Entre una Catalunya i l'altra

Josep Antoni Duran Lleida (curiosament la "i" entre cognoms ha desaparegut i sí apareix en la portada de llibres anteriors) acaba de publicar un nou llibre, que no he llegit, titulat Entre una Espanya i l'altra. De l'11 M a l'atemptat de Barajas. Malgrat tot, sí que vaig llegir la pàgina sencera que li va dedicar La Vanguardia el dimecres 18 d'abril, una mostra que la seva tesi coincideix gairebé a la perfecció amb la línia editorial actual del diari. De fet, el mateix director li va dedicar elogis en un dels seus articles, l'endemà, dia en què es publicava també la crònica de la presentació del llibre que va comptar amb la presència de Miquel Roca. La tesi de fons de Duran és la cantarella ja sabuda que CiU ha de formar, algun dia, part del govern d'Espanya. Tampoc és notícia afirmar que amb aquest llibre el que busca el líder d'Unió és fer més punts per acabar sent ell el ministre en nom de la federació catalana.

Però, de tot plegat, em vull quedar amb una altra tesi del llibre, i per tant part de l'ideari de Duran, que resumeix Josep Gisbert en la pàgina del 18 d'abril: "La defensa de un catalanismo político "moderado, de síntesis y central" lleva a Josep Antoni Duran Lleida a dejar claro que el objetivo no es la independencia, que la identidad catalana, "pactista como ninguna otra", no va dirigida contra la unidad de España, sino contra una determinada idea de esta unidad, y que el derecho de autodeterminación, que ampara, no es sinónimo de independencia, ante lo que censura abiertamente a los que querrían convocar un referéndum por considerar que lo máximo que conseguirían sería dividir a la sociedad catalana en dos mitades."

El primer que sorprèn és que digui que empara el dret a l'autodeterminació, però que l'objectiu no és la independència. No ho acabo d'entendre. D'acord, tots sabem que exercir aquest dret vol dir posar sobre la taula unes opcions d'autogovern i que el poble decideixi quina prefereix. Però, segons Duran, entre aquestes opcions sempre s'ha d'excloure l'opció de la independència? Oi tant que el dret a l'autodeterminació no és sempre sinònim d'independència, i si no que ho preguntin als quebequesos, però sí que l'exercici d'aquest dret sempre ha d'incloure l'opció de la independència.

La segona afirmació que em sorprèn és que ens digui que exercir aquest dret suposaria dividir la societat catalana en dues meitats. No senyor, no dividiria el nostre poble entre una Catalunya i una altra, sinó que simplement evidenciaria exactament quins percentatges representen aquestes dues visions de Catalunya que ja existeixen. Li agradi o no a Duran Lleida, a Catalunya, a hores d'ara, només hi ha dos grans grups de persones, si parlem d'autogovern: els independentistes i els dependentistes, donant per entès que hi pot haver un tercer grup que inclouria els que tant els fa una o altra opció. Lògicament, el senyor Duran es troba entre els dependentistes, que, curiosament, a Irlanda del Nord en dirien unionistes.

Per tant, en el fons, el que pretén el senyor Duran és amagar sota la catifa una realitat existent a Catalunya. Potser li fa por que l'opció que ell no defensa acabi sent més majoritària que la seva? A ningú, i encara menys a algú que s'autodenomina democratacristià, li hauria de fer por cap exercici de democràcia i encara menys un de tant legítim com aquell en què un poble decideix què vol ser. L'afirmació de Duran està a un pas del totalitarisme ja que pretén imposar una sola opció d'autogovern. La democràcia sempre divideix el poble, sigui entre dues opcions o entre les 18 que, per exemple, es presentaven per Barcelona en les eleccions autonòmiques.

Estic convençut que si Duran Lleida hagués esmerçat els mateixos esforços per ser ministre espanyol a intentar ser un ministre d'un estat català potser, a hores d'ara, ja tindria aquest privilegi.

La Festa Major de Catalunya

No us cansa una mica veure cada any les mateixes imatges de les mateixes rambles i amb la mateixa gent firmant els gairebé mateixos llibres de cada any? Aquesta Festa, en majúscules, és la gran Festa Major del nostre país i sembla que només passi a Barcelona. Com a molt dediquen aquell limitat bloc a les quatre capitals de província, sí, sí, província i poca cosa més.
Doncs a mi cada vegada em fa més mandra voltar per Barcelona el 23 d’abril i em sento més a gust, per exemple, a Torelló. No hem d’oblidar que ahir, entre d’altres coses, era també el dia del nostre patró, la segona diada més important del nostre país. I la veritat és que a Barcelona, si fem cas del que ens diuen els balcons, cada vegada es nota menys que Sant Jordi és també un dia de reivindicació de la catalanitat. Així que me n’alegro que ahir ja pogués firmar pel Dret a Decidir.
Aquí teniu algunes fotos de la diada de Sant Jordi a Torelló per si voleu desengreixar-vos una mica de tant centralisme barceloní.

El dia de l'escriptor mort

Avui, Sant Jordi, deu ser dels dies de l’any que, almenys a Catalunya, té més denominacions possibles. La primera, lògicament, és la que fa honor a aquest Sant, patró de la nostra nació. Per cert, la revista Sàpiens d’aquest mes ens explica molt detalladament que Catalunya no és l’únic país del món que té aquest sant de patró i també quin és el seu origen.
Però potser aquesta data és encara més coneguda per la seva relació amb el llibre. En honor, diuen, de l’il·lustre Miguel de Cervantes, que va morir en un 23 d’abril, avui és el Dia Mundial del Llibre. A casa nostra també en diem la Festa del Llibre, amb una connotació diferent a la d’altres territoris. Aquí la festa va lligada a una altra denominació i tradició ja que és el Dia dels Enamorats. Ja sabeu, l’home li regala a la seva parella una rosa i ella a ell un llibre per demostrar-se l’amor.
Finalment, i lligat amb aquesta flor, a Catalunya avui també hi ha qui parla del Dia de la Rosa. De fet, ja ho cantava Pau Riba en una vella cançó del seu disc Diòptria. Així doncs, avui a Catalunya és Sant Jordi, el Dia del Llibre, el Dia dels Enamorats i el Dia de la Rosa.
Però sembla que una cinquena denominació, lligada amb la del llibre, podria acabar fent forat d’aquí a pocs anys. Fa uns mesos va començar un cert debat sobre el moment de sobresaturació literària que vivim. Davant tantes novetats literàries i que moltes d’elles duren pocs dies a les llibreries, hi ha qui diu que prefereix llegir només aquells autors que fa temps que han mort. Un exemple va ser el de Quimi Portet que, en una entrevista a Catalunya Ràdio, va assegurar que seguia aquesta pràctica. Pocs dies després, Màrius Serra replicava irònicament, a La Vanguardia, que això podia matar la cultura. De fet, és curiós que el mateix Portet hagi tret aquests dies un llibre basat en el seu bloc a Internet. No sé, coneixent-lo potser realment espera que llegim aquest llibre un cop s'hagi mort.

Si a aquest fet hi afegim que el dia 23 d’abril han mort il·lustres autors com l’abans citat Cervantes o William Shakespeare i els nostrats Josep Pla i Maria Àngels Anglada, no seria estrany que aviat aparegués un col·lectiu que reivindiqués que a partir d’ara el dia de Sant Jordi també sigui conegut com el Dia de l’Escriptor Mort. Tot i això, esperem que avui no se segueixi aquesta tràgica tradició i desitgem llarga vida als nostres escriptors.

Emès a Ràdio Manlleu, "No Dinarem", 23/04/07

Més(s)independents

Artur Mas sembla que té ganes de tornar a quedar-se a les portes de la presidència de la Generalitat i vol presentar-se a unes terceres eleccions. De fet, s'entén que tingui aquesta intenció perquè si no es presenta és com reconèixer que està acabat, políticament parlant. Però vaja, a CiU ja hem vist que aquells qui semblava que no tenien cap més sortida que l'atur (no l'artur) sempre han acabat trobant un lloc ben col·locats.
Per tant, l'Artur encara és a temps de repensar-s'ho intentant trobar una sortida digne del primer pla de la política. I, la veritat, és que Messi és la clau que pot obrir La Porta de sortida de l'actual "líder" de CiU. Efectivament, el golàs de Messi de l'altre dia ens demostra, indirectament, que a hores d'ara un dels homes amb més projecció nacional i internacional és Joan Laporta. Messi fa encara més gran el Barça i el Barça el presideix Joan Laporta i Joan Laporta té una marca al darrere que li dóna ales per tirar endavant el projecte que li doni la gana. Ell és independentista i si encapçalés les llistes de CiU aquest partit, per fi, faria el pas que fa temps havia d'haver fet. Potser això faria marxar una part dels seus polítics i electors que ja tenen una pista d'aterratge al PP, però segur que es compensaria amb la presidència assegurada per Laporta després de pactar amb Esquerra.
Si a això hi afegim la crisi de credibilitat que pateix la classe política i la situació d'assetjament que pateix Catalunya, l'actual Pesident del Barça pot ser la millor encarnació del famós pla B. Per cert, i si els altres arguments no us agraden, us heu adonat que, a més, reuneix una de les condicions imprescindibles per aconseguir ser president de Catalunya?: té una "l" al cognom i això no s'ha de menysprear.

Tot encaixa

Com ja pronosticava fa gairebé un mes i mig, les entrades The Police les havia de posar a la venda el Servicaixa. Com s'entendria, si no, que Every Breath You Take sigui el nou hit publicitari de l'entitat financera més potent del país? És que com ja avançava també en una altra entrada, qui no acaba tenint en algun moment o altre un lligam amb "La Caixa"?

He estat d'aquests malalts que a dos quarts de sis del matí ja estava connectat per aconseguir una entrada. Bé, en el meu cas tampoc és tan estrany ja que és l'hora que em llevo cada dia. Total, per sentir en directe només 4 hits del pop britànic cantats pels components originals, però unes quantes dècades més vells. No sé si us n'heu adonat, però des que el grup d'Sting es va dissoldre ha editat les mateixes cançons en múltiples discs recopilatoris. Sempre amb els mateixos èxits per recordar-nos que n'havien sabut una mica i, de pas, anar-se embutxacant diners en forma de drets d'autor.

Sigui com sigui, no em tiraré més pedres a la teulada. No sé si escoltar en directe Every Breath You Take, Roxanne, Don't Stand So Close To Me, De Do Do Do De Da Da Da o So Lonley val el que n'he pagat, però sí que sé que aquestes cançons m'han fet molt bona companyia durant moltes tardes de joventut.

Qui ho havia de dir quan, de ben petits, ens rèiem d'en Santi, un company de classe, perquè ens cantava amb la tonada de Message In a Bottle allò de "tot està contaminat, minat, de ràdioactivitat..."

L'única cosa que demanaria als Fornesa Team és que deixin de fer aquesta bírria d'entrades del Servicaixa. Encara no tinc físicament la The Police, però sí que guardo la dels Rolling Stones i ja veieu en quin estat està, malgrat que la tenia dins un sobre. Que lluny queda ja aquella reccol·lecta que feia d'autèntiques peces de col·leccionista de concerts d'El Último, Sopa de Cabra, Springsteen o Radio Futura dels anys 80. No seria fàcil que aquestes es poguessin canviar per les de tota la vida?

Més discotecat que mai

Ara que s'acosta Sant Jordi, i com va sent tradicional des de fa unes dècades, no només es publiquen molts, massa, llibres sinó també discs de música catalana. Molts grups i solistes trien aquestes dates, a l'inici de la primavera, per treure novetat, també potser en excés. Si la nostra música ja costa de vendre, concentrar-la massa en unes dates provoca una saturació que no és beneficiosa.

Per paliar això, grups com Els Pets han decidit treure el disc just després de Sant Jordi. Però això que es ven com una estratègia a contracorrent no deixa de ser una gran operació de màrqueting perquè així podran vampiritzar el mercat millor.

Sigui com sigui, els que patim La síndrome del discotecat no ens podem estar d'anar a la botiga de discs el mateix dia que sabem que surt una novetat, amb la lògica decepció de comprovar que encara tarden uns dies a tenir-lo a les prestatgeries.

La primera gran alegria d'aquest Sant Jordi ens l'ha dut la revista Enderrock. En el número d'aquest mes hi ha un regal del cel: Si els dits fossin xilòfons, el més nou de Mazoni. Un disc que no te l'acabes ni en una, ni en dues, ni en tres escoltades. L'has de fer girar i girar i deixar-te dur per unes peces heterogènies amb aquest regust artesà de sons importats de latituds més anglosaxones.

Aquest disc supera un anterior més que excel·lent Esgarrapada, i mira que era difícil. Si encara hi ets a temps, compra't l'Enderrock i deixa't dur fins cap al mar, procurant que no et caigui un llampec però abans recorda que has de regar perquè no se't morin les plantes.

La veritat és que Jaume Pla, gràcies a l'aposta de mitjans com ICatfm, Enderrock o l'Avui, s'està convertint en una punta llança d'uns nous valors de la nostra música que tenen un futur més que prometedor per recórrer.

Menys equilibrat del que marca el seu nom, el més nou de DEPT fa un pas més en la carrera d'aquest grup que ja és un dels de més solatge del nostre estret mercat musical. Equilibri ha fet un salt cap a sons més contundents, amb unes guitarres a estones excessives. Tot i això, grans peces com Més senzill o Equilibri ens retornen als sons que han donat un timbre únic a la banda de David Rosell amb els habituals tocs electrònics, per exemple.

Les seves lletres, sovint farcides de reivindicacions humanistes, es fan escoltar i et fan reflexionar. S'hi troba a faltar alguna altra cançó més tranquil·la que gairebé només trobem en Quan alguna cosa i que faci respirar més el disc. Però potser és que un s'està tornant massa gran?

Els nou Lax'n'Busto costen d'assimilar. El referent de Pemi Fortuny és encara massa calent dins nostre. No és que Salva R. Alberch sigui una mala veu, més aviat tot el contrari. Però es fa difícil, molt difícil, sentir aquests nous Lax sense el carisme d'un Fortuny que era quelcom més que le veu cantant. Qui sap si potser hauria estat més adequat que Relax hagués passat a ser el nou nom del grup en lloc del títol del CD.

Tot i això, les lletres, les guitarres o el ritme de cançons com Si tu vols, La terra o No és massa tard, les tres seguides, continuen tenint un noséquè molt Lax. Cal donar-li temps a aquest nou projecte i la veritat és que només amb un parell de discs més i uns quants concerts podrem acabar de decidir sí realment ha estat encertat o potser calia que el canvi fos més radical. Sigui com sigui, els Lax'n'Busto continua sent el grup que més s'acosta al Rock'n'Roll d'allò que alguns han denominat "Rock català".

El disc més curiós de tots és aquest projecte de Raül Fernández, ànima mater de Refree. Per cert, i permeteu-me presumir, va ser company meu d'universitat i m'alegro molt que li vagi tan bé la carrera musical. Aquest disc és fruit d'un treball de germanor entre Argentina i Catalunya amb un recull de cançons que simbolitzen les migracions, en alguns casos forçoses, evident en cançons com "Corrandes d'exili". Immigrasons és un viatge musical intens en què, per sobre de tot, hi destaca una versió extraordinària de Menuda de Joan Manuel Serrat. Ah, i no sé si és perquè me les sento més meves o perquè pateixo en excés la síndrome del discotecat, però personalment m'agraden més les versions catalanes que les cantades en castellà. Igual deu passar, però al revés, amb aquells aficionats a la cançó d'origen sudamericà. Tot plegat amb aquest acompanyament, o arrenjament, sobretot la percussió, aparentment descompassat que Raül Fernández impregna en moltes de les seves cançons i que li dóna un segell inconfundible.

La gran sopresa de l'any, alguns diuen que de la dècada, però jo no diria tant, és l'últim de Gossos. L'Eli Soriguera en fa una excel·lent crítica en l'últim Enderrock que crec que reflecteix a la perfecció el què significa aquest disc. De fet, va ser ella qui em va recomanar que me'l comprés, malgrat que mai m'ha agradat massa l'estil del grup del Bages.

Aquesta obra mestra aconsegueix enganxar-te de la primera a l'última cançó, cosa molt difícil de dir de la majoria de discs que es fan actualment. Això passa malgrat que, possiblement, la millor cançó és la segona: Corren, amb Dani Macaco. Aquest tema, podeu estar segurs, passarà a ser un dels hits del pop fet al nostre país a l'altura d'altres clàssics de grups com Sopa, Pets, Lax o Sau. La veu de Macaco et posa la pell de gallina i t'arrossega a uns espais sonors que, perquè ens entenguem, són els mateixos que suggereix la portada del disc.

És especialment emotiva la cançó dedicada a Josep Maria Isanta, el jove assassinat a la Patum de Berga: En un instant. Ara que es torna a parlar dels 16 Jutges i que es critica que hagi tardat tant l'homenatge insititucional, s'agraeix veure que encara hi ha grups que fan cançó protesta. I no només en aquesta cançó sinó també en d'altres com Resistirem o Un món de flors i violes. Ah, i també és gratificant que acabin amb dos bonus tracks: No és nou, amb Beth i una cançó bella com ella sola, Turquesa, amb Cris Juanico i fruit del Rock&Cat.

I per acabar aquest repàs, a l'espera impacient de les novetats de grups com Erm , Sanpedro o Mishima, tenim aquest disc gairebé per a col·leccionistes. No tant per la seva qualitat musical, que en part també, sinó per la dificultat de trobar-lo a les botigues. Per aconseguir-lo l'he hagut de comprar directament al web del grup. Malgrat que ja tenen 5 discs editats per elles mateixos, Els Convidats els he descobert a partir d'aquest Ràdio-logia. Precisament perquè no tenen una potent discogràfica al darrere no tenen el reconeixement que es mereixerien.

Potser per això no sonen tan bé, perquè no tenen al darrere una gran producció, però les seves cançons són més que dignes. Aquest disc és de versions dels anys 80, amb temes tan coneguts com Eternal Fame, One of us o Dolce Vita, entre d'altres. De fet, totes elles segur que et sonen, però amb un tret distintiu: estan cantades en català. Pel meu gust, però, al disc hi falta atreviment. Vull dir que ells mateixos diuen que volen fer versions de cançons Pop dels anys 80 que els van marcar, però potser podien haver buscat cançons més trencadores que segur que també són un referent. O sigui, i per mi, peca d'excés de balades. De fet, totes les cançons són balades.

Malgrat tot, i ho deixava expressament pel final, només per la versió que fan de Luka de Susan Vega ja val la pena gastar-se els 12 euros que val el disc. Curta, però intensa, amb aquesta Luka et pot passar com aquell anunci de patates xips: no podràs escoltar-la només una vegada i cada 3 minuts tornaràs al track 12 per tornar a sentir la tendra veu d'Àfrica Pérez que, sincerament, no té res a envejar a Susan Vega.

Per cert, i per si no hi hagués prou motius per comprar el disc, n'hi afegeixo un altre de personal. El bateria Santi Carcasona, un bon company de Torelló, és membre del grup. No va gravar aquest disc, però sí que participa en el nou que estan preparant i que començaran a gravar l'11 de juny. Si els tímids del nostre poble parlessin... en podrien explicar unes quantes d'aquest bateria, possiblement un dels millors de Catalunya juntament amb l'altre torellonenc Tino Peralbo. Què voleu que hi faci, és el narcisme pescallunàtic!

L'autèntic pla A

Portem unes setmanes en què s’està debatent política i mediàticament quin és el millor pla B en cas que el TC tombi o desvirtuï l’Estatut. Sembla que CiU vol prendre la iniciativa després que Xavier Vendrell hagués llençat l’ham perquè piquessin. Fins i tot des del govern s’està estudiant quin podria ser aquest suposat pla B amb les lògiques discrepàncies entre els socis del tripartit.
Ara Artur Mas, amb l’ajuda inestimable de la barretina mediàtica, ja parla d’una consulta popular, ja sigui sobre l’Estatut del 30 de setembre o quelcom semblant a exercir el dret a l’autodeterminació. El que més sorprèn és que CiU està intentant posar el remei a la malaltia que ells mateixos van provocar amb el pacte de la Moncloa, tot i que fan veure que la culpa serà del TC.
Però resulta que hi ha centenars de milers de persones que vàrem votar en contra de l’Estatut perquè crèiem que era insuficient i perquè molts pensem que l’únic referèndum que podem votar positivament és el de la nostra constitució. Doncs bé, a molts de nosaltres l’Estatut que ara es debat al TC mai ha estat el nostre pla A sinó el pla B. O dit d’una altra manera, alguna d’aquelles propostes que ara es fan com a suposat pla B no és res més que allò que molts hem contemplat com a únic pla (diguem-ne A si us agrada més).
El que més em sorprèn és com molts dels qui defensen l’independentisme han caigut a la trampa de l’emparaulament i s'han empassat això del pla B. Per tant, fer-nos creure que la nostra opció de sempre no és la primera o la viable sinó només una alternativa. Un exemple el tenim en els mateixos dirigents d’ERC.

Avui sempre és demà
Tot i que Carod-Rovira, en el seu article d’aquest diumenge a l’Avui titulat "Avui no és demà", no parla de plans, ni B ni A, sí que parteix de quelcom semblant. O sigui, parteix d’una visió victimista de l’independentisme. No sé si s’ho creu, però ens diu que a hores d’ara el més important és intentar governar bé perquè així l’independentisme sigui creïble i majoritari. El més curiós, però, és que això és vol fer amagant les tendències sobiranistes mentre es governi. Vaja, és com si un jugador del Barça, que habitualment no juga, volgués que tothom fos del seu equip i per aconseguir-ho se n’anés cedit, per exemple, a l’Espanyol on tindria més minuts per mostrar la seva suposada vàlua. A més, també parteix d’una altra premissa equivocada: creure que només ERC representa l’independentisme. D’acord, és l’únic partit amb representació parlamentària que se’n proclama, però l’independentisme no és només propietat d’un partit sinó que, per sobre de tot, és una postura o una ideologia personal. No és, com diu Carod-Rovira, patrimoni només del 15% dels votants, els que representa ERC. Estic del tot convençut que hi ha tants, o més, votants independentistes a CiU i que també n’hi trobaríem entre els del PSC i IC. Fins i tot alguns que no van a votar habitualment.
En definitiva, crec que el que realment necessitem és fer una proposta, ara mateix, seriosa de sobiranisme. Hem d’aprofitar el moment propici que ens pot posar en safata el TC i convèncer a tots aquells qui se senten, abans que res, catalans que l’única solució passa perquè el nostre poble decideixi què vol ser quan sigui gran. I, la veritat, crec que això passa perquè ERC intenti persuadir a CiU, o als seus votants, perquè aposti seriosament per l’independentisme abans que fer veure que sap governar i fer-ho de la mà d'un PSC que farà els possibles per impedir-ho.
No tinc cap mena de dubte, almenys així m’ho van ensenyar a l’escola i a casa, que Avui sempre, sempre, és Demà!

Ramon Tremosa a Torelló

T’escric per convidar-te a la xerrada que organitza, en motiu de la Diada de Sant Jordi, el FÒRUM REPUBLICÀ DEL GES. Serà el dijous dia 19 d'abril a ¼ de 9 del vespre a la Biblioteca Dos Rius de Torelló.
Com pots comprovar en el cartell que t’adjunto, parlarem d'Aeroports, i alguna cosa més, amb el Dr. Ramon Tremosa i Balcells, un dels artífex de la reunió d'empresaris catalans a l'IESE per demanar la gestió catalana dels aeroports i autor del llibre Estatut, aeroports i ports de peix al cove, que aprofitarà per presentar a la xerrada. És professor de Teoria Econòmica de la UB i es va posicionar en contra del sistema de finançament que hi ha en el nou Estatut, reflectit en un altre llibre: Estatut de Catalunya. Veritats contra mentides. Aquests dos llibres, juntament amb l’anterior L’espoli fiscal, els podràs adquirir a la xerrada.
Es una bona ocasió per tenir a prop una de les veus, des d’un punt de vista econòmic argumentat i sòlid, més crítiques amb la relació entre Espanya i Catalunya que ens ha portat a la creixent pèrdua de competitivitat del nostre país.
Per cert, l’Ajuntament de Torelló ha tingut la gentilesa de no incloure aquest acte entre els previstos al nostre poble en motiu de la Festa del Llibre. Com que nosaltres no som excloents, aquí teniu els altres actes de Sant Jordi a Torelló.

Daniel E. Jones i el periodisme

Allò que en diuen el destí ha volgut que el mateix dia que us volia parlar d'una novetat literària també hagi d'escriure sobre la mort d'un dels autors que hi col·laboren. El company de la facultat Daniel E. Jones va morir el primer dia d'aquest mes. La veritat és que ha estat una molt mala i inesperada notícia.

El doctor Jones, d'origen argentí i de 56 anys, s'havia convertit en un autèntic expert sobre les indústries i empreses del món de la comunicació, inclosa la catalana. Actualment era professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna on impartia a tots els alumnes de 1r. l'assignatura Història general de la comunicació i col·laborava amb l'Institut de la Coumincació de la UAB. Precisamet el Portal de la Comunicació de la UAB l'hi ha dedicat un interessant in memoriam. En aquest complert homenatge podreu trobar-hi des de dedicatòries de companys de professió fins a molts dels seus articles publicats en línia. També podeu accedir al comunicat de la nostra facultat en record de la seva figura, on hi trobareu un breu currículum.

Així doncs, una de les seves últimes col·laboracions va ser precisament en aquest Embolicats amb el periodisme. Reptes dels mitjans de comunicació catalans 1975-2006 amb un interessant article titulat “Els reptes de la premsa als Països Catalans”. Aquest recull de textos, publicats a la col·lecció Argumenta d'El cep i la nansa edicions, està coordinat per Joaquim Noguero i també s'hi poden llegir articles de Francesc-Marc Álvaro, Carles Claret, Jaume Comellas, Rosa Gil, Francesc Martínez Sanchis, Jaume Puig, Jaume Risquete, Xavier Sanfulgencio, Jordi Sardans, Màrius Serra, Fina Sitjes i un servidor. El conflicte basc, els codis deontològics, l'audiovisual català, la premsa local o els gabinets de premsa, són alguns dels temes que s'analitzen en aquest llibre.

De seguida que tingui constància d'alguna presentació, us ho faré saber.

Extermini

Des de fa uns dies corren per les parets de la meva habitació unes cuques molt petites. No sabria dir què són exactament, però es deuen apropar allò que en diuen termites. Vaja, un bitxo que estaria, perquè ens entenguem, entre la puça i la marieta. Diria que surten de darrere del capçal del llit, que està enganxat a la paret, on deuen haver fet un niu. La dona que dorm al mateix llit que jo, filòloga catalana i professora de català i castellà, quan veu els bitxos li pugen esgarrifances per tot el cos i me'ls fa eliminar i llençar-los per la finestra o pel forat de vàter.

Com que la cosa no s'atura i ja hem trobat també alguna bestioleta d'aquestes dins al llit, ens estàvem plantejant exterminar-los. Ho hem intentat amb un esprai insecticida, però no ha funcionat. El següent pas és consultar les pàgines grogues a la recerca d'alguna empresa de fumigació. Però aquest matí, quan he vist aquesta foto d'aquí dalt a l'Avui, reproduida de Telemadrid, m'ho he repensat. Quan he vist les cares de Caja, Espada i Boadella, no sé quin estrany mecanisme mental m'ha fet venir al cap la imatge dels bitxos de la meva habitació. Llegint les seves paraules, i escoltant-les a la ràdio, m'he adonat que sóc un autèntic criminal, un genocida, un exterminador de castellanoparlants. Com no me n'havia adonat abans!

M'ha entrat un remordiment, un mal de panxa i una angoixa que no em deixen viure. Així que, aquesta nit, i gràcies a la veritat revalada pels ciudadanos de segunda, quan vagi a dormir i torni a veure aquelles bestioletes repugnants passejant-se per l'habitació en lloc de voler-les exterminar m'entrarà una tendra compassió i els donaré alguna cosa per menjar.

Esclau internauta

Ja ni recordo quants anys fa que treballo amb el correu electrònic, però diria que la primera adreça la vaig tenir a finals dels anys 90, devia ser l'any 98. Aviat, doncs, farà 10 anys que em vaig convertir en un internauta. Aquesta nova categoria va passar a ser inseperable de la meva vida professional i personal quan vaig començar a treballar a la universitat, a partir del 2001. Des de llavors, cada any he incrementat l'ús d'Internet i el correu electrònic de manera espectacular.
Tant és així que a hores d'ara tinc, seguríssim, més relació professional amb persones per internet que cara a cara, si exceptuem els alumnes, és clar. Tot i això, també us he de confessar que alguns alumnes pràcticament només els conec a través de la xarxa. Això ha fet que diàriament rebi al voltant d'uns 40 correus electrònics, sense comptar els SPAM. Avui, per exemple, després d'uns quantes dies de vacances, he rebut 43 correus. Tot i això, tampoc ha estat un dia massa carregat ja que la majoria no han estat estríctament professionals. Per exemple, m'han convidat a dinar, a un acte polític i a la presentació d'un disc. També m'han informat de les últimes novetats de la facultat o he rebut alguna de les subscripcions a diaris digitals. Una alumna m'ha enviat una feina que m'havia de lliurar, però que no ho ha pogut fer en persona perquè estava malalta. També m'han demanat un parell de favors, professionals, eh!

Pel que fa als SPAM, en total se n'han acumulat 38 dels bons amics Charlie Morrow, Estelle Madden, Blanca Higgins, Alison Weber, Krystal Estrada o Marcie Ledbetter, entre d'altres. Les seves ofertes són realment suculentes i si els fes cas podeu estar convençuts que seria una autèntica màquina sexual folrada de calés.

Si una cosa m'ha demostrat aquestes vacances de Setmana Santa és que sóc un esclau del meu correu electrònic. Per més que volgués no he pogut evitar connectar-me per, almenys, carregar-me els SPAM. També he hagut de fer algunes gestions de feina i he enviat algun correu personal. D'acord, els avantatges dels e-mails són innombrables i inimaginables fa deu anys, però començo a dubtar si té més inconvenients.

Per exemple, hi perd el contacte humà i també, segur, s'hi perden massa hores. També pot provocar malentesos, confusions i fins i tot fortes enrabiades. Tampoc hi guanya massa la bona escriptura ja que es tendeix a escriure molt malament. Però sobretot provoca síndrome d'abstinència i t'obliga a obrir-lo o consultar-lo a totes hores i és que no només en reps sinó que també n'envies esperant dels altres el mateix que t'exigeixen a tu.

L'altre dia vaig veure un petit reportatge sobre Josep Maria Espinàs en què es veia que encara escriu amb la seva Olivetti i, la veritat, vaig sentir una enveja sana, molt sana!

Romário, Canut i Mengual

Llegint l'article d'en Monzó d'aquest dimecres dia 4 de març m'ha vingut de nou al cap una imatge que fa un dies que arrossego. La columna parla del gol 1000 de Romário que podria arribar aquesta nit i que tant fa patir al futbolista brasiler. Segons Monzó, seria un bonic conte aquell en què un Romário vaga eternament pels camps de futbol buscant aquesta xifra màgica. Doncs bé, la imatge que m’ha vingut al cap és la de Lluís Canut, fa uns dies, fent la notícia per TV3 des de Brasil on ens explicava que Romário estava a punt de fer aquest gol.

Si en Quim m'ho permet, al conte, a part d'un Romário patint perquè no aconsegueix fer el gol, hi afegiria un antagonista, en Lluís Canut. En Canut podria viure eternament de gorra esperant aquest gol. A diferència del jugador, el “comunicador” català desitjaria amb totes les forces que el gol no arribés mai. Així podria seguir vivint d’unes vacances pagades, pels catalans, envoltat dels luxes turístics que li regala el país sudamericà. L’únic sacrifici que hauria de fer és, un cop per setmana, anar a un camp de futbol per repetir, amb la seva canatarella habitual, les mateixes paraules de cada partit: “aquesta vegada tampoc ha pogut ser, diumenge l’astre brasiler tindrà una nova oportunitat per fer el gol número 1000".
Mentrestant a Catalunya començaria un debat entre aquells partidaris que Canut continués allà amb totes les despeses pagades per explicar que un jugador com Romário ha de llençar una pilota al fons d'una porteria. Aquests recordarien insistentment que "el Baixinho va marcar amb el Barça alguns dels gols més bonics que s’han vist al Camp Nou". Entre aquests, alguns de memorables en contra del Madrid. En canvi, uns altres criticarien la mena de persona que era Romário: aquell que no anava a entrenar-se perquè estava cansat. "Un bon exemple a seguir, si fa uns 15 anys ja estava cansat, com deu estar ara que ja en té 41?", argumentarien. A més, si almenys la majoria d'aquests gols els hagués fet al Barça, però és que només en va fer 53, o sigui, un 5,3%. I posarien com exemple Gemma Mengual, possiblement la millor esportista del nostre país, que acabaria d'arribar de Melbourne amb 6 medalles en natació sincronitzada i cap periodista de TV3 hauria estat allà per explicar-ho en directe.

Però aquest conte es veu que tampoc pot acabar així perquè, pel que sembla, l'equip de TV3 va anar al Brasil a fer un documental sobre el jugador. Tenint en compte que molts dels gols que ha fet Romário han estat qüestionats ja que no eren oficials, ja li podríem regalar aquest, per arribar a la xifra màgica, que la televisió pública ha marcat per l'escaire a aquells qui critiquen el viatge de Canut i així firmar un final inesperat pel preciós conte de Quim Monzó.

Ajuts a mida

Com pot ser tan modesta la Generalitat? Dóna 730 euros per cada nen menor de 6 anys a una família nombrosa i diu que són “ajuts a mida de les famílies”. No són a mida, són desmesurats. Sabeu quan val un bolquer? Més o menys 20 cèntims d’euro, almenys de la casa Dodot. Doncs bé, amb aquests 730 euros podem comprar exactament 3650 bolquers a l’any, o sigui, 10 bolquers al dia.
Lògicament, i només en cas de greus problemes intestinals, un infant no arriba a necessitar-ne aquesta quantitat. Podríem dir que, bolquer amunt o bolquer avall, se’n solen gastar un promig de cinc al dia. Per tant, encara et queden 365 euros per nen. Però és que si, a més, tens en compte que durant aquests 6 anys només en un màxim de 3 es necessiten bolquers, sense cap mena de dubte podem dir que l’ajuda de la Generalitat és més que generosa.
I és que si el Govern de Catalunya parla d’ajuts “a mida de les famílies” se suposa que parla exclusivament de fets a mida per comprar bolquers. Segur que a la propaganda que fa d’aquestes ajudes, en què apareix aquell nen que li va creixent el xumet desmesuradament, s’han deixat de dir-ho. No tindria sentit, per exemple, que parlessin d’ajuts a mida del cost d’una llar d’infants ja que amb 730 euros amb prou feines pagues tres mesos i mig. Tampoc deuen parlar d’ajuts a mida de la vestimenta ja que s’han de comprar sabates, camises, pantalons, roba interior, bates de col·legi, anoracs, etcètera, i amb aquests diners amb prou feines pagues la meitat del que necessiten els més petits de casa. També és dóna per entès que aquesta quantitat tampoc és un ajut suficient o a mida per comprar, per exemple, productes bàsics com llet, aigua, papilles, iogurts o fruita que consumeix un infant al llarg de l'any.
Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya, la despesa anual d’un membre d’una família nombrosa està al voltant d’uns 6 mil euros. Per tant, queda clar que quan la Generalitat diu que aquests 730 euros és "un ajut a mida de les famílies" només volen dir que són uns diners que serveixen perquè els catalans tinguem els nens amb el cul net i sec. Que ja és molt.

Emès a "No dinarem" de Ràdio Manlleu. 02/04/07

La por a l'article

La Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull va organitzar a mitjan març les seves jornades anuals de comunicació. Són tres dies de taules rodones, xerrades, debats, etcètera, a l'entorn de les professions de periodisme, publicitat i relacions públiques i comunicació audiovisual. Un complement formatiu per als estudiants i per a l’equip docent que gira entorn d’un tema, en aquesta ocasió dedicat a la por. La por des de molts punts de vista, per exemple, des del tractament periodístic dels temes de successos o les campanyes publicitàries de trànsit, fins com de superar la por se’n fa un espectacle mediàtic.
En més d’una taula es va arribar a unes conclusions semblants: hi ha dos tipus de por, aquella inherent a la persona i la que s’aprèn o s’adquireix a posteriori. Tan l'una com l’altre, però, es poden inhibir o domesticar. I la clau per superar la por és la capacitat de treball que es tingui en un moment d’estrès, de pànic o de temor. O sigui, que davant d’una situació de por i superat el moment inicial, hem de ser capaços de no tancar-nos en un bucle sinó de buscar escapatòries a través d’alguna acció que ens permeti superar-la.
Això explica perquè gent davant d’una situació semblant té o no por. Durant les jornades vam sentir diferents exemples, un de molt recorrent va ser la postura d’un alumne davant de l’examen. La millor manera de no tenir por és estar ben preparat i davant del full en blanc posar-te a treballar, o sigui, a respondre les preguntes i no tancar-te en la idea que “segur que malgrat tot, m’anirà malament”. Per tant, una bona preparació i posar-la en pràctica serveix per superar la por que també és més alta quan més ambiciós és l’objectiu a obtenir.
Un altre full en blanc que provoca sovint pànic o certs temors, és el de l’articulista o el de l’escriptor quan ha de redactar un text. Màrius Serra, Andreu Martín i Marcos Ordóñez van coincidir a dir que existeix la por de quedar-te sense idees davant d’una pàgina en blanc. És curiós, aquest és un temor que sovint té l’autor d’aquesta columna quan es mira el calendari i s’adona que ja fa tard al lliurament de l’article i encara no ha escrit cap paraula. Li comença a entrar pànic davant la possibilitat de no trobar un tema per escriure l’article. Però en lloc de dir-se “no tinc cap idea, no tinc cap idea, no tinc cap idea” connecta el radar que té al cap, sondeja el seu voltant, busca un clau a on agafar-se i de cop en troba un allà a on menys s’ho espera. I es posa a escriure i sense saber ben bé com s’adona que ja el té acabat.

Article publicat a El Ter, abril 2007