix transversal. Què entenc jo per l’eix transversal?

Doncs l’eix transversal no és res més que pactar un full de ruta nacional cap a la independència amb els partits i agents socials que també defensen aquest camí. És transversal perquè tot i que està basat un eix, el nacional, també inclou tots aquells qui tenen idees diferents dins l’eix social. El soci principal hauria de ser ERC i les altres formacions polítiques independentistes, però també ICV i aquells descontents amb el PSC. Darrere haurien de venir tots els agents socials que volguessin pujar al carro.

Artur Mas, si tingués una mica de vista, s’hauria d’adonar que pot passar a la història com el president més important del nostre país. El seu nom faria quedar en segon lloc els de Macià, Companys, Tarradellas i Pujol. Només per això, ja hauria de pagar la pena.

Carda fred

Sembla que hi ha certa unanimitat en considerar que la temperatura de confort està al voltant dels 20 graus. Entre 19 i 22, més o menys, és la temperatura que tenim la majoria la calefacció a casa. Per tant, per sobre de 20 tendim a tenir calor i per sota fred...
Publicat a NacióDigital.

Mac: gira que tomba

Sí, ho reconec, al vidre li convé una neteja.

La cultura, de baixada

Si ens ho mirem des d'un punt de vista, el tancament de Megaupload és una bona notícia. Però si ens ho mirem des d'un altre, és un mala notícia. Algú dirà: "és clar, si ens ho mirem des del punt del vista dels autors, és una bona notícia, i si ens ho mirem des del punt de vista del públic és una mala notícia".

Doncs no, és una bona notícia i un desastre pels dos bàndols. És una bona notícia que un pirata que s'ha enriquit a costa de la feina d'uns altres se'n pugui anar a la presó. És una bona notícia que els autors puguin recuperar part dels ingressos que han perdut per culpa d'una distribució fraudulenta de la seva feina. És una bona notícia que el públic s'adoni que darrere d'una producció audiovisual, literària o musical hi ha una feinada, uns costos que s'han d'amortitzar i una gent que s'hi ha de guanyar la vida. Hem de ser capaços d'entendre que la cultura no és gratis.
Però també és una mala notícia per als creadors. Especialment les grans productores cinematogràfiques i musicals, haurien de ser conscients que mai s'havia consumit tanta cultura com ara. Si tota la cultura que ells produeixen l'ha de pagar al públic, convertiran els seus productes en un material per a pocs. Una de les finalitats de les grans empreses, especialment les nordamericanes, no és només fer molts diners, sinó exportar arreu la seva visió del món. I a quanta més gent arribin, millor. Però és que, a més, la indústria cultural no s'acaba en el comerç de la pel·lícula o el disc. Darrere hi ha tota una altra indústria complementària que es beneficia d'un consum massiu del primer producte: DVDs, Concerts, Marxandatge, etcètera. Hi ha molta gent que, a més, abans de comprar o consumir un producte pagant-ne el seu preu, prefereix assegurar-se que val el seu cost. L'èxit i coneixença d'alguns actors o músics s'ha d'agrair, en bona part, al pirateig. Per tant, m'agradaria saber fins a quin punt els beneficis econòmics complementaris que comporta el pirateig no compensa les pèrdues prèvies.
Algú dirà que això està molt bé per a les grans multinacionals, però que el petit productor o creador està en perill de mort per culpa del pirateig. Potser sí, però diria que aquest sempre està en perill de mort ja que mai podrà lluitar contra les multinacionals, hi hagi o no pirateig.
I també és una mala notícia per al públic. No ho dic tant per l'estalvi econòmic que suposa piratejar, que també, sinó perquè mai com ara s'havia consumit tanta cultura. Si més gent consumeix més cultura, encara que sigui de masses, és d'esperar que també sigui més culta, no? Potser sóc massa optimista, ho sé.
I, ben mirat, també és una bona notícia que algunes empreses que han abusat del seu poder es trobin competint en igualtat de condicions davant d'un públic que acaba escollint allò que més li agrada i no allò que li fan creure que li agradarà més.
Per tant, diria que, com en tantes coses de la vida, el camí correcte és el del mig. O sigui, saber trobar un equilibri entre el cost raonable de la cultura i la capacitat del públic de poder escollir allò que realment li interessa. I saber-se adaptar a una nova manera de consumir cultura que, amb una mica de creativitat, pot ser beneficiosa per a tothom.

Les dotze de l'onze

1) Avui fa un any, el dia 5 de gener, esperant els Reis a Torelló. f3,5 - 1/6
2) Carnaval el 25 de febrer a l'Escola Fortià Solà, Torelló. f4,2 - 1/200
3) Excursió a La Fajeda d'en Jordà, dia 13. f11 - 1/500
4) Per Setmana Santa vam poder anar uns dies a la platja, a Sant Pere Pescador. Dia 17. f8 - 1/200
5) Més Sant Pere Pescador, dia 7. f8 - 1/250
6) El 6 del 6 aquests dos en van fer 6. f4,5 - 1/60
7) L'últim dia de juliol, a casa. f9 - 1/5
8) La Dordogne francesa, el dia 20. f13 - 1/400
9) 9 de setembre, primer concert del retorn de Sopa de Cabra al Palau Sant Jordi. f5,6 - 1/15
10) Gronxant-se a "Casaramona", Sora, el dia 9. f8 - 1/640
11) Fent un salt darrere Orís el dia 12. f7,1 - 1/1250

12) Presa des del Santuari de Bellmunt, Sant Pere de Torelló, en direcció el Montseny el dia 29. f32 - 1/200

Aquest 12 ja en són 39

Aquest del 2012 ha estat el meu 39è Cap d'Any. Fem un repàs a aquests 39 anys amb una cançó per any:

1) 1973
Aquest va ser el meu any de naixement. I aquesta ha estat, possiblement, la cançó que més m'ha marcat i que més vegades he escoltat i els Rolling Stones han estat el meu grup preferit, com podreu comprovar.

2) 1974

El meu primer Cap d'Any va ser el del 74, pocs mesos després d'haver nascut. Lluís Llach va editar aquest any un dels seus millors discs, "I si canto trist..." amb cançons com Que tinguem sort. Però jo em quedo amb aquesta Cançó a Mahalta. Us passo l'última vegada que la va cantar, el 2007.

3) 1975
David Bowie no ha estat precisament un dels meus cantants preferits, però en aquesta llista no hi podia faltar:


4) 1976
Queen sí que l'he escoltat molt. Potser més cap al final de la seva carrera, però aquesta cançó va ser un dels seus primers èxits.


5) 1977

Supertramp també ha tingut un raconet a la meva vida. No molt gran, però suficient com per apreciar cançons com aquesta.

6) 1978
Aquest sí que va ser un gran any. L'any de "Some Girls" dels Stones i, per tant, l'any d'una altra de les meves preferides. Gran versió en concert.


7) 1979

Dire Straits, un altre dels grups de capçalera. Especialment a partir del "Money for Nothing". Però abans, van fer grans perles.

8) 1980
Aquesta cançó és un himne. Imprescindible.


9) 1981

A partir d'aquest any, vaig començar a ser conscient de què escoltava. I The Police va ser un dels meus referents.

10) 1982
Un altre de les meves preferides dels Stones. Ho sento, aquesta no hi podia faltar.


11) 1983

A partir d'aquí se'm farà molt difícil escollir una cançó per any. Aquest 83, per exemple, podria posar Michael Jackson. Però com que no ha estat un dels meus preferits, he d'escollir una altra de The Police. Sense cap mena de dubte, la que més vegades he escoltat.

12) 1984

Potser és l'única cançó pròpia que m'agrada de Nena. Però m'agrada molt i l'he ballat molt, també.

13) 1985

Aquest any sí que va ser molt productiu, musicalment parlant. Springsteen, Dire Straits, etcètera. Potser us hauria de posar un fragment del concert d'en Lluís Llach al Camp Nou, la primera vegada que entrava al camp del Barça, però si hi ha una cançó que vam cantar molt al col·le aquell any, aquesta va ser:

14) 1986

Bé, potser seria hora de posar temes més nostrats, no? Un altre himne. La millor cançó d'El Último? No ho sé, però L.P. d'"Enemigos de lo Ajeno" el vaig gastar cara i cara.

15) 1987
Els U2 i "The Joshua Tree". No hi ha paraules per definir aquest disc i aquesta cançó


16) 1988

El gran any, musicalment parlant. El meu primer macroconcert amb Bruce Springsteen i després Amnistia Internacional. Aquesta va ser el meu primer gran concert i així va començar, amb la cançó que donava nom al disc editat aquell mateix any.

17) 1989

De l'any 1987 us havia d'haver posat Sau... i el seu "No puc deixar de fumar". Però com que el 1989 van treure el segon disc "Per la porta de servei", en posarem una de doble d'aquest disc. Així vaig veure Sau... per primer cop, amb en Sabater amb la mateixa americana durant tota la gira.

18) 1990

Aquesta cançó és del 89, però va ser un dels més escoltats el 1990. I mira, volia posar-la a la llista.

19) 1991

Loquillo y los Trogloditas. Grans discs, també. Tot i que després vaig perdre certa simpatia, sobretot quan el senyor parlava de política. Però com que els dos tenim simpatia pels Stones...

20) 1992

The Cure, aquella època, era un grup de nenes. Però amb el temps m'han anat agradant, i molt. Especialment cançons com aquesta.

21) 1993

Un altre d'aquells grups d'un "hit", i poca cosa més. Però mira, és d'aquelles cançons que et feien ballar.

22) 1994

Els Pets han anat millorant, i molt, disc rere disc. Per mi, el primer salt qualitatiu el van fer amb "Brut Natural". Amb aquesta cançó, un ja començava a sentir nostàlgia de la seva infància.

23) 1995

Els Lax'n'Busto no han estat dels meus grups preferits en català. Tot i així, hi ha algunes cançons que he escoltat bastant. Aquesta, precisament, no és una d'elles. Però és un dels millors temes del disc que van editar el 1995.

24) 1996

Grups com Oasis semblava que podien ser els substituts d'altres que ja començaven a fer-se grans. Tot i així, a partir d'aquesta època vaig començar a desconnectar de la música cantada en anglès i, com podreu veure, vaig centrar l'atenció sobretot en la feta i cantada en català.

25) 1997

En Quimi Portet, aquest sí que ha estat un gran referent. El seu segon disc, "Hoquei sobre pedres", va ser un gran descobriment. Tot i que la meva preferida del disc és Massa, aquest vídeoclip és genial.

26) 1998

The Verve va editar aquesta cançó i els Rolling Stones van ser tan fills de puta que se'n van apropiar l'autoria. El vídeoclip també és molt bo.

27) 1999

Els Umpah Pah primer, i l'Adrià Puntí després, han compost una de les banda sonores més suggerents de finals del segle passat.

28) 2000

U2 va fer un dels disc més complerts, després del "Joshua Tree" amb aquest "All that you can't leave behind". Difícil triar una cançó d'aquell disc.

29) 2001
Per mi, l'últim disc d'estudi de Sopa de Cabra va ser també el millor.

30) 2002

I el primer comiat de Sopa de Cabra va ser dur, però també va servir per descobrir una cançó que m'havia passat per alt.

31) 2003

Aquest any va ser l'últim en què en Pemi Fortuny va editar un disc d'estudi amb els Lax'n'Busto. D'aquest disc hi ha grans cançons, algunes amb tanta marxa com aquesta.

32) 2004

Del disc "Agost" em quedo la cançó Feliç. Però com que no tenen vídeoclip, us passo la que dóna nom a l'àlbum.

33) 2005
Sanjosex va ser una gran descoberta del 2005. Des de llavors, fan incondicional.

34) 2006

Antònia Font els vaig descobrir realment aquest 2006 amb "Batiscafo Katiuscas". Wa Yeah ha estat la cançó que més han ballat els meus fills, com podeu comprovar en aquest vídeo, i potser la primera cançó que s'han après d'un grup català.

35) 2007
I Mishima ha estat un altre dels grans descobriments d'aquest principi de segle.

36) 2008
Sí, no es pot negar, el gran descobriment del 2008 va ser Manel.

37) 2009

L'any 2009 va ser el de la mort d'Estanislau Verdet. Tot i que aquest any no va publicar cap disc, sí que es van fer públics alguns dels seus vídeoclips. L'any 2010 va ser també l'any d'un gran disc de Pau Vallvé. Així que vull dedicar el 2009, l'any de transició de l'Estanislau a en Pau, o d'en Verdet a en Vallvé, amb aquest vídeoclip que, si no vaig equivocat, van fer uns alumnes de la Facultat de Comunicació Blanquerna.

38) 2010

IX! és d'aquells grups de solatge. Guanyen amb el temps. Convé anar-los escoltant. Fins que arriba un moment que no te'ls pots treure del reproductor de CD's.

39) 2011

I sí, aquest 2011 ha tornat a ser l'any de Manel, tot i que probablement algun altre grup s'ho mereixeria més que el grup barceloní. Sí, els Antònia Font s'ho mereixen. A veure quines sorpreses agradables ens esperen aquest 2012. Alguns molt agradables, com els Amics de les arts, Mishima o Quimi Portet, tal i com ens expliquen els amics de l'Enderrock.

Lizarra i congrés de pau 2011

Avui s'ha firmat un document de pau de proposta de resolució del conflicte basc i la fi d'ETA. El 12 de setembre de 1998 es firmava al País Basc el pacte de Lizarra. Doncs bé, aquí teniu alguns fragments dels dos documents confrontats. Busqueu les diferències i digueu-me si això no es podia haver resolt fa 13 anys:

Lokarri 2011

Llamamos a ETA a hacer una declaración pública de cese definitivo de la actividad armada, y solicitar diálogo con los gobiernos de España y Francia para tratar exclusivamente las consecuencias del conflicto.

Lizarra 1998

El proceso de diálogo y negociación puede propiciarse con conversaciones multilaterales que no exijan condiciones previas infranqueables para los agentes implicados, a fin de que el diálogo pueda producirse.

El proceso de negociación y resolución propiamente dicho, que lleva implícitos la voluntad y el compromiso de abordar las causas del conflicto, se realizaría en unas condiciones de ausencia permanente de todas las expresiones de violencia del conflicto.

Lokarri 2011

En nuestra experiencia de resolver conflictos hay a menudo otras cuestiones que si son tratadas pueden ayudar a alcanzar una paz duradera. Sugerimos que los actores no violentos y representantes políticos se reúnan y discutan cuestiones políticas así como otras relacionadas al respecto, con consulta a la ciudadanía, lo cual podría contribuir a una nueva era sin conflicto. En nuestra experiencia terceras partes observadoras o facilitadoras ayudan el diálogo. Aquí, el diálogo también podría ser asistido por facilitadores internacionales si así fuese decidido por las partes involucradas.

Lizarra 1998

La resolución política sólo puede plasmarse a través de un proceso de diálogo y negociación abierto, sin exclusiones respecto a los agentes implicados y con la intervención de la sociedad vasca en su conjunto.

La negociación debe ser global, en el sentido de abordar y dar respuestas a todas las cuestiones que constituyen el conflicto así como a las que son consecuencia de éste. No hay agendas limitadas. En este sentido, la negociación no debe ser concebida como un proceso de ganancias particularizadas sino para resolver el conflicto.

Entrant i sortint

Últimament, com heu comprovat, no escric gaire al blog. El motiu? Falta de temps i també perquè em demanen col·laborar en d'altres espais. Us en faig un resum.

- El present ja és aquí. Publicat al blog "Emparaulant la realitat" del diari ARA.
- ETA en campanya. Publicat a la col·laboració "L'eixavuiro" d'Intocable Digital.
- Nucli, cadavegada menys antic. Publicat a "Ges Avall" d'El Ter

Finalment, també he començat una col·laboració amb El 9 TV, concretament al programa "De bat a bat" presentat per Jordi Vilarrodà. Us passo aquesta primera tertúlia amb Cesc Poch, Anna Piella i Josep Pujadas:

Ho estem pETAnt!

Aquesta setmana, immodestament, us he de confessar que ho estic pETAnt a la xarxa, tant al Twitter com al YouTube.

Anem a pams.

Per la diada, el president Pujol va decidir regalar-nos un dels seus èxits mundials. Aquesta vegada parlant-nos de les Jenifers. Doncs bé, no se'm va ocórrer res més que agafar el tall de veu i fer-lo coincidir amb la cançó d'Els Catarres. El resultat:

Poc després, l'ARA va penjar el vídeo i vaig decidir fer la versió del videoclip:

Amb poc més de 5 dies, el vídeo ha rebut més de 80.000 visites i desenes de comentaris. Si teniu un moment, mireu-vos els comentaris. Són delirants. Ahir vaig tenir l'oportunitat de parlar amb l'Èric, el cantant d'Els Catarres, i li vaig dir que si volia em podia denunciar per l'ús que faig de la seva cançó. I em va contestar que no, que tot plegat els va bé per la publicitat que els fem. I és que, fins i tot, com era d'esperar, l'APM? va fer la seva versió:

I també "El Matí i la mare que el va parir":

Bé, això per un cantó. Per l'altre, suposo que ja esteu al cas de la manipulació d'El Mundo d'una foto perquè aparegués enquadrada la paraula ETA. A Comunicació 21 us expliquen molt bé la polèmica. Aquesta és la foto:

A partir d'aquí, se'm va ocórrer fer un Twitt que deia "si us plau, envieu #paraulesambETA a @pedroj_ramirez perquè no se li acabin les idees". Doncs bé, el hasthag #paraulesambETA es va convertir en Trending Topic, en poques hores, a Catalunya primer i a Espanya després:

Doncs res, ben mirat, estem tots plegats una mica malalts, no?