29 d’abril del 2011

Carme Oller: "la gent de Torelló té molta empenta, malgrat les traves de l'Ajuntament"

CARME OLLER I DAM

Va néixer l'any 1969 . Està casada i té tres fills. És mestra de primària des del 1991 o sigui que s'ha passat la vida aprenent i ensenyant. És especialista d'anglès i d'educació física i actualment té el càrrec de cap d'estudis de l'institut escola Marta Mata de Torelló. Ha col·laborat en diverses entitats del poble com Ràdio Ona, el setmanari Torelló i el Festival Internacional de Cinema de Muntanya. També forma part de la junta del Natació Club Torelló. Va veure néixer i ha vist créixer el Carnestoltes i el Mercat del trasto. De petita va aprendre a estimar el seu poble, de gran se'n va allunyar un temps, decebuda, però ara ha decidit actuar, al màxim de les seves possibilitats, perquè creu en un Torelló millor, el Torelló que molta gent es mereix.


PREGUNTES I RESPOSTES

1) Per què vas decidir formar part de "Junts per Torelló"?

Perquè crec que les persones que hi ha igual que tots els membres d'ERC poden fer un Torelló millor. El seu objectiu principal és la gent i la seva visió sobre el nostre poble és global, realista i pensen sobretot en satisfer les necessitats de la gent, sense oblidar cap aspecte: el cultural, l'esportiu, l'econòmic, el mediambiental, l'educatiu, etcètera. Hi ha gent que fa temps que treballen en cada un d'aquests terrenys i que saben molt bé què vol la gent perquè escolten els ciutadans.


2) Què és el que més t'agrada de Torelló?

Que hi viu la meva gent. Que té muntanyes a prop i rius que el travessen. Que no és ni massa gran ni massa petit i que la gent que hi viu té molta empenta, malgrat les traves que posa l'ajuntament.

3) I si poguessis, què t'agradaria millorar?

Buff! tantes coses: educativament, que Torelló presentés una oferta educativa igual per a tots perquè tothom se senti igual. Culturament, que la gent de Torelló revés el suport per fer les activitats culturals que ja s'insinuen però amb timidesa. Esportivament, que els clubs se sentin satisfets i amb ànims de créixer educativament. I per la natura, que aconseguíssim un Torelló més sostenible, més net i sobretot que recuperéssim passejos vora el riu i cap a les petites muntanyes o puigs que ens envolten.

28 d’abril del 2011

Xevi Lozano: "la gent de Torelló som capaços de fer allò que ens proposem"

XEVI LOZANO VICTORI

Té 29 anys i és diplomat en Educació Social per la Universitat de Girona i Magisteri d'Educació Primària a la Universitat de Vic. És solter i treballa de mestre a l'escola del Carme a Manlleu. Està vinculat a diverses entitats del poble, forma part del Nou 69 teatre i ha dirigit els Pastorets en alguna ocasió. És graller i geganter de la Colla Gegantera des que tenia 14 anys. Actualment forma part la Comissió de Reis que cada any organitza la cavalcada. També col·labora amb els Dansaires de la Vall del Ges ballant la Dansa de Torelló durant la festa Major i en diversos actes del Carnaval com el Cop d'estat, el Pullasso o l'Enterrament de la sardina. És col·laborador habitual de Ràdio Ona, on fa unes seccions sobre costums i música en català als programes Magatzem Magazine i Parada i fonda respectivament.
Ha estat vinculat a l'Agrupament Escolta, fent de Cap i de Cap d'agrupament i és el director de l'Escola de Formació en el lleure de Minyons Escoltes i Guies de Catalunya.

PREGUNTES I RESPOSTES

1) Per què vas decidir formar part de "Junts per Torelló"? Perquè és una forma de poder treballar directament pel poble. Tot i treballar-hi des de la participació activa en les entitats, Junts per Torelló m'ha obert la possibilitat de poder contribuir a fer un poble millor des de les institucions. A més el grup i el projecte són prou potents com per engrescar a qualsevol a involucrar-se a treballar per allò que estima.

2) Què és el que més t'agrada de Torelló?
La seva gent i el seu teixit social. La gent de Torelló som capaços de fer tot allò que ens proposem i desprenem una energia i vitalitat que són l'enveja de molts altres pobles.

3) I si poguessis, què t'agradaria millorar?
El suport de les institucions al les iniciatives populars, posar les coses fàcils als ciutadans i acostar l'ajuntament a tots els col·lectius del muncipi.

21 d’abril del 2011

A 10 milles de la crisi dels 30

Aquest any s'ha commemorat el 30è aniversari del 23f. Aquell dia de 1981 cap dels membres de Manel havia nascut. El més vell del grup, en Guillem Gisbert, farà els 30 anys el 7 d'agost. En Roger els fa l'any 12, l'Arnau el 13 i en Martí el 15. I això, diria, que es nota en les lletres d'aquest "10 milles per veure una bona armadura".
En Guillem ha escrit gairebé totes les cançons i tenint en compte que és qui s'acosta més als 30, estic convençut que aquesta crisi sobrevola gairebé totes les lletres. Potser ni ell n'és conscient i, encara menys, ha estat voluntàriament. Però un servidor, que d'aquí a dos anys en farà 40 i, per tant, ja ha passat pels 30, s'ha sentit identificat en alguna de les històries de l'aclamat disc.
"Benvolgut" n'és el primer exemple. Un símptome clàssic de les crisi dels 30 és l'evocació a uns temps pretèrits millors. En aquest cas, el protagonista s'adreça a l'ex de la seva parella actual. Li explica que una part de la història d'ella ja és d'ell, i només d'ell. Però si ho llegim entrelínies podem entreveure-hi que ens volen dir que els moments màgics s'acaben. Aquelles promeses que fas al costat del primer amor, promeses d'eterna felicitat conjunta, algun dia desapareixen. I ara t'adones que l'important no és que ella tingui un passat sense tu sinó que el present el viviu junts i que val més aprofitar-lo perquè no saps què et depara el futur.
"La cançó del soldadet", per començar, el protagonista de la cançó és un jove soldat acollonit. Una imatge que molts hem vist en nombroses pel·lícules. Aquell soldat que té tota una vida per davant que se'n pot anar en orris per culpa d'una guerra a la qual no ha estat convidat. Els que ara en tenim entre 30 i 40 vam ser l'última generació que vam fer la mili o la prestació social substitutòria. La por d'anar a la guerra la teníem molt present i, de fet, alguns companys van anar-hi. El final de la cançó el podríem entendre com la necessitat de complir alguns "deures" abans que sigui massa tard.


Diuen d´"El gran salt" que podria ser una metàfora d'una "flipada" per culpa de les drogues. Aquest gran salt seria el que se sent mentre es va ben fumat. En aquest cas no us puc dir que m'hi senti identificat perquè l'única cosa que m'ha col·locat després de fumar-me-la va ser un puro en el casament d'algun familiar llunyà. Però sí que és cert que és a prop dels 30 quan et preguntes si encara pots seguir el mateix ritme de consum de productes estupefaents addictius. No fos cas, com diu la cançó, que ens mereixéssim "un comiat més digne de ser recordat". Tot i que us he de confessar que alguns companys de generació continuen sent "grimpadors professionals".
"Boomerang", ai "Boomerang". De llarg és la cançó que més evidencia la crisi dels 30. Aquells records agredolços d'adolescència, o preadolescència, que et vénen al cap quan t'adones que ja t'acostes a l'edat en què les decisions comencen a ser tanscendents. Quan t'adones que potser el boomerang, aquesta vegada, ja no tornarà.
També és a prop dels 30 quan més desitjaríem tenir un "Bola de cristall" que ens pogués dir què ens espera en un futur que, probablement per primera vegada, veiem més incert que mai. La cançó ens parla d'allò que hauríem pogut ser si haguéssim escollit un altre camí. I aquesta, sense cap mena de dubte, és la base de totes les crisis existencials: "que la vida que ens hem perdut simplement no existeix".
I què me'n dieu d'aquell "Aniversari" que cada vegada tens menys ganes que arribi. Veus que falten 5, 4, 3, 2 i 1 any per canviar el número de davant. Quan en vas fer 20, ho vas fer amb la il·lusió de fer-te gran. I ara, que en faràs 30, t'adones que el compte enrere va més ràpid que mai i que ja no te'n fa tanta, d'il·lusió. L'únic consol que et queda és poder celebrar que et fas gran al costat d'aquells qui t'estimes.



"Tard o d'hora sempre arriba el moment quan s'obre com una flor rara el penediment", oi? Una "Flor groga". I quan arriba aquest penediment? Quan t'adones que fa gairebé 30 anys que fas el que et rota, que passes de tot i de tothom, que t'importaven poc les conseqüències de es teves accions. I llavors, quan potser vols tornar enrere perquè veus que "bé que estaves, quan ho tenies, quan jo creia en tu", ja és massa tard.
No sé si és un altre símptome de la crisi dels 30, però arriba un moment que t'imagines a tu mateix de vell. Potser fa poc que has estat pare i veus els teus, de pares, que ja són avis i que, per tant, el proper de ser avi seràs tu. Fa uns quants anys vaig escriure un conte, que tinc guardat a l'armari (o sigui, al disc dur de l'ordinador) que explica la història d'un avi que s'escapa de la residència de la gent gran i torna al lloc on va conèixer una noia qua hauria pogut ser la seva parella. "Criticarem les noves modes de pentinats" explica una història semblant, no us sembla? És una carta d'amor que es pot resumir en una frase: "i que, quan seré vell, seguiré cantant-te cançons, igual".


Les anades i tornades amb la parella, o les parelles, també és el pa de cada any dels 20 als 30 per a molts. Ho proves, ho deixes, hi tornes, ho tornes a deixar. I un dia li preguntes "aquesta vegada és la bona?" i ella, que sap que segurament no ho serà, et diu "va, calla, i dóna'm la mà". Això ens expliquen a "El Miquel i l'Olga tornen".
Finalment, tenim "Deixa-la, Toni, deixa-la!". Aquesta l'ha escrit en Roger i he llegit que potser li dedica al seu bon amic Guillem. Sigui com sigui, aquest és el somni de molts quan estan a punt de fer-ne 30 i es veuen lligats de peus i mans en una relació digne dels protagonistes de les "Corrandes de la parella estable". T'agafa cert acolloniment i t'agradaria agafar una barca fugint mar endins, sense mirar enrere, perquè ningú es mereix perdre's allò que s'està perdent.
Bé, no sé si aquest disc reflecteix aquesta suposada crisi dels 30. I, si no ne Vero e Vanessa, ai la Vanessa, com li deu nar?

Berta Faro: "en un moment o altre m’ havia d’implicar en el govern del meu poble"

BERTA FARO I BASCO

Va néixer a Aiguafreda fa 53 anys tot i que la seva mare era filla de Torelló. En fa 36 que viu a Torelló, des que es va casar amb l'Eduard amb qui tenen dos fills, la Marina i en Jan.
Mestra de la primera promoció de l’Escola de Mestres de Vic i fa trenta anys que exerceix la docència. Durant vint-i-dos anys ha treballat a l'escola Dr. Fortià Solà, divuit dels quals com a Directora. L'any 2007 va deixar el centre per començar un projecte nou: l'Institut Escola Marta Mata del qual també n'és Directora.

Quan va arribar a Torelló, l’any 76, va participar en l'impulsde multitud d’activitats populars a través del desaparegut Club: revetlles populars, el primer carnaval, focs de Sant Isidre, el mercat del trasto, espectacles al carrer, grups d’animació infantils, teatre, concursos de grills, de baldufes... Va col·laborar a la dècada dels 80, alguns com a directora, amb el Setmanari Torelló. També va formar part d’un equip que vam fer realitat un projecte de televisió local (TVT). Li agrada molt cuinar, viatjar, llegir i el cinema. Però diu que potser per sobre de tot li agrada la conversa franca, parlar amb la gent, de tot i de res, que em deixin compartir la saviesa dels grans, l’empenta dels joves i la tendresa dels més petits.

PREGUNTES I RESPOSTES

1) Per què vas decidir formar part de "Junts per Torelló"?

He treballat pel meu país, per la nostra llengua i per les nostres llibertats des de sempre. Per Torelló des d’àmbits culturals i sobretot educatius, manifestant opinió i col·laborant en tot el que he pogut. En aquests moments han confluït dues circumstàncies: s’ha de plantar cara al tracte que estem rebent com a país i, en clau municipal, s’ha d’ajudar a retornar la confiança de la gent en el govern de Torelló.

Sóc independentista i tinc pensament d’esquerres, sóc a prop d'ERC però també sóc crítica amb decisions, escissions i actuacions de partit que no m’han agradat en els darrers anys i per tant vull estar a prop d’aquesta formació però al mateix temps no vull una militància que no em deixi distanciar si el camí que se segueix no em sembla l’adequat.

M’agrada la gestió i no m’espanta prendre decisions. Sempre he pensat que en un moment o altre m’ havia d’implicar en el govern del meu poble i que podia aportar-hi alguna cosa.

2) Què és el que més t'agrada de Torelló?

La gent, és la gent. M’agrada sentir-me part d’una comunitat on tothom hi té el seu encaix: poder-nos saludar, poder compartir, poder ajudar, poder celebrar coses junts... I el paisatge, sobretot el paisatge de l’entorn: els dos rius, la bardissa, els puigs.

3) I si poguessis, què t'agradaria millorar?

Moltes coses: més espai públic, més parcs infantils nets i endreçats, un Torelló més agradable per passejar, més fàcil per aparcar i per comprar, amb més jardineria, amb una policia amiga, amb més llum, amb més seguretat, amb sensibilitat per les persones, per la cultura, per les llibertats, per la llengua... Un Torelló festiu i un Torelló respectuós amb la seva gent, un Torelló amb equipaments ben dimensionats i racionalitzats, un Torelló que no cal que creixi més sinó que es consolidi, que s’endreci, que es redreci, que recolzi iniciatives, que trobi l’equilibri entre el nou i el vell. I encara em queden tantes coses per dir...

15 d’abril del 2011

Dependents de la independència

Avui publico al diari ARA aquesta entrada:

El Portaveu del Govern i Secretari de Presidència, Quico Homs, va explicar el dijous 14 d’abril quina és l’actual política comunicativa de la Generalitat de Catalunya. Ho va fer al nou Auditori de la Facultat de Comunicació Blanquerna (per cert, algun mitjà, com ara l’ARA, ja s’han afanyat a destacar que ho va fer en un centre privat)...

Podeu continuar llegint-la a:

Dependents de la independència

Elisabet Fernandez: "m'agradaria millorar els equpaments esportius"

ELISABET FERNANDEZ I CURRIUS

És de Torelló i té 26 anys. Llicenciada en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport per la UVic. Treballa a la Universitat de Vic, com a responsable del Servei d’Esports. També és entrenadora del Natació Club Torelló. Des dels 5 anys que està vinculada al Natació Club Torelló, primer com a nedadora i actualment com a nedadora i entrenadora. Dos dels valors als qualsdona més importància són l’esforç i la constància, gràcies als quals va poder disputar els Campionats del Món de Barcelona 2003. Li agrada molt l’esport, la lectura i compartir moments amb la meva família.

PREGUNTES I RESPOSTES

1) Per què vas decidir formar part de "Junts per Torelló"?

Sempre m’ha atret la idea de treballar pel meu poble, i se’m va presentar l'oportunitat de formar part d’un grup de persones molt vàlides i no m’ho vaig pensar dues vegades. Crec que aquest grup és prou heterogeni per representar les diferents sensibilitats que requereix el futur equip de govern de Torelló.

2) Què és el que més t'agrada de Torelló?

M’agrada Torelló, la seva ànima, m’agrada tot de Torelló, persones, llocs i sensacions.

3) I si poguessis, què t'agradaria millorar?

La situació econòmica i social que pateix molta gent en aquest moments. I també millorar, amb el què es pugui, els equipaments esportius del poble.

Lipdub Fortià Solà

Les mestres de P3, P4 i P5 de l'Escola Fortià Solà es van posar entre cella i cella fer un Lipdub aquest curs. Especialment la Montse i la Maria no han parat fins sortir-se amb la seva. Ja a principi de curs em van plantejar la possibilitat de donar-los un cop de mà. Després d'anar-hi treballant, i d'un assaig general que va quedar molt bé, finalment vam decidir gravar-lo el divendres 8 d'abril. El vam gravar dos cops, sense aturar-nos, en un pla seqüència. Al final, l'últim va ser el bo. Aquí el teniu, sense muntatge, tot gravat d'una tirada.
Ah, per cert, deixeu-me que us digui que hi surten l'Arnau i en Pol, els meus fills de 5 anys. L'Arnau és el primer nen que surt, amb perruca vermella i samarreta blava. I en Pol és el nen que fa la roda quan arribem al pis de dalt.
Espero que us agradi:

Junts per Torelló (2000-2011) - V6

I aquí teniu l'últim vídeo dedicat a "Junts per Torelló". Un cada dia dia des del 10A. Esperem que la il·lusió que hi estan posant molts ciutadans no caigui en sac foradat. Esperem que després d'aquesta etapa fosca, aviat torni a sortir el sol a Torelló.

14 d’abril del 2011

Junts per Torelló (2000-2011) V5

Degut a la crisi, molta gent se sent com si es trobés en un túnel sense sortida. No sé si costarà molt sortir-ne, ni tampoc sé si des de l'Ajuntament s'hi pot fer gaire cosa. Però sí que estic convençut que un dels objectius de la gent de "Junts per Torelló" és ajudar-nos a sortir d'aquest túnel.

Toni Cubí: "Junts per Torelló m'ha donat l'oportunitat de participar a la política municipal d'una manera oberta i compromesa"

A partir d'avui començo a presentar-vos als pescallunes que s'han decidit a fer un pas endavant per ajudar a fer un Torelló millor. Són els ciutadans independents de "Junts per Torelló". Us passo un breu perfil i la resposta a tres preguntes.


TONI CUBÍ I MONTANYÀ

Va néixer fa a Torelló fa 41 anys i és enginyer Tècnic industrial per la UPC. Treballa com a Director Tècnic d'una empresa metal·lúrgica. Casat i amb una filla de 10 anys i un fill de 8. Des de ben jove ha participat activament en diferents entitats de Torelló com ara sent cap, després secretari i Cap d'Agrupament de l'Agrupament Escolta, va col·laborar amb l'organització del carnaval com a carrossaire i va formar part del Club Handbol Torelló. Actualment el trobarem en l'organització del Festival de Cinema de Muntanya de Torelló, membre de la unitat de pares i mares de l'Agrupament escolta, deixeble de St. Feliu, soci del centre excursionista de Torelló i de la Desperta. Ha estat 5 anys president de l'Ampa de l'escola Fortià Solà. Li agrada molt la natura i l'esport i procura sempre que pot fer muntanya, ja sigui caminant amb la família com també fent activitats més alpinístiques o d'esquí de muntanya.


PREGUNTES I RESPOSTES

1) Per què vas decidir formar part de "Junts per Torelló"?

Sempre he estat implicat en diferents entitats organitzant coses de manera altruista. Sóc poc amant de les sigles de partits polítics, però Junts per Torelló m'ha donat l'oportunitat de participar a la política municipal d'una manera oberta i compromesa. Penso que el grup que s'ha format és molt plural, amb gent molt compromesa, amb arrels profundes en el ric teixit associatiu de Torelló. Un grup de persones que es complementen i s'enriqueixen per gestar un projecte ferm i molt interessant.


2) Què és el que més t'agrada de Torelló?

La gran riquesa social que té. La gran capacitat de compromís de molta gent. La multitud d'iniciatives populars que sorgeixen de tot el teixit associatiu dirigides i obertes a tot el poble.


3) I si poguessis, què t'agradaria millorar?

Hi ha moltes coses per fer i segurament es disposarà de pocs diners.Darrerament hem vist com l'ajuntament més que ajudar a tirar endavant totes aquestes iniciatives s'ha anat distanciant de les entitats i els ho ha posat cada cop més difícil. Caldria girar aquesta tendència, acompanyar i ajudar a totes aquestes entitats a tirar endavant les seves iniciatives.

13 d’abril del 2011

Junts per Torelló (2000-2011) V4

Aquests últims anys, especialment l'última legislatura, a alguns se'ls ha fet una muntanya haver-se d'oposar a un equip de govern de l'Ajuntament de Torelló que ha menyspreat, ignorat i silenciat moltes iniciatives engrescadores. Esperem que després d'aquest camí costerut, que podríem pintar de negre (la cançó és Paint it Black versionada per Pascal Comelade), vinguin nous aires a partir del 22 de maig.

12 d’abril del 2011

Junts per Torelló (2000-2011) V3

I aquí teniu l'últim vídeo basat en una pel·lícula. A partir de demà els vídeos seran més nostrats. Aquest, dedicat a la gran Uma Thurman, i a Natalie Portman, tot i que no surt en el vídeo. Una escena de la pel·lícula "Beautiful Girls" en què uns amics retrobats... Bé, mireu-vos el vídeo:

11 d’abril del 2011

10 d’abril del 2011

Junts per Torelló (2000-2011) - V1


A partir d'avui diumenge, 10 d'abril (dia de la finalització de les consultes sobiranistes) i fins a finals de la setmana que ve, prèvia a l'inici de la Setmana Santa, us aniré donant una sorpresa cada dia. Es tracta d'uns vídeos que intenten enviar un missatge clar. Una idea bàsica:
Durant els últims 10 anys, tal i com reflecteix un fulletó del PSC (ple de faltes d'ortografia, tot sigui dit), Torelló ha viscut de la bombolla immobiliària. Més que mai s'ha pogut invertir en certs equipaments i infraestructures. Moltes d'aquestes millores no han estat obra exclusiva del PSC, però aquest seria un altre tema. El que sí que s'ha evidenciat durant aquests anys, especialment l'última legislatura sociovergent, és que els polítics que governaven s'han anat distanciant dels ciutadans, tal i com expressava en l'entrada anterior. Tinc l'esperança, però, que amb l'aparició de "Junts per Torelló" les coses poden començar a canviar. No serà fàcil. Però aquesta és la intenció d'aquest grup de gent.
Així doncs, a títol personal i com a iniciativa totalment individual, he fet aquests vídeos per mostrar-los el meu suport. Aquí teniu el primer:

Junts per Torelló - (2000-2011) - Tots hi podem ballar


3 d’abril del 2011

#juntspertorelló

Votem persones?
Diuen que a les eleccions municipals la majoria de la gent vota a persones i no a unes sigles. Per tant, és molt habitual que a les locals hi hagi qui dipositi una papereta amb unes sigles al capdavant que, en cap cas, dipositaria a les nacionals, per exemple.
Això és molt evident a Torelló. El PSC ha governat els últims anys, en alguns casos amb àmplia majoria, però el suport a aquest partit baixa en picat a les autonòmiques (sí, encara som una simple autonomia de règim comú). Cal dir, també, que el PSC-PSOE puja molt en les estatals, eh!
És per aquest motiu que quan els partits han de configurar les llistes busquen noms de conciutadans significatius i significats, especialment per als primers llocs. Es busca també un equilibri entre diferents paràmetres: sexe, edat, professió, implicació social, etcètera. Com se sol dir, es creu que "el nom fa la cosa".
Aquesta estratègia política és molt habitual. Però, personalment, crec que té dues coses molt negatives. La primera és que els noms poden amagar unes mancances enormes al darrere. O sigui, que algunes llistes electorals poden vendre fum. De primera mà, de primeríssima primera mà, us podria explicar el cas d'un partit que per primera vegada es presentarà a Torelló. Aquest partit, de nova creació, buscava cap de llista per Torelló. Es van entrevistar amb un candidat a candidat i quan aquest va preguntar "però quin projecte teniu pel poble" ells li van respondre "el projecte ets tu". O sigui, pretenen començar la casa per la teulada.
La segona part negativa és que els noms també amaguen el partit polític nacional que hi ha al darrere. O sigui, que encara que tu votis a unes persones en realitat votes a unes sigles i aquestes sigles, per bé i per mal, per mal i per bé, depenen d'una executiva nacional. I això, durant la legislatura, es nota.

Canviar per no canviar res
El 22 de maig a Torelló CiU i PSC, els dos partits polítics que ens han governat des de la restauració de la democràcia, canviaran el seu cap de llista i probablement ens vendran aquest canvi com allò que necessita el nostre poble. Però, des del meu punt de vista, CiU i PSC no proposen, ni representen, un canvi real en la política institucional del nostre municipi. Les paraules “canvi” o “alternança” molt sovint apareixen abans d’unes eleccions, sobretot en boca d’aquells polítics que han estat a l’oposició durant un llarg període de temps. Però aquests mots no tenen cap mena de significat o sentit si la proposta que es fa és una continuació d’una mateixa manera de fer i de governar.
En canvi, ERC segueix proposant el mateix candidat que en les dues anteriors eleccions i, el que és més important, continua presentant el mateix full de ruta per aconseguir un Torelló més proper a les necessitats reals dels ciutadans. O sigui, ERC no canvia per aconseguir el seu objectiu: que Torelló canviï.
És per això que ha nascut "Junts per Torelló". Un grup de ciutadans que, de primera mà, hem pogut comprovar com el nostre Ajuntament s’ha anat distanciant a passos agegantats de tots els torellonencs. El silenci o el menyspreu han estat l’única resposta que sovint hem rebut quan ens hem dirigit per diferents temes o motius als que haurien de ser els nostres representats: des de la queixa fins a la proposta emprenedora, des de la cultura fins al petit comerç, des de la joventut fins a la vellesa, des de la seguretat ciutadana fins a la salut.
Tot plegat, a més, en un context d’extrema gravetat. Per un cantó la greu crisi socioeconòmica en què l’administració local no ha estat capaç de donar una resposta ràpida i eficaç fins allà, i una mica més lluny, del que les competències municipals li permeteien. Però també en un moment de crisi nacional, de país, en què els drets i deures dels nostres ciutadans es veuen sistemàticament atacats amb una clara desídia dels nostres governants com van demostrar, per exemple, CiU i PSC no permetent que l’Ajuntament donés suport a les consultes civíques sobre la independència.

Les persones
Aquesta persistència, aquesta insistència, aquest sentit comú, és el que ha convençut a un seguit de persones del poble a constituir-se com a moviment ciutadà denominat "Junts per Torelló" que donarà suport a la candidatura d’ERC a les properes eleccions municipals de Torelló, l’única que garanteix que es pugui trencar aquesta inèrcia decadent. Un suport, però, que en cap cas serà un xec en blanc i per això ens constituïm com a grup independent.
Per tot plegat, ha arribat l’hora de fer un pas endavant. No n’hi ha prou de mostrar el nostre malestar a nivell domèstic, entre familiars, amics i coneguts, sinó que convé fer-ho explícit i, a més, aportant idees noves i ajudant a dur-les a terme. Cadascú de nosaltres en diferents nivells d’implicació, ja sigui formant part de les llistes electorals, ja sigui donant-hi suport extern. Junts per Torelló està obert a tots aquells ciutadans del municipi que creguin que ara sí, que ara toca unir-nos per fer un Torelló millor.

Compten amb mi
No és fàcil fer un pas, per petit que sigui, d'apropament a la política. Per diferents motius. N'hi ha un de general, i és el descrèdit dels polítics. Moltes promeses incomplertes i moltes ambigüitats. Però també és cert que un cop coneixes bé el funcionament per dins de la feina d'alguns polítics t'adones que, com arreu, hi ha de tot.
Un altre motiu és que algú com jo, que fa algunes feinetes de periodista, no li agrada, ni ha de mullar-se per un partit concret. Jo sóc el primer que, amb facilitat, poso etiquetes a periodistes a partir d'allò que escriuen, o el suport públic que donen per unes o altres polítiques. Imagineu-vos, doncs, si a més formes part d'una llista electoral. A més, sempre he pensat que si mai volgués dedicar-me a la política voldria fer-ho per dedicar-m'hi plenament.
Però mentre no faci aquest pas, prefereixo mantenir-me a un discret segon pla i, de pas, guardar-me un as a la màniga per poder criticar, si cal, allò que no m'agrada d'aquells a qui en algun moment he donat suport. O sigui, vull mantenir una independència real de la política dels polítics.
Tot i que aquesta vegada he fet un pas més endavant i he decidit mostrar el meu suport públic a Junts per Torelló. I no només això, sinó que els he donat un cop de mà.

Enllaços
- Web Junts per Torelló. (hi trobareu els enllaços als blogs dels membres del grup)
- Twitter.
- Facebook.

Notícies publicades
- 9 Nou
- Vilaweb
- Ràdio Ona
- Osona.Com
- Elter.net

18 de març del 2011

L'avi es fa jove

Recordo molt clarament la primera vegada que vaig anar a votar. Ja llavors el meu vot era clarament minoritari amb un objectiu clar: l'emancipació de Catalunya. Un familiar meu em digué: "quan siguis més gran deixaràs de ser tan radical i veuràs les coses d'una altra manera i ja veuràs com no votaràs el mateix".
Ja fa gairebé 20 anys d'aquella escena i us puc assegurar que el meu parent no tenia raó. No només perquè jo m'hagi radicalitzat encara més, sinó perquè aquell familiar ara vota el mateix que voto jo.
Aquests dies que Jordi Pujol està de gira proclamant el seu independentisme m'ha vingut aquella conversa al cap. És curiós com, cada vegada més, la gent gran del nostre país està prenent consciència que l'única solució al conflicte polític que viu Catalunya és la independència. Per tant, s'està invertint el procés natural al qual estàvem acostumats: els grans s'estan radicalitzant.
Per què? Doncs per diferents motius:
1) La gent gran ja té poc a perdre. Tenen la feina feta.
2) Cada vegada tenen la ferida que la guerra i/o el franquisme els va deixar més cicatritzada.
3) Han estat testimonis de tots els intents fracassats d'entesa amb Espanya i les promeses incomplertes sistemàticament.
4) Han estat testimonis de com els atacs a la nostra nació han anat a més lustre rere lustre fins arribar a una situació mai vista abans en democràcia.
5) Han estat testimonis de la decadència de Catalunya en aquells aspectes que creien intocables.
6) S'estimen Catalunya i saben que els queda poc temps per veure plenes les nostres llibertats i ara els ve la pressa abans de morir-se.
7) Hi ha un cert sentiment de culpabilitat, de no haver fet prou quan calia.
I suposo que si hi donés més voltes encara trobaria tres motius més que em durien al decàleg.

Amb Vilaweb

Aquesta vegada, blog obert a Vicent Partal:


Benvolguts amics,

El dia 29 de març propvinent VilaWeb serà portat a judici per l'Ajuntament de Barcelona, que ens acusa d'injúries pels esforços informatius que vam fer per aclarir què va passar en el 'cas Vilaró'. És una actitud inaudita, especialment després de totes les coses que s'han anat sabent d'aquells incidents, principalment l'informe dels Mossos d'Esquadra que desqualifica completament la tesi del cap de la Guàrdia Urbana.

La gravetat de l'acció de l'Ajuntament està en la presentació d'una querella, però també en el fet de demanar, com fan el consistori i Xavier Vilaró, 180.000 euros de multa i haver demanat abans pena de presó contra meu. Vist des de qualsevol punt de vista, i comparant-la amb qualsevol altra situació, la demanda és absolutament desproporcionada i és, a parer nostre, també un intent de coartar VilaWeb ofegant-la econòmicament.

No es pot oblidar, a més a més, que VilaWeb va fer el paper que correspon als mitjans en una democràcia. Perquè l'Ajuntament ocultava fets políticament importants i nosaltres vam treballar per aclarir-los. Sense l'esforç periodístic de VilaWeb i d'alguns mitjans més, avui encara no sabríem res de què va passar. Allò que fa extraordinari el 'cas Vilaró' no és que una pilota de goma colpege un policia; el fet extraordinari és que, en una democràcia, una institució pública considere que ni els ciutadans, ni tan sols els representants electes del poble dels altres partits, no tenen el dret de saber què ha passat i ho oculte durant setmanes i mesos. Fins i tot faltant en públic a la veritat.

El Col·legi de Periodistes i les institucions periodístiques europees ens fan costat. També ens en fan els grups polítics de l'ajuntament (PP, CiU, ERC i ICV), amb la sola excepció del PSC.

Necessitem, tot i amb això, el vostre suport.

Amb aquest correu, doncs, us demanem que signeu un manifest de suport a VilaWeb, però també us demanem que, en la mesura de les vostres possibilitats, feu difusió del cas i en parleu on us sigui possible de fer-ho. El manifest diu:
'Amb VilaWeb, per la llibertat de premsa'
'Els sotasignats repudiem que l'Ajuntament de Barcelona es querelli contra el diari VilaWeb.
Pensem que VilaWeb va fer la feina d'aclariment i d'investigació que correspon als mitjans en un cas en què l'opacitat i l'ocultació de dades per l'alcaldia són demostrables, com en el 'cas Vilaró'.
En conseqüència, demanem que el consistori retiri la querella i no pagui, amb diners dels ciutadans, els advocats del senyor Vilaró en la seva querella particular.
Alhora, reafirmem la nostra confiança en el rigor professional i ètic que VilaWeb ha demostrat des del principi i donem el nostre suport al seu director, Vicent Partal'.
Podeu adherir-vos-hi a l'enllaç http://www.vilaweb.cat/extra/adhesions/index.php
Gràcies per la vostra atenció,

Vicent Partal
Director

2 de març del 2011

Volem caldo, tindrem dues tasses?





Dilluns assistia a un primer pseudoesdeveniment històric d'aquesta setmana, la presentació de LV en català. Ho explico a l'ARA. I avui, al segon. A la Facultat de Comunicació Blanquerna els Sopa de Cabra anunciaven que el 9 de setembre faran, d'entrada, un únic concert de retrobament al Palau Sant Jordi.
Ha estat un acte amb molta premsa i que ha començat amb una breu declaració de Gerard Quintana dient el que acabo d'escriure més amunt. A partir d'aquí han començat les preguntes del respectable. Han estat preguntes que giraven entorn als motius, si això anirà a més, per què Barcelona i no altres llocs, si hi haurà temes nous, etcètera. Poques sorpreses més. Potser destacar que, d'entrada, descarten fer cap més concert en cas que omplin el dia 9, tot i que la resposta "anem partit a partit" dóna a entendre que depenent de l'èxit no descarten res.
De moment, tampoc compondran noves cançons i pretenen continuar la seva carrera per separat. Tampoc tenen material indèdit per publicar i si el tenen "millor que no el publiquem que per algun motiu no ho vam fer al seu moment".
Han elogiat l'actual moment musical del país, espacialment a Barcelona, i, per suposat, han parlat de Manel, del Amics de les Arts, Mishima, Sanjosex, Mazoni, Pau Vallvé, etcètera. Tot i que en Cuco hi troba a faltar més Rock'n'Roll.
A l'acte hi he anat amb els alumnes de seminari, alguns d'ells han fet una crònica en directe al Twitter sota el hastag de #SopadeCabra. A ells la dissolució del grup els va agafar molt petits, prop dels 10 anys. Per tant, no han vist mai Sopa en directe. I és per ells, o almenys als menors de 25 anys, que en part Sopa diuen que tornen. Però us asseguro que els que estem entre els 30 i 40 ens fa molta il·lusió rememorar algunes d'aquelles nits tan malparides.
Al final de la roda de premsa, una multitud de càmeres han buscat la millor foto. Fins que a un càmera se li ha acudit demanar-los una "originalíssima" foto: plantar-se al pas de vianants a l'estil Beatles. Tots s'han llençat a fer la foto mentre l'autor de la iniciativa anava cridant "ei, que ha estat idea meva, que ha estat idea meva". I jo, que sóc més puta que ningú, he volgut fer la foto des de l'altra banda per tal de mostrar també la quantitat de premsa que hi havia. Només de posar-me al darrere un gruix important de fotògrafs han començat a cridar: "tu! Surt d'aquí! Aparta't". Fixeu-vos-hi i veureu com m'escridassen. Això ha fet que els membres de Sopa es giressin i em brindessin una foto irrepetible, la que teniu aquí sobre. I jo per dins he pensat: "Mirant de tant en tant enrere, els peus a terra, el cor volant. Endins el sentiment és tendre, volem seguir somiant". (No és cert que hagi pensat això, però queda bé per acabar, oi?)

15 de febrer del 2011

Twitter i Semiperiodisme

De tant en tant us recordo que a part de Ges Avall també tinc un blog al diari ARA, Emparaulant la realitat. Ara feia dies que no us enllaçava als articles que allà publico. L'últim és sobre el Twitter i aquesta mania de discutir si aquesta xarxa social és o no és periodisme o si acabarà amb el periodisme. L'he titulat "El Twitter és una cafeteria".
I també, per cinquè any consecutiu, us convido a entrar a Semiperiodisme, al blog que tinc obert amb els meus alumnes de la Facultat de Comunicació Blanquerna. Precisament d'aquesta Facultat us en parlava també fa uns dies amb aquesta entrada: "Il·luminats".

11 de febrer del 2011

M'estan robant la infància

Fa temps que volia escriure aquesta entrada, però després de veure el documental dels nens robats m'he acabat decidint. Tot i que el que explico en aquesta entrada no hi té res a veure.
Fa unes tres dècades que ja no sóc un infant. Els records que tinc de la meva època infantil són molt borrosos. Les fotografies m'ajuden a recordar, però sovint per acostar-me a aquelles imatges necessito veure o sentir en el present alguna imatge que em transporti al passat. Per exemple, veure alguna professora que vaig tenir a parvulari, tornar a passar per davant de la meva antiga escola, assaborir algun menjar que fa temps que no tasto, etcètera.
El problema és que aquestes referències del present que m'ajuden a recordar el passat van desapareixent. Posem alguns exemples. La meva àvia, que va morir ja fa més de 12 anys, és l'única que em feia un tipus de menjar que ja no he tornat a tastar mai més. La seva mort és només una més d'altres que associava amb la meva infància. El carrer on encara viu el meu avi, que curiosament ara és el mateix que el meu, ja no té el mateix paviment que aleshores. A gairebé tot el nucli antic van canviar uns vells però resistents adoquins per unes noves i grans peces de pedra que han d'anar canviant cada any perquè es trenquen. També han desaparegut del mapa molts dels objectes que m'acompanyaven durant aquella etapa: la primera bicicleta, el primer ordinador, el primer walkman, el Citroën GS, etcètera.
També van desapareixent vells comerços del municipi. Alguns d'ells devorats per l'especulació immobiliària, d'altres per falta de continuïtat i d'altres per una creiexent i desmesurada competència de grans centres comercials. Precisament fa uns dies em van dir que el mes que ve tancava un d'aquests establiments emblemàtics del poble: Can Candi, que encara té la mateixa entrada seixantera de quan la van obrir. Aquesta bomboneria pastisseria del costat de l'Església, fa 4 dècades que ven alguns dels millors productes fets amb xocolata del país. Però si jo hagués de triar, em quedaria amb la tartaleta de poma que, de fet, ja fa mesos que no fan. Moltes vegades, passant per davant, hi he entrat per comprar-hi aquesta tartaleta no només perquè és deliciosa, sinó perquè el seu gust em transporta automàticament a la meva infància.
Així doncs, a partir del mes que ve tindré un punt menys d'anclatge al meu passat. Potser m'equivoco, però tinc la impressió que als meus pares, per exemple, els records de la seva infància van durar més temps. Els canvis van ser molt més lents que els que hem viscut nosaltres. I estic convençut que els nostres han tardat més en arribar que els que pateixen els nostres fills.

9 de febrer del 2011

Marina Comas: "És millor pensar que no guanyaré el Goya"

Marina Comas ha estat una de les revelacions cinematogràfiques del 2010. La jove actriu de Pa negre ha rebut tota mena d'elogis, merescuts, per part de la crítica fins al punt d'emportar-se un Gaudí per un dels guardons més importants: actriu secundària. Aquest diumenge pot rebre el segon gran reconeixement si guanya el Goya com actriu revelació. Encara que no el guanyi, però, ja és tot un èxit estar-ne nominada.
La Marina viu a Torelló i em rep pocs dies després de guanyar el Gaudí, i pocs abans d'anar cap a Madrid. Hem quedat perquè li faci una entrevista pel Noti Ampa, el butlletí de l'AMPA del Fortià Solà, l'escola dels meus fills i que ella va deixar fa tres anys.
Quan arribo a casa seva, un dia entre setmana al vespre, està fent els deures, anem per feina, i em contesta amb tota naturalitat totes les preguntes. Després fem una sessió de fotos i abans de marxar, mentre parlo amb la seva mare, ja torna a estar fent els deures de l'institut sense que ningú li hagi de dir res.
Aquí us passo l'entrevista sencera.

ENTREVISTA A MARINA COMAS

Fa tres anys que vas plegar del Fortià Solà, no?

Ja fa tres anys, sí. Bé, jo vaig començar a 2n de primària, perquè abans anava a una altra escola. Venia de Santa Maria de Besora, al Bisaura.


Com era aquella escola?

Hi havia 12 nens a l’escola en dues classes, la de parvularis i els de primària. Érem de diferents edats. És molt diferent una classe de diferents cursos, amb només 8 alumnes, d’una classe de 25 alumnes amb tots de la mateixa edat.


Com és més fàcil aprendre?

Com menys gent millor.


Encara que estigueu barrejats d’edats?

Crec que sí. A mi m’agradava molt. A l’hora del pati no hi havia timbre i sempre demanàvem un quart d’hora més i ens el deixaven. De fet, no hi havia ni tanques, era el parc del poble, i fins i tot anàvem al bosc a caçar.


Però potser amb més mancances tecnològiques?

No, perquè no hi ha tant gent a repartir.


Però sí que pots fer mes amics en una escola més gran.

Sí, però en la petita per força t’has de fer amic de tothom. I aprens a conformar-te amb el que tens.


Coneixies a gent del Fortià Solà?

Quan vaig arribar coneixia a tres nens. Vaig estar allà fins a sisè i entremig van canviar de directora. Recordo les obres. Vam estar nosaltres aguantant dos anys les obres i quan vam marxar van canviar de cole i no en vam poder gaudir.


Però allà hi vas fer la colla, no?

Bé, comparat amb primària no són gaire els mateixos d’ara.


És dur el canvi de passar a l’Institut?

No.


I com va venir tota la història de la pel·lícula?

Al Fortià Solà van donar un paper als nens per si volien anar a un càsting. Li van donar a la meva germana, que encara feia cinquè. Vaig anar al càsting amb ella, i em van agafar al tercer càsting.


Com va ser el càsting, fàcil? No devies tenir cap experiència, no?

No, no havia fet cap càsting i no tenia cap experiència. Bé, havia fet els Pastorets de Borgonyà. El primer dia em van preguntar com em deia i coses així. I em van fer fer bromes que m’enfadava amb la meva germana perquè m’espiava.


Devia ser fàcil, no?

Sí (somriu).


I quan et van dir que t’agafaven?

Al tercer càsting em van dir que sí, que m’agfaven, i que m’enviarien el guió.


Com ho vas entomar?

Em va sorprendre molt, em vaig emocionar molt, i vaig començar a saltar pel carrer i a córrer.


Et va costar aprendre’t el guió?

No, era fàcil. I vam rodar durant l’estiu, de fa dos anys, i no em vaig perdre cap dia de cole.


Com vas viure el rodatge?

Va ser molt guai. Ens venia a buscar un cotxe, depenent del lloc on érem i del lloc a on es rodava, perquè es va gravar a diferents llocs de tot Catalunya, i ens anaven portant al lloc on calia.


Una mica de por? O va ser cansat?

No, por no. Tampoc cansada. Sí que ens llevàvem d’hora, però com que era per fer una cosa que m’agradava molt, disfrutava molt. Llevar-me d’hora per anar rodar... “que guai”.


I et feien repetir moltes escenes?

Depèn de quines sí, però no sempre era per culpa nostra. També podia ser una errada de llum, o de so: s’hi senten motors o hi ha molt vent o un avió. A vegades sí que érem nosaltres, pel text que no ens sabíem.


Hi havia una escena que et costés més?

No, no. Sí que n’hi havia algunes de més fàcils, però bastant iguals.


I de l’equip de rodatge de qui tens més bon record?

De al Laura Jou, que era la nostra coach, que ens ajudava a interpretar, a entendre el paper de la nena i posar-nos en la seva pell. Ens va fer molt costat ens ho passàvem molt bé.


D’això ja fa dos anys. T’imaginaves que tot tardi tant de temps?

És que en total són quatre anys que s’està preparant la pel·lícula. Primer buscar el director, després fer el guió, buscar els actors, buscar les localitzacions. Llavors ve el rodatge, doblatge, montatge, tot el so, la música i finalment distribuir-ho. I després vénen els premis aquests, que és, com si diguéssim, la recompensa de tot aquest treball.


Però la primera recompensa deu ser veure la pel·lícula, no? Te la imaginaves així? Et va agradar?

Em va agradar més del que m’imaginava. Em va agradar molt. Al ser una història així de postguerra, que més aviat sembla per a la gent gran, però no, em va agradar.


I després la recompens que dius, els premis. T’ho esperaves tot plegat?

No m’esperava ni la nominació dels Gaudí. Una nominació als Gaudí ja és... Buff! Després em van dir la dels Goya. Això ja és impressionant.


Però abans de fer la pel·li havies sentit mai a parlar dels Gaudí o dels Goya?

Sí que estàvem al tanto dels Gaudí, però no m’ho esperava. I llavors el premi als Gaudí també és tela, amb les actrius que hi ha.


És que és el premi és per actriu secundària i no revelació. I una cop allà vénen els nervis, no?

Quan m’ho van dir no m’ho creia.


I ara? Et veus recollint el Goya? O no t’ho vols ni imaginar?

És millor pensar que no perquè si penses que sí i llavors és que no, t’endús una decepció molt gran. En canvi si és que no ho acceptes millor.


Però ara potser penses “si ha passat amb els Gaudí, perquè no els Goya”?

No, no. Que als Goya hi ha un nivellàs.


Què penses quan poses a Google el teu nom i hi ha tantes pàgines que parlen de tu?

Sí que fa un temps vaig buscar el meu nom a Google, per veure què hi sortia. Però després d’haver guanyat el Gaudí segurament hi deuen haver més coses, no ho sé, no ho he vist. Però sí, m’agrada que posis Marina Comas i “guaita, sóc jo!”, hehe.


I t’empipen molt gent com jo, que et vénen a demanar entrevistes?

Ara ja no, però abans sí que era una mica pesat.


Què és el que més t’ha agradat del que hagin dit de tu a la crítica?

M’agrada que em diguin que m’agrada autosuperar-me. I la gent que va veure allò dels Gaudí diuen que és molt sincera. I dius “que guai”.


I que no t’agradi?

Hi ha algunes crítiques que diuen que els nens no ho fem bé. De fet, les crítiques jo ni me les llegeixo, m’ho diuen els meus pares.


I ara a què et vols dedicar? Has descobert un món?

Sí, sí. Jo si puc sí que faré cine. La carrera del cine, si és que n’hi ha alguna. Bé, la d’audiovisuals. O potser alguna escola de teatre.


Ara que ho has vist tot, què t’agrada més davant o darrere la càmera?

De fet, jo vull ser biòloga? Però si puc estudiar cinema estudiaré cinema.


Compaginar les dues coses?

Sí.


T’agraden molt els animals?

Sí, o estudiar animals o potser ser veterinària o estar en un centre de recuperació d’animals.


I el cine més com un oci? O guanyar-t’hi la vida?

Sí, sí, guanyar-me la vida, tot i que alguns m’han dit que és una feina molt poc estable. Mai saps quan tindràs feina i quan no. I em sembla que no cobres atur. Potser t’estàs dos anys sense fer res i després de cop fas cinc coses en dos anys, saps?


I t’han ofer algun altre paper?

Bé, tenim projectes, alguns projectes...


I no els pots concretar, oi?

No, perquè encara no és segur i per tant millor no dir-ho.


I què et diuen els pares ara? Que ara et dediquis als estudis?

Sí, clar, el primer de tot són els estudis. Tocar de peus a terra i continuar la vida normal. Però que si podem continuar fent coses d’aquestes, endavant.


Tens la sensació que t’ha canviat la vida?

Ara de moment sí, bastant. Sempre em paren pel passadís del cole i pel carrer també. Avui hem anat al metge i m’ha dit “tu ets la de Pa negre?”


I t’empipa?

No em fa res, perquè tampoc és tothom, com els passa als de les sèries que surten tan sovint a la tele. Als del cine els veus un cop i no se’t queda la cara, a no ser que sigui molt famós.


I altres aficions? Fas natació, oi?

Sí, natació. El meu tiet és el meu entrenador. També faig atletisme, al Club Atlètic Vic, i faig equitació els divendres.


Bé, ja estem. Aquestes són les preguntes que et fa tothom?

La veritat és que no recordo les preguntes. La que em pregunten més és “com és el teu personatge?” Últimament m’han preguntat molt “què vas sentir quant et van donar el Gaudí?”. Aquesta me l’has peguntat. Però alguna que m’has preguntat no me les havien dit i he pensat “oita, aquesta m’agrada”. Les que van fora del normal són les que m’agraden.