Mínima rutina

Una de les coses que més odio de l'estiu és les festes del barri barceloní de Gràcia, altrament i sobiranament anomenada vila de Gràcia. I no, no visc a Barcelona ni encara menys al barri (o vila) en qüestió. El que passa és que quan veig, inevitablement, que els diaris pubiquen en portada quin ha estat el carrer guanyador de no sé quin coi de concurs, em foto de mala llet. De mala llet perquè això és menys notícia que un escarabat es mengi una formiga. Però també m'hi poso, de mala llet, perquè ja veig les dents al llop del final de les vacances. No sóc pas d'aquells qui celebren el final d'agost amb un "quines ganes tinc de tornar a la feina i enviar els nens a cole".

I és que quan s'acosta el final de curs estival, i no falla mai, apareixen les mateixes notícies lustre rere lustre. Fins i tot aquest any, per gran goig d'aquells qui expliquem la teoria del periodisme, i quan ja se'ns acabaven les esperances, va aparèixer l'últim dia d'agost la notícia d'una serp trobada en un domicili. Ja sabeu, les "serps d'estiu" són aquelles notícies tretes de sota les pedres a l'estiu, a vegades vorejant o sobrepassant el rumor, per tal d'omplir les pàgines dels diaris en un període absent de notícies destacades. Doncs bé, per omplir les pàgines a finals d'estiu què millor que recórrer a alguns típics tòpics.
Entre aquests, no hi falla mai el debat sobre la depressió postvacacional. Especialistes en la qüestió sempre, sempre, acaben receptant la mateixa solució per evitar-la: "tornar a la rutina uns 5 dies abans d'acabar les vacances". Entenc què volen dir i, per suposat, crec que és una bona solució. Volen dir que el ritme vital que portem durant les vacances convé anar-lo canviant per aquell que duem quan tornem a la feina. Però, la pregunta que em faig jo és: "¿això de la rutina és vàlid per tothom?". Per començar, cada vegada és més la gent que a l'agost no fa tot el mes de vacances o, fins i tot, ni tan sols en fa. Per a aquells qui tenen una setmana o quinze dies de vacances a l'agost els deu fer molta gràcia això de fer cinc dies d'aclimatació abans de començar de nou a la feina.
Però, si obviem aquesta gent, ¿què me'n dieu d'aquells qui han tingut 4, 5, 6 o 7 setmanes de vacances, com uns estressats professors? Quina és la seva "autèntica" rutina? Per començar, pocs dies són tan rutinaris com els de vacances per a molta gent, sobretot quan es tenen molts dies de festa. Cada dia les mateixes hores a la pisicina, les mateixes migdiades o les mateixes nits de marxa. En canvi, quan tornem a la feina diria que cada dia és diferent a l'anterior i encara més si la nostra és una feina que depèn de diferents estacionalitats. Això aquells qui tenen feina, és clar. Aquells que estan a l'atur sí que se'n riuen d'això de tornar a la rutina.
I si a sobre tens fills, la rutina s'acaba quan els nens tornen a l'escola. Dilluns futbol, dimarts música, dimecres piscina, dijous anglès i divendres cataquesi (per posar algun exemple, eh!). Això a la tarda, però al matí: dilluns porta els nens al cole l'àvia i es queda a dinar a casa seva, el dimarts els porta la cangur i es queden a dinar a l'escola, el dimecres els porta el pare i se'n van a dinar a un restaurant, el dijous els acompanya la veïna i es tornen a quedar a dinar al cole i divendres serà la mare qui els durà a l'escola i dinaran a casa. Ah, i parlant dels nens, aquests sí que se'n foten d'això de tornar a la rutina. ¿Sabeu quants dies rutinaris tenen a l'any? Doncs l'escandalosa xifra de 177 dies! O sigui, un any per a un nen de primària té ni més ni menys que 188 dies de festa, 11 més que de classe. Ah, i si a més hi afegim que d'aquests dies lectius n'hi ha dos de colònies, dues excursions, tres visites al teatre, i els dies extraordinaris per la castanyada, el Nadal, la pasqua, el carnaval, el Sant Jordi i el final de curs, sumat a un parell o tres de vagues de mestres, tenim que al final el nen va a classe poc més de 160 dies.
O sigui, que si alguna rutina tenim al llarg de l'any, començant per la premsa, sense cap mena de dubte aquesta és la que practiquem durant el mes d'agost.

Parole, parole, parole

Demà passat, dia 28 de juliol, farà un mes just de la sentència del TC. Des de llavors, poques coses han canviat en la política catalana. Pocs fets i moltes paraules. Curiosament, l'expert número 1 en paraules és l'actual inquil·lí del Palau de la Generalitat, Pepe Montilla. Aquí sota us passo, per ordre cronològic, tots els titulars de La Vanguardia en què apareix el senyor Montilla. Veureu que l'únic "fet" del senyor Montilla durant l'últim mes ha estat reclamar encapçalar la manifestació del dia 10 amb una senyera i no una pancarta. Algú recorda, especialment aquells qui el van votar, quin era l'eslògan de la campanya del 2006 del PSC? Sí, home/dona, aquell de "Fets, no paraules".

Última oportunitat?

La sentència del TC pot ser l'última oportunitat que tindrem en molt de temps per aconseguir la secessió d'Espanya. Si no aprofitem aquesta ocasió, probablement no en tindrem cap més en moltes dècades. Intento justificar-ho.

1) La sentència del TC és el final d'un trajecte que va començar amb la proposta de fer un nou Estatut per a Catalunya. L'Estatut és el màxim marc legislatiu al qual podem aspirar com a comunitat autònoma dins una constitució espanyola. Aquest marc no es pot superar per cap altra que no sigui una constitució catalana. I, a hores d'ara, ja sabem quin és el sostre d'autogovern al qual podem arribar dins d'Espanya amb l'Estatut. L'autonomisme dins d'Espanya ha quedat clarament definit amb el suport dels dos partits majoritaris de l'Estat a la sentència. Dins d'Espanya només podem aconseguir més autogovern amb un nou Estatut que, de ben segur, no es tornarà a redactar fins d'aquí a 30 anys més.
2) L'oportunitat actual és única perquè no es tornaran a repetir aquestes circumstàncies. Després de les eleccions de la tardor, i si no hi ha una majoria autodeterminista al Parlament, el globus es començarà a desinflar i les aspiracions d'aquells qui volen més autogovern quedaran amagades pel dia a dia de la governabilitat. Si no hi ha una majoria forta al Parlament en aquestes eleccions que estigui disposada a procalamar la independència, aquesta ja no serà possible en molts d'anys.
3) Allò que tantes vegades s'ha demanat ja ha arribat: que no es pot promoure la independència fins que no tinguem una majoria social a favor d'exercir el dret a l'autodeterminació. Siguem o no independentistes estic convençut que a Catalunya hi ha una majoria majoritària a favor que Catalunya exerceixi el seu dret a decidir quin sistema d'autogovern vol. Aquesta idea, però, insisteixo, s'ha de dur a la pràctica el més aviat possible. I és que si no ho fem ara la societat tornarà a desencantar-se amb la política (parlo de "la política" no "dels polítics") i tornarem al vell discurs de qui dia passa any empeny.
4) El PSC també ha demostrat fins a on pot arribar. Ha governat amb un partit independentista i, malgrat les proclames de reconversió que feia ERC, a l'hora de la veritat els socialistes catalans han seguit sometent-se a la voluntat del PSOE. Després de dos tripartits, ¿algú espera que a la tercera aniria la vençuda i el PSC aniria més lluny?
6) CDC, i Artur Mas en particular, té una oportunitat històrica. Un procés constituent com aquest és també una gran repte per passar a la història. El partit nacionalista català majoritari pot esdevenir el primer partit que governi l'estat català, no és pou temptador? Però si en aquestes eleccions, amb aquestes circumstàncies, CDC no fa el salt definitiu al secessionisme, ¿quin sentit tindria l'existència d'un partit que s'autoprocalama nacionalista?
7) La crisi tampoc durarà sempre. I, per tant, tampoc durarà la demostració que sense la independència financera no podem ser un país normal. O sigui, aquesta crisi és una de les millors oportunitats que tenim per fer evident que l'espoli que patim és una sagnia pròpia d'un estat opressor.
8) També és un bon moment, dels millors en la història, per sumar complicitats fora de Catalunya. Altres processos en marxa semblants, més en la forma que en el fons, al català ens poden servir d'ajuda.
9) No havíem vist i llegit mai com ara intel·lectuals que es mostressin tan partidaris del dret a decidir. Molts d'ells propers a CiU i al PSC sembla que demostran que realment saben fer anar el seu intel·lecte i s'han adonat que aquells cants a favor de l'Espanya plural no han servit per a res. Aquesta gent serà la que ara ens permetria fer la transició menys traumàtica, especialment per a aquells catalans que se senten més espanyols que catalans.
10) I, finalment, tampoc mai com ara havíem vist una premsa tan propícia al canvi. La Vanguardia fa uns dies va dir que les vaques volaven, o sigui, que ja hi ha més independentistes que dependentistes. I si La Vanguardia ho diu...

Wakawakajant

Qui diu que els homes no saben ballar? Aquí teniu l'Arnau i en Pol demostrant les seves qualitats artístiques:

Manifestació independentista

La manifestació del 10 de juliol de 2010 a Barcelona hauria de ser recordada com una manifestació independentista. Per suposat que entre els assitents hi havia persones que no aposten per la independència com a solució al conflicte català. Però negar que aquesta va ser la postura àmpliament majoritària seria mentir. No vaig veure cap pancarta a favor de l'estatut i moltes a favor de l'estat (català, és clar). I de cada 5 banderes 4 eren independentistes, abosultament majoritàries. Pel que fa a les samarretes o adhesius reivindicatius que portava la gent, també una immensa majoria demanaven més sobirania per a Catalunya. Finalment, la procalma que més vaig sentir va ser "in, inde, inde-pendèn-ci-a".

Per altra part, l'actual president a la Generalitat va ser escridassat durant tot el recorregut, i no només al final del passeig de Gràcia, quan va abandonar el carrer. I no per quatre radicals, sinó que els crits i xiulets venien d'una majoria de manifestants a banda i banda del passeig de Gràcia a mesura que la comitiva avançava. Els crits que es va sentir dir, sobretot, van ser "Montilla botifler" i "volem un president independent". I al final de la manifestació la consigna que es va cantar va ser "en Montilla botifler abandona el carrer". És molt trist que el president de la Generalitat sigui escridassat i insultat en una manifestació catalanista i sobiranista, però encara més trist deu ser que ell s'ho hagi buscat.
No m'acabo de creure que l'argument perquè el president abandonés la manifestació fos que hi havia massa gent ja que a partir de la Gran Via la cosa estava més descongestionada. Tampoc entenc el tractament que n'han fet, de la qüestió, les televisions públiques espanyola i catalana. L'espanyola va dedicar, ahir a la matinada, la meitat de la notícia a l'abandonament de Montilla i la reacció del públic en contra d'ell. En canvi, a la mateixa hora, la notícia del 3/24 ni va fer referència a l'escridassada i abandonament de Montilla, avui al matí hi han fet referència en una frase i sense imatges. Ni una cosa, ni l'altra.
Sigui com sigui, i com van afirmar ahir alguns polítics, hi haurà un abans i un després d'aquesta manifestació. Això és segur, com també hi haurà un abans i un després d'aquesta entrada al bloc, o del dinar que em menjaré d'aquí a una estona. El que importa és que el després sigui totalment diferent a l'abans. Ara ja sabem que l'independentisme no només ha deixat de ser molt minoritari sinó que probablement ja és majoritari. Artur Mas, especialment, n'hauria de prendre nota. Ell, que s'ha omplert la boca tan sovint dient que només podem convocar un referèndum quan siguem una majoria, s'hauria d'adonar que ha de ser o ara o mai. I que no haguem de tornar a sentir mai més a persones com Lluís Llach afirmar que ja n'està fins als collons de reivindicar les mateixes coses que ell va escriure fa 40 anys (en Llach va dir "30 anys", però li deu fallar la memòria).

Hi ha persones normals i n'hi ha d'excepcionals

Aquí teniu una interpretació fenomenal de la cançó "Gent normal" de Manel interpretada al Palau de la Música. La interpretació es va fer durant la Festa Major de Torelló. Jutgeu vosaltres mateixos:

Interpretant la interpretació d'un text interpretatiu

Ja tenim l'Estatut sentenciat. Setenciat en el doble sentit de la paraula, o sigui, decisió judicial que acaba en un procés o prescriure un càstig, condemnar. El que ha vingut a posteriori no només era previsible, sinó sumament repetitiu. Està matemàticament demostrat quina serà la resposta de cada partit polític davant qualsevol situació política. No val la pena perdre ni un minut a comentar-la.

Tampoc penso perdre ni un segon a comentar allò que diu la sentència. És vomitiu, i no és metafòric, escoltar aquests mateixos polítics intentar explicar quants llençols hem perdut a la bugada i quants d'aquests llençols podrem reconvertir en draps de cuina. Aquells qui no vam votar aquest Estatut perquè crèiem que no solucionava els nostres problemes tan ens fot com l'han deixat. Només ens importa saber quan el podrem enterrar.
I encara menys m'entretindré a escriure quatre paraules per jutjar la manipulació partidista de la manifestació de dissabte. Si dissabte aniré a Barcelona no serà per anar a comprar rebaixes, com algun president de la Generalitat pretén, sinó per dignitat moral i perquè sóc soci d'Òmnium Cultural.
Estic convençut que el 28 de juny, el dia de la revetlla de Sant Pere, serà recordat històricament com l'inici del fi de l'autonomisme polític de Catalunya. Ara només falta que aquells qui encara no han sortit de l'armari, que encara tenen por de la represàlia, que els quedava un bri d'esperança de canviar Espanya, que creuen que no som prou gent, que pensen que és massa aviat per exercir el dret a decidir, surtin dissabte al carrer. Ara només falta que alguns d'aquests liderin la resposta real, l'efectiva, i comencin a enderrocar els murs que han aixecat els polítics.
Comença a ser hora de deixar de somniar i de començar a actuar.

22 dies, 2 hores, 22 minuts i ... Sanfermín

Al final del carrer Estafeta de Pamplona, just abans de l'última corba dels encierros, hi ha ha una botiga de Kukuxumusu. I just a sobre de la porta d'aquest botiga hi ha un rellotge digital que aquests dies va comptant les hores que falten pel chupinazo de les 12 del migdia del 6 de juliol.

Dilluns passat, per coses de la vida i de la feina, el destí va voler que fos davant d'aquest rellotge pocs minuts abans de tres quarts de 10 del matí, o sigui, just en el moment que aquest marcava que faltaven 22 dies, 2 hores, 22 minuts i 22 segons pel moment en què esclata una de les festes més estimades d'Euskal Herria.
Però per culpa d'una lentitud digital manifesta, vaig ser incapaç d'agafar el testimoni d'aquest moment màgic per només 4 segons. Aquí teniu la fotografia que així ho demostra. Podia haver estat una mica murri i esperar-me 16 segons més i fotografiar el moment dels 22 dies, 2 hores, 22 minuts i 2 segons, però estava tan decebut per no haver aconseguit el primer objectiu que encara tenia les mans al cap en aquell precís instant.

El grill que li agrada Manel

Aquest és un grill a qui li agrada Manel. Després de posar-li la primera cançó del disc "Els millors professors europeus", La que el Bernat se't troba, i quan comencen a sonar els xiulets, el grill també comença a cantar.

Pels defensors dels drets dels animals, he de dir que cap dels tres grills de la gàbia els vaig torturar. Només els vaig llençar una miqueta d'aigua per fer-los sortir del cau. Estan ben alimentats i cuidats. D'aquí a unes dies els tornarem al seu hàbitat habitual.

L'Estatut no és nostre

El senyor José Montilla, aquell home a qui a alguns els agrada anomenar president, diu que l'Estatut no és una llei qualsevol. Afirma que aquest text legislatiu és més que una llei i que és la llei de lleis de Catalunya. I, en aquest sentit, que l'hem de defensar fins a les últimes conseqüències (o alguna cosa per l'estil).

Però les paraules del senyor Montilla parteixen d'una mentida: el que denominem l'Estatut no és una llei catalana sinó espanyola. De fet, el seu nom real i reial és: LEY ORGÁNICA 6/2006, de 19 de julio, de reforma del Estatuto de Autonomía de Cataluña. No ens enganyem, no ens enganyeu, aquesta llei no ha estat feta ni per catalans ni pensada per als catalans. Allò que reclama el senyor Montilla, mai podrà ser. El pacte amb Espanya no és possible i Espanya sap que aquesta llei és seva. Per tant, no ens hem d'escandalitzar perquè el Tribunal Constitucional (ho poso en cursiva perquè està escrit en castellà) estigui discutint com adaptar-lo millor a les seves necessitats. I no ens hem d'escandalitzar perquè és la seva obligació.
Aquesta "Ley orgánica" espanyola ha estat redactada, en últim terme, per espanyols. D'aquell primer esborrany escrit al Parlament poca cosa substancial queda. Recordeu que després va ser raspallat a Las Cortes Españolas i finalment li van fer la permanent a La Moncloa. L'única cosa que hem pogut fer els catalans davant aquesta llei espanyola és manifestar-nos-hi a favor o en contra i ja veieu que ni així hem tingut l'última paraula.
Senyor Montilla: sí realment el que vol és defensar la llei de lleis catalana ja tarda a encarregar la redacció de la nostra constitució.

El condó tauró

Salvem l'Avui

Hipòcrites

Com ja us explico en el meu nou bloc, vaig tenir l'ocasió de conèixer Martxelo Otamendi i Juan Mari Torrealdai, director i editor d'Egunkaria, pocs mesos després del tancament del seu diari. Amb tot tipus de pèls i senyals, ens van explicar com els van torturar aquella gent que defensa l'unitat d'Espanya. Vaig sentir una profunda tristesa i indignació. Lúnic que feien era escriure un diari en èuscar. I com que els espanyols no entenien què deia el diari, els van acusar de col·laborar amb ETA. Han tardat 7 anys a descobrir que tot era una farsa. Però vaja, no passa res, total, el que importava és que ho semblés.

Així treballa Espanya amb allò que no és espanyol. Així funciona la democràcia. Curiosament això coincideix en el temps amb el processament del jutge Baltasar Garzón. Avui he vist les imatges del president Maragall en un acte de suport al senyor Garzón dels sindicats majoritaris espanyols. El mateix Maragall que, curiosament, es creia que Otamendi havia estat torturat. Ara, el mateix Maragall que era alcalde de Barcelona quan Garzón va fotre a la garjola a quatre independentistes catalans perquè no molestessin durant els Jocs Olímpics. El mateix jutge que va fotre a la presó una colla de joves acusant-los de ser la branca juvenil d'ETA i que dos mesos després va haver de deixar al carrer perquè no en tenia cap prova.
També he vist la faràndula espanyola progre, entre la qual l'Almodóvar, manifestant-se a favor de Sant Garzón. Els mateixos progres que no han obert mai la boca en defensa de l'Egunkaria. I no només això, sinó que quan en la gravació d'un disc a favor de Palestina un músic basc els va demanar gravar-ne un en defensa del rotatiu basc, músics com Víctor Manuel van respondre que ni en pintura i es van posar a cantar: "vascos sí, ETA no!".
A aquests senyors, amics meus, ni riure'ls les gràcies. És patètic que haguem de sortir en defensa del jutge Garzón. L'Audiencia Nacional, tingueu-ho clar, es va inventar per acabar amb els nacionalismes no espanyols. Tant me fot que l'ultradreta espanyola també ataqui Garzón. Aquesta gent no ens ha de fer por, els que realment ens estan fent mal són uns altres que dissimulen sota una falsa progressia. Exactament el mateix que el Tribunal Constitucional. I si voleu seguir pensant que encara hi tenim alguna cosa a tractar amb aquesta gent, allà vosaltres. En tot cas, quan torneu mireu si encara porteu la cartera i la dignitat.

Cada dia s'aprèn alguna cosa nova

Això diuen, que cada dia s'aprèn alguna cosa nova. La meva intenció és comprovar-ho. Cada vegada que aprengui quelcom nou ho faré públic en un nou bloc cadadiasaprenalgunacosanova.blogspot.com. Si tu també has conegut avui aquest fet nou, després de llegir-ho aquí, pots clicar l'opció de sota el missatge en què diu "També ho he après avui" i, si no, pots clicar l'altra opció: "Ja ho sabia". A part, també seran benvingudes les vostres aportacions a les novetats que hagueu conegut al llarg del dia i les aniré publicant al bloc.

Super Bon Noi

¿Qui no ha volgut ser de petit un superheroi? Bé, d'acord, tu potser no, però el xiquet Xicoy, tot ell cofoi, volia ser un un Superheroi. El que no acabo de tenir clar és si llavors ja volia ser un Super Bon Noi. De més grandet, però, sí que ha intentat sovint assemblar-se al protagonista d'aquesta cançó dels "Amics de les arts". Aquí en teniu un fragment amb realització de Ges Avall Produccions:

Anar ben coppulat

Molta gent s'ha escandalitzat per les paraules de Miguel Ángel Martín. Escandalitzats perquè un dels molts càrrecs públics del PSC que viuen dels nostres impostos hagi estat tan insensat. Aquest senyor és aquell qui va dir des del Facebook que la directora de TV3 anava “mal follada” perquè havia sotmès al seu cap a un interrogatori. No entraré a qualificar, valorar, jutjar, criticar i menysprear les paraules d’aquest dirigent socialista, perquè ja s’ha fet sobradament i coincideixo amb tot allò que s’ha dit. Però sí que voldria comentar l’interrogatori a què va ser sotmès el senyor Martín dimecres passat a Catalunya Ràdio.

El programa “El Secret”, presentat per Sílvia Cóppulo, va començar el programa del dimecres 17 entrevistant en directe aquest individu. La senyora Cóppulo va sotmetre a Martín a un tercer grau. I no només això, sinó que pràcticament ni el va deixar parlar. Gairebé a cada resposta de l’entrevistat l’entrevistadora es mostrava sonorament (perquè no li vèiem la cara, però sí que li sentíem la veu) indignada. A més, tot sovint el tallava i no li deixava acabar les seves explicacions. Unes explicacions, tot sigui dit, molt poc argumentades. I no només això, sinó que la periodista es va dedicar a qualificar, valorar, jutjar, criticar i menysprear no només allò que Martín havia dit pel Facebook sinó també a les respostes que li estava donant en directe. Al final de l’entrevista el va acomiadar sense que l’entrevistat ho pogués fer.
El senyor Martín no sé si va ben o mal follat, però ara podrà presumir d’anar ben coppulat.

Escolteu l'entrevista

Periodisme és Blanquerna

De tant en tant, una mica d'autopromoció. Aquesta setmana a la Facultat de Comunicació Blanquerna han tingut lloc les Jornades de Comunicació. Podeu llegir les cròniques d'alguns dels actes al bloc dels meus alumnes de Periodisme: Semiperiodisme. Aquesta és la quarta edició d'aquest bloc que fan els alumnes de 2n curs de Periodisme. Cròniques, columnes, entrevistes, reportatges, etcètera, són els exercicis que els encarrego i que pengen al bloc cada quinze dies. Feu-hi una ullada i digueu-me què us sembla la feina de la Maria Aguilera, en Bern Redondo Travessa, la Laura Rodríguez, la Berta Arandes, l'Enric Cuadrada, la Carla Costa, la Paula Bonet, en Marc Calderó, la Marta Casanovas, l'Helena Novellas, la Mercè Alcaide, la Sara Canals, la Sílvia Coma i la Cristina Arilla.
Per cert, durant les Jornades Blanquerna els amics de l'APM? han rebut el premi al Millor Comunicador de l'any i ens han regalat aquest magnífic vídeo. Ah, per cert, entre els pencaires de l'APM?, i que surten al final del vídeo, hi ha una exalumna meva, l'Anna Gaya.



I parlant d'exalumna, el flamant nou fitxtatge d'en Puyal, la Marta Carreras, també va ser exalumna d'aquest seminari i autora de diferents entrades de Semioeriodisme. La Marta és una de les protagonistes d'aquest vídeo del Departament de Periodisme de la nostra Facultat, Periodisme és Blanquerna:

MACBA (Misèria Anònima al Centre de Barcelona)

MACBA (Museu d'Art Contemporani de Barcelona), Barcelona, 8 de març de 2010, 07:15h.

La incultura del tantsemenfotisme

Fa uns quants anys que s’ha instaurat a les nostres contrades la cultura del caminar (si no us agrada ‘cultura’ digueu-ne costum, hàbit, tradició). És molta la gent gran, i no tan gran, que durant el dia fa llargues caminades. Els metges recomanen caminar a aquelles persones que tenen diferents problemes de salut. Es tracta de fer exercici moderat. Per sort, a Torelló tenim bons paratges per anar a caminar. Cada dia, quan torno de Barcelona, em trobo grupets o parelles de gent que camina a un bon ritme i sempre penso que els envejo. M’agradaria tenir temps per fer aquestes caminades amb la gent que m’estimo mentre fem petar la xerrada.

Un d’aquests llocs bonics per passejar és l’antiga colònia industrial Imbern a “El Pelut”, a la riba del riu Ter. Allà hi ha uns jardins, un petit camp de futbol i una pista de tennis abandonada. Per accedir-hi s’ha de creuar un pont estret en què només hi ha espai per a un cotxe i a la vorera només hi cap una persona. Cada cap de setmana desenes de persones, moltes d’elles criatures, creuen aquest pont. Ahir dissabte, una d’aquestes parelles va anar a passejar. Són dues dones grans, bones amigues, que sovint van a caminar. Almenys un de les dones és àvia i l'altra n'estava esperant un, de nét. Segur que entre els temes de conversa hi ha el dels seus néts. Ahir, que feina bon dia i davant l’expectativa d’un diumenge fredós, van decidir anar a “El Pelut”.
Mentre creuaven el pont, un cotxe se’ls va llençar a sobre, les va atropellar i va llençar una de les dues dones daltabaix del pont. Aquesta dona, la que estava esperant un nét, va morir i l’altra està ingressada greu a la Vall d’Hebron. Diuen que el conductor del cotxe, un nano jove, estava fent una cursa.
I ja està, així de trist. Així de tràgic. Així d’injust. I així de fills de puta són aquells qui es pensen que viuen sols, que poden fotre el que els passa pels collons per passar-s’ho bé. La resta d’humans sobrem. Si al principi parlàvem de la cultura del caminar en aquest cas hauríem de dir-ne la incultura del tantsemenfotisme.
Els pares dels homicides avui deuen tenir un sentiment contradictori, si és que en tenen, que suposo que sí, de sentiments. Per un cantó deuen estar horroritzats pel crim que han comès els seus fills, i les conseqüències que això pot tenir. Però, per un altre, deuen respirar tranquils perquè n’han sortit il·lesos. Tot el contrari del que pensen la resta de torellonencs que coneixen, coneixem, les víctimes: “tan de bo haguessin sigut ells els que haguessin caigut daltabaix del pont”.

Fotografia d'Anna Mora

De pati d'escola

Ara ja sé perquè el Col·legi de Periodistes de Catalunya és un col·legi. Doncs perquè també tenen pati i allà s'hi reprodueixen les disputes que cada dia es repeteixen a les escoles del nostres país. D'aquí a un parell de setmanes hi ha eleccions i com a col·legiat tinc dret a vot. Puc triar la candidatura de Salvador Cot o Josep Maria Martí. Fins fa pocs dies tenia clar que volia anar a votar i qui votar. Però des d'avui sé segur que no penso anar a votar. És vergonyós que aquesta gent ens hagi de representar i que hagi de representar aquesta professió al nostre país. Per què ho dic? Us passo les cartes encreuades que he rebut a través del butlletí del Col·legi. Jutgeu vosaltres mateixos.

Carta enviada per la candidatura de Josep Maria Martí:

Per el periodisme, guanya la manipulació

La nostra candidatura al Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC) esperava una campanya en la que les dues opcions fessin una defensa del seu programa i de les alternatives al govern de la institució. Però la de Salvador Cot ha tirat pel camí del mig i s’ha inventat dues falses denúncies que res tenen a veure amb la realitat, en un exercici de manipulació tan evident que deixa per terra l’ètica exigible als que es diuen periodistes; l’únic objectiu d’aquesta estratègia és reblar el clau de la tesi que defensa ell i la seva candidatura: demostrar que el CPC és corrupte i està en fallida.

No ens agrada gens haver de denunciar aquesta pràctica manipuladora que demostra la greu crisi de valors i de professionalitat que afecta una part del periodisme català que ell sembla voler representar.

Cot va penjar al seu blog una entrevista falsa amb un cambrer del CPC, que afirma haver cobrat en negre durant nou anys. La informació està treta d’una conversa privada i el protagonista de l’entrevista denuncia que va ser enganyat per la candidatura Cot. Adjuntem un document signat per l’afectat en el que es fa evident l’engany a una persona a la que s’ha intentat enganyar. Trobem lamentable situar al centre de la campanya un treballador jubilat que viu de la seva pensió.

Cot també ha penjat al seu blog les auditories dels anys 2006 i 2008. Ho ha fet manipulant-les i sense reproduir els documents en la seva integritat. Els auditors en cap moment van dir, com fa entendre en Cot, que el CPC estava en fallida l’any 2006. Els informes preceptius que no ha penjat ho deixen ben clar.

Creiem que la publicació d’aquesta documentació interna ha fer molt de mal a la institució que ens representa a tots i demostra clarament que aquest candidat, lluny de preocupar-se pel conjunt de la professió, està disposat a dinamitar la nostre associació per esdevenir degà i impulsar una agenda política que res té a veure amb els gravíssims problemes de feina que afrontem els periodistes catalans.

Per a fer encara més evident la manipulació, hem de recordar que ell era coneixedor que una comissió externa, formada pels periodistes Josep Maria Cadena, Martí Anglada i Joan Tàpia, havien ja avaluat la situació econòmica del CPC el 2008 i van concloure que era correcta. Adjuntem el document amb les conclusions d’aquesta comissió, que va actuar a requeriment unànime de la Junta de la que formava part el gruix de l’actual candidatura Cot.

Nosaltres, que si creiem que cal una renovació a fons del Col·legi, no vo lem deixar de reconèixer que la Junta sortint, seguint les recomanacions de l’esmentada comissió externa, ha fet una bona tasca per enfortir la situació econòmica del CPC, que ha repercutit directament en una millor posició per defensar els interessos dels col·legiats.

Aquí hi ha un petit resum de les fites aconseguides:

1.- Contenir el deute del Centre Internacional de Premsa, que ja no és finançat pel CPC.

2.- Pactar un nou conveni amb l’Aliança per garantir la assistència sanitària dels col·legiats.

3.- Ordenar i actualitzar els lloguers dels diferents pisos que el CPC té a la finca de Rambla Catalunya.

4.- Decisió de cancel·lar el lloguer d’un principal annexe i reordenar l’espai a la nostre seu per encabir al personal d’administració i quioscos.

5.- Posar fil a l’agulla de la negociació amb l’Ajuntament d’un nou conveni per l’explotació dels quioscos.

6.- Consolidar les propietats del CPC a les demarcacions.

7.- Reduir les despeses de la revista Capçalera.

8.- Reduir les despeses de missatgers, correus, ensobraments.

No acaben aquí les manipulacions del nostre contrincant; Cot ha fet saber que estava disposat a pactar una candidatura unitària amb Josep Maria Martí. Això és totalment fals. Va ser exactament a l'inrevés. A principis del mes de febrer, Cot va rebutjar la mà estesa d’en Martí, hi ha testimonis, membres integrants de la seva candidatura, que ho poden confirmar.
La conclusió que es pot treure de tot això és que en Salvador Cot està basant la seva campanya en la manca de respecte al nostre codi ètic, un model de pràctica del period isme que no volem que guanyi ni al Col·legi ni a la professió en general.

Carta enviada per la candidatura de Salvador Cot:

Transparència, transparència, transparència

Candidatura Renovadora - Eleccions al Col·legi de Periodistes de Catalunya

Quan un grup divers de periodistes vam decidir presentar-nos al Col·legi en la candidatura renovadora de Salvador Cot, va ser per canviar actituds que malauradament veiem que es perpetuen. A l'esmena a la totalitat i les desqualificacions contra la nostra professionalitat, volem aclarir:

L'entrevista del sr. Enrique Gisbert és deontològicament impecable. La seva denúncia va ser voluntària, com ho demostra que va ser enregistrada amb una gravadora visible al damunt de la taula durant tota la conversa, tal com es veu a la foto. Tant les fotografies, com la gravació, estan a disposició dels col·legiats.

Preferim no qualificar les pressions que s'han exercit sobre el sr. Gisbert des de la candidatura continuista del sr. Martí ni la retracció que se li ha fet firmar, com els pitjors temps de la Unió Soviètica. Aquests fets, incompatibles amb el periodisme, transgredeixen tots els codis ètics professionals i personals.

Sorprèn que davant de les reiterades denúncies de males pràctiques al Col·legi, la resposta sigui desqualificar qui les denuncia en comptes de sumar-se a la petició de transparència de la gestió econòmica. D'això se'n diu "matar el missatger".

La publicació de les auditories és una pràctica democràtica, que s'aplica a les millors administracions i organismes del món civilitzat. Els col·legiats ho han de veure com un benefici i una manera de controlar a què es destinen els seus diners. No ens podem permetre reclamar com a periodistes la transparència informativa si no som els primers a aplicar-la a la nostra institució.

Ens mou única i exclusivament l'interès per la transparència i la utilitat d'un Col·legi fins ara opac i anquilosat.

Una d'indis

Com cada dia, ahir dimecres esmorzava a les 5:25 del matí llegint la columna d'en Monzó a internet. Malgrat el títol, "El último de la ¿qué?", ja m'imaginava que el text no parlaria d'en Quimi Portet i en Manolo García sinó de la nova exigència per ser un bon "nou britànic": fer bé la cua. En Monzó diu: "en el mundo anglosajón las colas son algo sagrado y sólo a un loco se le ocurriría saltárselas". I ens explica que això, a casa nostra, és més aviat tot el contrari i que, a més, "desde los ochenta, la cosa aquí ha degenerado bastante". L'article acaba posant un parell d'exemples viscuts per ell a Barcelona i conclou la columna, com sempre, amb un gran final: "Un día que le comenté a un señor lo absurdo de la cola en la que estábamos –cada uno por su lado–, me contestó: "Lo que faltaba. ¡A mí me van a obligar ahora a ponerme en fila india, como los borregos!". Para mí que no se daba cuenta de que, precisamente, los borregos son incapaces de formar una cola y de mantenerla como es debido."

Després de llegir la columna, a dos quarts de sis del matí, vaig tornar a tenir una d'aquelles agradables sensacions de sincronicitat. No feia ni 12 hores que acabava de viure una escena que exemplificava allò que m'acabava d'explicar en Monzó. Us l'explico?
Dimarts a la tarda tenia hora al cirurgià a Vic. Sortint de la visita em diu: "passa pel taulell d'entrada, dóna'ls aquest full i d'aquí a uns dies t'avisaran per la intervenció". No patiu, no és res greu, una petita operació d'aquelles que en vint minuts tornes al carrer (gràcies pel vostre interès). Així que me'n vaig anar a fer cua. Al taulell, dues noies estaven atenent a dues persones i darrere seu dues persones més estaven fent cua. M'adreço a la persona més allunyada del taulell i li dic "l'últim?" i amb el cap em diu que sí. Em col·loco darrere seu, al costat d'una columna.
Pocs segons més tard, entra a la recepció de la clínica, des de fora, una matrimoni d'ancians. Sense ni tan sols dir bona tarda, i encara menys demanar qui és l'últim, la dona es col·loca a l'esquerra de l'home que anava davant meu, però un pèl més avançada, i l'home es posa entre la columna i jo, a la meva esquerra, però també una mica més endavant que jo. Quan a l'home de davant meu li arriba el torn, l'atén la dona del taulell que està situada a la nostra esquerra. En aquells moments, la situació és la següent. Dues recepcionistes atenen a dos pacients. I a la fila hi som la parella d'ancians i un servidor. La dona continua estant en primera posició, just darrere de l'home que anava davant meu. L'home el tinc, literalment, enganxat a la meva espatlla. Tot i tenir lloc darrere meu i també a la meva esquerra, ja que la columna l'hem deixat més enrere, aquell homenot de poc més de metre cinquanta, cara blanca, i enormes bosses sota els ulls, està enganxat a mi. Semblem dos corredors de marató a la sortida esperant el tret per començar a córrer.
En aquell moment entenc perfectament la tàctica dels avis. Si l'home que anava davant meu acaba abans que la dona que estan atenent al cantó dret del taulell, ells em passaran al davant. S'han inventat una fila a l'esquerra i jo, és clar, estic a la suposada fila de la dreta. Brutal! Són uns experts creadors de files índies. Mentalment, però, començo a ordir la meva estratègia. Si acaba abans la dona de la dreta, la victòria és meva ja que surto amb avantatge i l'avi no té res a fer amb el meu esprint. Ara, si acaba abans l'home de l'esquerra, hauré d'enfrontar-me, segur, als avis. Quan la dona hagi ocupat el lloc que hauria de ser el meu li diré: "disculpi senyora, però em toca a mi ja que anava darrere d'aquest senyor" i amb el dit índex assenyalaré l'home que estarà sortint per la porta.
Una suor freda m'invadeix quan noto constantment la mirada de l'home que tinc al meu costat. Centro la meva, de mirada, en les recepcionistes. Sóc conscient que molt aviat una de les dues dirà: "qui toca?". Veig que l'home de l'esquerra comença a recollir papers i els posa en un sobre i em temo el pitjor. Però just llavors la dona de la dreta agafa el bolso de sobre el taulell i se'n va cap a fora. Triomfant m'acosto a la recepcionista i darrere meu m'imagino la cara d'abatut del meu contrincant.
Eufòric, a la noia de la recepció li dono el paper que m'ha donat el cirurgià. Ella se'l mira i em diu: "aix! Ho sento, però aquest paper l'has d'entregar aquí al costat" i amb el dit m'assenyala una dona que està asseguda davant un ordinador a pocs metres del taulell de recepció. Ara sóc jo qui està abatut, la dona en qüestió està atenent a una altra dona que s'acaba d'asseure davant seu. Em poso darrere d'ella just en el moment que pel meu costat passa la parella d'ancians cap a la sales de visities i tinc la sensació que l'home em mira de reüll amb un somriure sarcàstic sota el nas.

Foto de Ma. Teresa Pascual

Criaturades

Conec un parell de pares, mascles, de família nombrosa que cada dilluns i cada dimecres coincidiran a la feina a quarts de vuit del matí des d'aquest mes de febrer fins a finals de maig. Entre ells intercanvien algunes de les primeres paraules de la setmana. Això significa que cap dels dos pot portar els seus fills a l'escola el dilluns o el dimecres. Per tant, un exemple més d'allò que en diuen impossibilitat de conciliar vida familiar i laboral. Malgrat tot, són dos pares que prediquen i, quan poden, practiquen aquesta conciliació. De fet, un d'ells no només la predica sinó que, en part, viu de fer-ho. O sigui, en una de les seves ocupacions laborals sovint ens explica les dificultats que té ell, i tots els pares, per compaginar aquestes ocupacions laborals amb les ocupacions familiars.
Aquest predicador s'ha convertit, de fet, en un dels especialistes catalans sobre les relacions entre pares i fills. Va començar explicant-ho en un llibre; va seguir amb un programa de ràdio que va derivar també en un programa de tele; tot plegat l'ha dut a fer xerrades per tot el país i finalment ho ha condensat en un web. No es tracta ni d'un pediatre, ni d'un psicopedagog, ni d'un mestre d'escola sinó d'un comunicador que utilitza bàsicament l'humor. A hores d'ara ja deveu saber, ja ho heu vist a la foto, que us estic parlant d'en Carles Capdevila.

Doncs bé, l'altre que predica i practica la conciliació familiar i laboral és un servidor. En Carles i l'Enric són professors de la mateixa assignatura a la mateixa hora a la mateixa facultat de comunicació, Blanquerna, els mateixos dies de la setmana. Normalment els temes de conversa giren entorn de l'assignatura, però sovint també ho acaben fent de criatures. Últimament han comentat el recent nascut web d'en Carles: criatures.cat. Es tracta d'un interessantíssim web en què s'hi condensen moltes de les coses que en Carles ha anat recollit durant aquests anys que s'ha dedicat a la comunicació sobre les relacions entre pares i fills. El web s'ha convertit, a través de la seva productora Anar fent, en la continuïtat del programa de ràdio Eduqueu les criatures de Catalunya Ràdio. Criatures.cat barreja l'humor amb la informació, l'agenda infantil amb blocs de col·laboradors, en definitiva, un gran nombre de seccions i apartats que poden interessar als pares i fills de tot tipus i condició. Per a alguns pares, a més, hauria de ser de lectura obligatòria.

Doncs bé, l'altre dia en Carles i l'Enric parlaven del web i el primer li va demanar al segon si podia penjar un dels seus vídeos domèstics del youtube en què hi apareixen les seves criatures en memorables actuacions. I el segon li contestà que: evidentment! Així és com a la portada del web des d'ahir podeu veure aquest vídeo.

Mentrestant, en Carles i l'Enric, avui diumenge, estan exhaurint les últimes hores en família del cap de setmana abans que els soni l'impertiment despertador a primera hora del dilluns.

Discrepàncies al PSC? Hehehe!

Després d'uns dies allunyat del bloc per motius que no vénen al cas, no em puc estar de comentar les paraules suposadament polèmiques d'Ernest Maragall. No tinc ni idea si estava premeditat per part de la cúpula del PSC, però el que ha dit el tete no té res de polèmic. Són aquells qui es fan dir periodistes els que veuen disputes al PSC que no existeixen. Maragall no ha fet res més que marcar distàncies davant els socis del tripartit per tal de començar la campanya de la tardor. Ara ens faran veure que dins el PSC n'hi ha uns més catalanistes que d'altres i uns de més d'esquerres que d'altres. De pas, ICV farà veure que està enfadada per tal de fer-se passar per un partit més d'esquerres i així cada un manté les quotes. A Esquerra ja li va bé per mantenir-se dins la línia suposadament independentista i CiU simularà una crisi al tripartit per reclamar la majoria absoluta. I finalment el PP demanarà la dimissió de qualsevol persona que parli en nom del tripartit. I au, tots contents.

No fotem, home. Maragall és més sociata que ningú i sap què ha de fer per mantenir les quotes de poder del seu partit. De fet, si escolteu bé les seves paraules sentireu que en el fons el que reclama no és res més que el PSC tingui encara més poder. L'objectiu principal d'ell i el seu partit no és altre que el poder pel poder i arribar a governar amb majoria suficient per no haver de dependre de ningú. Vaja, com CiU durant dues dècades. Collons, i mentrestant la majoria de periodistes es pensen que aquesta gent està barallada. Sembla estrany que ja faci més de tres dècades que va morir el caudillo i que encara no siguem capaços de veure les orelles al llop.

Vaga edulcorada

Aquest dissabte vam anar a veure Sherlock Holmes als Cinemes Sucre de Vic. Just abans de pagar, vaig veure al vidre de la taquilla uns cartells anunciant que avui farien vaga en contra de la llei del cinema del Parlament de Catalunya. Per cert, és curiós que en diguin "vaga" d'un tancament patronal, oi? Al costat d’aquest anunci hi havia un altre cartell en què deien quelcom semblant a “estem a favor del català, estem en contra de la nova llei” i un seguit d’explicacions ja conegudes: que si redueix l’oferta, que si s’eliminaran llocs de treball, etcètera.

Per tant, els Cinemes Sucre, que a part dels multicines del mateix nom també són propietaris dels cinemes Nou i Vigatà, són uns grans defensors del país i del català però no volen que la meitat de les pel·lícules s’emetin amb la nostra llengua. Els mateixos cinemes que dissabte tenien, com cada dissabte, una pantalla gegant emetent el partit del Madrid amb el senyal en castellà de La Sexta tot i que el partit el feia també TV3 en català. Els mateixos cinemes que de 14 pel·lícules en cartellera només n’hi tenen una en català: “Nico, el ren que volia volar” i que es projecta només dissabtes i diumenges a les 16:15 i diumenge a les 11:45. Els mateixos cinemes que no han projectat mai cap pel·lícula 3D en català (d'això en té bona part de culpa també el govern). Els mateixos cinemes que quan projecten una pel·lícula doblada als dos idiomes sempre col·loquen la versió catalana a la pitjor sala: Mil·lènium2 la vàrem haver de veure a la Sala 1 del Nou, la pitjor sala de Vic i probablement del país. Els mateixos cinemes que sovint t’atenen en castellà quan tu els parles en català.
Un estudi publicat avui per l’Avui, encarregat pels promotors del tancament, demostra que aquesta llei no només no perjudica als cinemes sinó que fins i tot pot atraure més públic (entre els quals m’incloc acompanyat de tres criatures). Si aquesta gent de Vic són tan catalanistes com diuen, ara ja no tenen excusa per continuar maltractant la llengua que tan estimen.