La puta i la Ramoneta

Quim Monzó publicava avui (29 de desembre) un article a La Vanguardia molt interessant, com gairebé tots els que escriu. En aquesta columna Monzó posava en evidència les incongruències de CiU. La tesi d'aquest text la resumeix aquesta cita:

"'Gobernar en Madrid aunque no se gobierne en Catalunya' es dejar sin sentido la existencia del partido nacionalista". La frase sería demoledora si CiU hubiese sido claramente nacionalista a lo largo de su existencia. Pero yo diría que su filosofía básica de la vida ha sido siempre la de fer la puta i la Ramoneta.

La frase entre cometes és de Carme Laura Gil que en el seu bloc criticava a Duran i Lleida per voler entrar al govern espanyol. I el que es pregunta Monzó és si realment CiU ha estat mai un partit nacionalista. Per cert, si a les paraules d'en Monzó canvien "CiU" pel nom del diari pel qual escriu, la frase també tindria sentit.

Monzó explica, millor que molts que ho intentem, què és això de CiU. De fet, en una entrada recent en aquest bloc ja utilitzava la mateixa expressió de la puta i la Ramoneta per definir la federació de partits "nacionalista". Tot i que des del pacte de la Moncloa cada vegada costa més trobar Ramonetes a CiU. Ara bé, també cal constatar que, al final del text, Monzó ens diu implícitament que actualment Esquerra està jugant al mateix joc que CiU. I en el fons aquí radica la novetat de la tesi de Monzó. Ell ja sap i sabia de quin peu calça CiU, però ara ens manifesta que això s'ha encomanat a Esquerra. La pregunta que ens hem de fer és: calia esperar que ERC també fes també la puta i la Ramoneta per dir-nos que sempre ho ha fet CiU?

No hi ha dubte que en molts àmbits encara no s'ha paït que ERC fes president Montilla i que aquest partit hagi decidit enviar a la UCI les reivindicacions nacionals. Però quants més dies passen, més ens hem d'alegrar que ERC de nou hagués triat pactar amb el PSC-PSOE. Només cal llegir la premsa, els blocs, escoltar les tertúlies, etcètera, per adonar-nos que la decisió d'Esquerra està començant a fer despertar una sèrie de consiciències "nacionals" que estaven adormides. Un exemple és el mateix Monzó, que habitualment evita parlar tan obertament dels nostres partits polítics en les seves columnes.

O, si voleu, llegiu-vos també els articles d'avui a Diàleg de l'Avui de Cardús i Roig i veureu que l'emprenyamenta és generalitzada. Si ara resulta que els teòrics de CiU són més independentistes que mai, si els ideòlegs d'Esquerra estan rebotats amb Carod i companyia, si dins de CiU hi ha un debat encès sobre el seu nacionalisme i, a sobre, el govern Montilla, el del president "no nacionalista", ha de presentar batalla al govern de Madrid per invasió de competències i arrogància pressupostària, no estarem davant d'un moment en què s'està coent alguna revolta?

L'article d'en Monzó es titula "la esencia del catalanismo", però potser perquè no li cap l'havia d'haver titulat "la esencia del catalanismo de los partidos políticos". El catalanisme de carrer, del denominat de la "societat civil", no es prostitueix perquè té molt clara la seva escència i la seva dignitat. És en aquest àmbit on aquest 2007 tením molt camí a recórrer.

De llibres

Des que es va saber que Eduard Voltas seria el nou Director de Cultura del Departament de Cultura de la Generalitat es van encendre els llums d'alerta dins el món llibreter. Tot ve d'un article que Voltas va escriure a l'Avui l'octubre passat. La polèmica ve del fet que l'Abacus apliqui descomptes als seus llibres emparant-se en la normativa de cooperatives, mentre que la llei marca que els llibres han de tenir un preu fix. Com a protesta a aquesta situació, els llibreters van fer un boicot, en el seu moment, a l'editorial que publica els llibres d'Harry Potter. Voltas, en aquest article, es va posicionar a favor d'Abacus i va criticar el Gremi de Llibreters per la protesta.
Ara sembla que la polèmica s'ha reobert quan el president dels editors catalans va preguntar-se si en aquest article l'Eduard Voltas ja marcava el camí a seguir i que el nostre govern podria voler anul·lar el preu fix.
Tant Voltas com els llibreters i els editors tenen una part de la raó, però també s'equivoquen en algunes coses. Voltas té raó quan critica que els llibreters focalitzessin les seves ires en Abacus o l'editorial d'Harry Potter. Els llibreters van buscar possiblement la víctima més propícia, però potser l'equivocada. Ara bé, més d'una veu ha posat en dubte que Abacus funcioni com a una autèntica cooperativa i que sigui realment de les que més defensa els llibres en català. I aquestes són dues de les tesi de Voltas. Aquest últim també deia que els llibreters no s'organitzen per competir amb les grans potències llibreteres, i això no és cert. Si no que es miri la iniciativa de totselsllibres.com. Tampoc sembla que el president dels editors acabi de tenir raó. Un article publicat dos mesos abans que Voltas fos nomenat no vol dir que per força aquesta hagi de ser el camí que seguirà el nou govern. I en aquest mateix bloc ja vàrem elogiar el nomenament del nou Director de Cultura que precisament havia escrit dos altres articles molt recomanables que sí que marquen la que pot ser la política de la conselleria de Cultura.
Voltas, que ha estat editor, hauria de saber com funciona la distribució de llibres i que un dels principals problemes dels llibreters és el sistema de distribució. Les llibreries, setmana rere setmana, són envaïdes de novetats que ells no han demanat, però que els distribuïdors ja els hi han cobrat. Molts d'aquests llibres seran retornats al cap d'unes setmanes o mesos, però els llibreters no cobraran la devolució fins al cap de dos o tres mesos després de retornar-los. O sigui, que bona part del negoci del llibre no està tant en vendre llibres, sinó tenir-los col·locats uns mesos a les llibreries. Diguem que els llibreters el que fan és invertir en les editorials i distribuïdores sense tenir-ne cap més benefici que les vendes que puguin fer i, en canvi, han d'invertir molts diners i hores en uns llibres que saben que mai vendran ni podran vendre. En canvi, quan resulta que les llibreries demanen un llibre que estan convençuts que vendran a cabassos, com un Harry Potter, les distribuïdores no en subministren un número suficient ja que la majoria han anat a parar a llocs com El Corte Inglés o l’FNAC.

Les llibreries petites, que des de fa dècades ofereixen un servei personalitzat, no poden competir amb aquestes empreses que vampiritzen el mercat. L'autèntic protesta dels llibreters hauria de ser retornar automàticament, durant un temps determinat, totes les novetats que vagin rebent. Voltas té raó que els llibreters s'haurien de coordinar encara més per evitar aquesta globalització. Però tampoc és excusa que això passi a tot al món i que és una situació que no es pugui parar. I tampoc és tan fàcil diversificar els productes a vendre, i si no que ho preguntin a algunes llibreries que també són papereries i que es veuen incapaces de poder-ho abastar tot d'una manera decent.

SOBRE EL CATALÀ

Ah, i a sobre apareixen informes o estudis que diuen que els llibreters promocionen poc els llibres en català en els seus aparadors o prestatgeries. No seria més lògic que abans de fer aquest estudi es digués quina és l'edició i distribució de llibres en català i castellà a Catalunya. No tots els llibres que es venen són novel·les i només en aquest gènere podríem dir que hi ha cert equilibri entre les dues llengües, tot i que encara domina el castellà. La principal diferència es troba en els altres llibres, els especialitzats. Informàtica, botànica, psicologia, etcètera, alguns dels llibres temàtics més venuts, són gairebé exclusivament en castellà. Si resulta que la majoria de llibres que arriben a les llibreries són en castellà no és lògic que siguin també els que més apareixen als aparadors? No ens hauríem de preguntar com és que si, per exemple, es publiquen un 80% de llibres en castellà i, en canvi, alguns llibreters tenen als aparadors un 60% dels llibres en aquesta llengua és perquè els nostres llibreters sí que tenen consciència nacional?

La masoveria comuna del catalanisme

Heu sentit a parlar de la "casa comuna del catalanisme"? Sona quelcom bonic, tendre i bucòlic, oi? Fins que descobrim quina és aquesta casa. Aquí dalt en tenim la foto.

Es tracta d'una masia típica catalana. Edificada amb còdols de riu i de finestres petites. Però no és una casa de propietat sinó de lloguer. Allò que sempre hem conegut com a masoveria.

Antigament, a principis del XVIII, la casa feia goig i era de propietat. Però aquell segle va canviar de mans i ara és propietat dels espanyols.

A finals del segle XX, però, la masoveria va aconseguir guanyar una mica d'autonomia. Això vol dir que les finestres, fins llavors segellades a pany i forrellat, es van obrir i va entrar aire nou. També se'ns va deixar treure el cap per la finestra i poder cridar i desfogar-nos. Això sí, sempre dins del nostre territori.

Els amos, a més, ens van permetre quedar-nos una mica del nostre jornal treballat. Això vol dir que, com passava antigament amb els masovers, podíem sembrar i llaurar els terrenys de l'amo, però li havíem de donar la majoria de la collita i nosaltres ens podíem quedar uns grans per alimentar-nos. I si a finals d'any els amos ja anaven farts, després d'alimentar tota la família, ens tornaven unes engrunes de les sobres.

Durant aquest últim quart de segle els caps de la masoveria han intentat festejar la pubilla de la casa gran. Però sense gaire èxit. Aquesta, com a molt, s'ha deixat tocar un pit i fins i tot s'ha endut a l'alcova algun jovencell de la masovaria per jugar-hi un ratet. Però sempre ha pres precaucions profilàctiques.

Com es pot comprovar, la masoveria està molt descuidada. A la teulada hi ha degoters, els marges estan molt bruts i el camí d'accés encara és de carro. Ara sembla que ens taparan algun forat i alguna esquerda i potser ens donaran algun diner per comprar un tallagespa.

Aquesta és la masoveria comuna, doncs, que alguns volen que compartim i que uns altres s'entesten a posar-hi vestides i reforços perquè no s'ensorri. Però, la veritat, és que fa una mica de mandra entrar-hi a viure tenint en compte que en aquesta terra els hiverns hi fa molt fred i a la casa només hi ha una trista llar de foc.

Anasagasti, besarkada bat*

Iñaki Anasagasti va publicar aquest dilluns i dimarts dos articles interessants a les pàgines de Diàleg de l'Avui titulats Abertzales catalans I i II traduïts d'un text escrit en espanyol que fa més d'un mes que es pot llegir al bloc personal del polític basc.

Per què és interessant aquest text? Doncs perquè segueix la línia marcada per molts polítics i analistes polítics propers al denominat nacionalisme català que no han paït que ERC fes el que CiU volia fer, pactar amb el PSC el nou govern de la Generalitat. La seva és una mirada basca, però també i molt significativament madrilenya. És basca perquè ell és basc i milita al PNB, però és madrilenya perquè l'escriu des de Madrid, on treballa com a senador. Aquesta última dada s'ha de tenir en compte ja que durant l'anterior legislatura va ser diputat del congrés espanyol i va ser "company de feina" de Joan Puigcercós.

La tesi d'aquests dos articles és que ERC ha passat de ser el defensor màxim de la independència de Catalunya al garant de l'autonomisme més light. Anasagasti, com no, mima el seu partit referent a Catalunya, CiU. En moltes coses té raó. Esquerra està diluint les seves reivindicacions de més autogovern per fer, segons ells, un desplegament progressista de l'Estatut. Però també es nota un ressentiment contra ERC que segurament s'arrossega per unes males relacions amb aquest partit al Congrés dels Diputats. I si hi ha arguments més que evidents per dir que Anasagasti té raó en moltes coses, no podem obviar que també trobaríem molts exemples per demostrar que CiU és i ha estat un partit summament contradictori a l'hora de moure's dins els maleïts eixos nacional i social. Cal recordar-li al senyor Anasagasti que el seu sí que és un partit independentista, però que CiU mai s'hi ha proclamat? I que malgrat això la majoria de votants de l'esquerra abertzale basca abans de votar-los a ells com a alternativa han preferit el vot nul o donar-lo a IU-EB? El PNB té clar què vol pel País Basc i com aconseguir-ho i a més d'intentar donar lliçons a Esquerra estaria bé que també fessin algunes classes de resistència política als seus "socis" catalans.

Però, per sobre de tot, sí quelcom té de positiu aquest debat encès sobre el nacionalisme no espanyol que atia Anasagasti és que manté la flama viva. Potser de tant jugar amb foc acabarem cremant-nos, però és millor l'escalfor d'aquest debat que el fred d'una hivernada reivindicativa.

* "besarkada bat" significa "una abraçada" en èuscar.

I tens ajuda?

La mare i els tres nens estaven comprant a la carnisseria. Ell acabava d'arribar de treballar i va entrar-hi. Li va fer un petó a ella i un a la nena i als dos nens. Mentre estava pels xics, de fons va sentir una conversa entre la mare i una altra clienta:

- I tens ajuda?

- Sí, una dona ve cada dia a casa per portar els dos petits a la guarderia.

Per què la dona va preguntar "tens ajuda" i no "teniu ajuda"? O potser esperava com a resposta: "sí, ell (assenyalant el pare) m'ajuda molt".

En canvi a ell, curiosament, quan el veuen comprant a la carnisseria o al forn de pa sense la mare no li demanen mai si té ajuda. Com a molt li pregunten "són tots teus?", com si algun dels nens el tingués prestat. Aquesta família, a casa, tots s'ajuden a tots o ningú ajuda a ningú. Senzillament cadascú fa la feina que li correspon. La dona que suposadament ajuda no és que ajudi, és que té unes tasques assignades i se li paga per aquesta feina que, tot sigui dit, la fa de meravella. Cada matí vesteix els dos xics, els porta a cole i després torna a la casa per netejar-la o planxar la roba. I els pares es distribueixen altres feines. La mare s'encarrega de tenir a punt la roba dels nens i gairebé cada dia porta la nena gran a cole. El pare, en canvi, majoritàriament els va a buscar a la tarda.

Els vespres són més complicats. Mentre un banya els nens, l'altre els hi prepara el sopar. O mentre un dóna el menjar a la gran, l'altre porta els petits a dormir. I si el dia que s'ha d'anar al metge només hi pot anar el pare amb els tres nens, hi va. I si un vespre la mare ha de fer tota la feina perquè el pare té una reunió de feina, la fa.

La mare controla millor el dia a dia de la casa i segurament molts dies acaba treballant-hi més que el pare. Això segur que s'hauria de millorar. Però no es tracta d'ajudar més o menys, es tracta, senzillament, de buscar un equilibri que sovint no és fàcil aconseguir.

Per Nadal cada EGM al seu corral

El dimecres dia 13 els mitjans de comunicació escrits, la premsa, va fer públics els resultats de l'últim EGM (Estudi General de Mitjans). Aquest estudi es fa tres vegades l'any, les denominades "onades d'audiència". Es tracta d'unes enquestes fetes a la població i, per tant, els resultats són unes ponderacions aproximades del que alguns enquestats diuen que consumeixen.

Doncs bé, com ja sabem, cada mitjà interpreta aquestes dades en funció dels seus interessos. Aquí en tenim una mostra:

El Punt assegura que és el diari que més es llegeix en català, i és mentida. És veritat que té més lectors que l'Avui, però no en té més que l'edició en català d'El Periódico, que és gairebé el doble que la seva. Per cert, diuen que l'Avui en té, de lectors, 114.000 i segons les dades són 116.000. També asseguren que tenen 6.000 lectors més que l'última onada, però també podríem dir que respecte l'any passat n'han perdut 25.000. Per cert, és el 34è diari més llegit d'Espanya.

El Mundo també s'autoproclama líder, però només com el que més puja. I això és veritat, però només respecte l'onada anterior i en percentatge. Si també ens ho mirem respecte fa un any ha perdut 10.000 lectors. Per cert, és veritat que gairebé té el doble de lectors que l'ABC, tot i que n'hi faltarien 240.000 per aconseguir-ho. En realitat té un 70% més de lectors, però també en té un 54% menys que El País. En una segona notícia aquest diari destaca que Jiménez Losantos i Herrera guanyent oients, els seus amics de La Cope i Onda Cero que estan molt per sota de La Ser.

El Periódico tampoc diu cap mentida assegurant que és líder a Catalunya. Però no diu que n'ha perdut 65.000 respecte l'any passat i 12.000 respecte l'última onada. També diuen que és el tercer diari d'Espanya, sense recordar que s'han de descomptar Marca i As, per davant de l'ABC. Això sí que té mèrit! Ah, per cert, també destaquen l'OJD del diari, però en aquest cas no la comparen amb La Vanguardia, com sí feien amb l'EGM, ja que està per sota del diari del Grupo Godó.

La Vanguardia destaca que l'emissora del seu grup, del Grupo Godó, és la que més puja el 2006. I també és cert. Però no diu que és la tercera ràdio més escoltada a Catalunya, després de Catalunya Ràdio i La Ser, i prefereix dir que és la segona en català. Per cert, el que sí que és un mèrit és que fa un any tenia una mica menys de la meitat d'oients que Catalunya Ràdio i que ara en té una mica més de la meitat. En un desglossat també ens diu que La Vanguardia ha guanyat lectors i destaca que també ho ha fet l'Avui, ja sabem que el Grupo Godó n'és copropietària. Ah, per cert, és molt estrany que ens diguin que guanyen lectors, però no ens diuen el número, només els percentatges.

El País primer destaca les dades de la SER i més avall les del propi diari. Fixem-nos que ens diu que la Ser és líder, això no ho discuteix ningú. Però també és ben cert que és la cadena que més perd, 217.000 oients respecte l'onada anterior i 291.000 respecte fa un any. Malgrat tot, té més del doble d'oients que la segona cadena, La Cope. I quan parla del País, curiosament, diu gairebé el mateix que El Mundo, però del seu diari. Com pot ser? És clar, el Mundo creix més en percentatge, però El País ho fa en número total de lectors. Això sí, respecte l'última onada perquè respecte fa un any només en guanya 10.000.

L'Avui, possiblement per primera vegada des que el Grupo Godó en té un 40% de la propietat, no titula sobre RAC1 i destaca que les emissores en català han perdut audiència. Malgrat això, en el primer titolet sí que llegim que RAC1 és l'única que creix, de les catalanes. Tot i que abans ens havia insinuat que no. Com pot ser? Doncs perquè respecte l'any passat sí que creix un 11%, però respecte l'última onada perd un 3%. És estrany, en canvi, que no diguin res dels diaris i menys tenint en compte que és dels diaris que més creix en percentatge ja que passa de 109.000 lectors a 116.000.

I m'ha fet mandra posar els titulars de ABC i La Razón. Pèrò els tinc. El primer diu que Vocento, el grup editor d'ABC, reafirma el lideratge en la premsa general i suplements generals. Ja ho veieu, una manera d'amagar que el seu diari té, com deia El Mundo, gairebé la meitat de lectors que aquest últim. Ah, bonic titolet aquest que diu que "resiste a la difamación". La Razón, en canvi, prefereix no dir res de les seves dades de lectors, li deu fer vergonya dir que respecte fa un any ha perdut 55.000 lectors i que ja amb 393.000 lectors és el 12è diari més llegit d'Espanya, comptant els esportius. El que sí que destaca és que l'emissora del mateix grup majoritari, Planeta, és l'única que creix. I sí, creix respecte l'última onada. Però, una vegada més, respecte fa un any sí que ha perdut 10.000 oients.

Un conseller de la tercera edat

És lògic que un dels conselleres que més aviat ha donat la nota sigui Ernest Maragall. I era previsible que fos per una qüestió negativa, i no positiva. També era d'esperar que algú que no s'ha mostrat mai gens catalanista parlés per defensar més presència de castellà a les nostres escoles. I, finalment, tampoc sorprèn que es dediqui a trucar als mitjans de comunicació públics per donar lliçons de periodisme.

L'Ernest ha estat sempre una persona experta en la gestió poc visible, com l'Iceta, dels socialistes. En l'anterior legislatura va fer els possibles per treure's de sobre les persones de confiança d'ERC en l'àrea de comunicació i de presidència, i ho va aconseguir.

El que no era lògic ni esperable és que Montilla li donés una conselleria, i encara menys la d'Educació. Ernest Maragall està acostumat a treballar a l'ombra. Potser el que busca Montilla no és promocionar-lo si no cremar-lo? Sigui com sigui, és de piròman posar-lo de conseller. Que no ens vinguin amb històries de banderes, aquest sí que és un conseller polèmic. Esperem que aquest debat, el de la llengua, no el matin de cop i se'n faci una reflexió seriosa. Ara n'avançaré algunes idees.

Però abans voldria dir que si ja ha estat un error posar algú com ell de conseller pels motius que he dit abans, hauria d'afegir el que possiblement és el més important. Com pot ser que algú de 63 anys ocupi la conselleria d'Educació. Amb tots els respectes per la gent de la tercera edat i a punt de jubiliar-se, però un Conseller d'Educació crec que hauria de ser algú molt més jove. D'acord, hi pot haver mestres exemplars, a punt de jubilar-se, que s'han sabut reciclar i que han dedicat tota la seva vida a reflexionar sobre l'Educació que podrien ser bons consellers. Però no és el cas. Ernest Maragall no sé si té néts o besnéts, però podria ser avi i fins i tot besavi. Algú tan allunyat de la vida educativa infantil, primària i secundària, que no la coneix de primera mà, no hauria d'ocupar aquesta conselleria.

SOBRE LA LLENGUA

No voldria repetir coses evidents i lògiques, però si una llengua es mereix més hores a les escoles és el català. No crec en models bilingües ni trilingües, entent com a tals igualtat de condicions per a cada llengua. A Catalunya hi hauria d'haver un model monolingüe, català, amb cursos o classes obligatòries i complementàries d'altres llengües: l'anglès i el castellà, per exemple. Qualsevol sociolingüista sap que el bilingüisme sempre porta a la mort de la llengua més feble. La nostra, de llengua, està ferida de mort. Si us llegiu aquest bloc veureu, segur, més d'una falta d'ortografia, o errors sintàtics i lèxics. I les fa una persona que sempre parla en català, que escriu en català i que ha rebut tota l'educació en català. Però podria posar cententars d'exemples en què la gent escriu i parla pitjor el català que jo. De fet, diria que la gran majoria dels ciutadans del nostre país té un domini més aviat mediòcre de la nostra llengua. Si alumnes universitaris fan les faltes i els errors que detecto diàriament, i més en una facultat de comunicació, com ha de ser el nivell de la resta de la societat? I no només molts estudiants, si els correctors dels mitjans de comunicació o de les editorials parlessin...

La nostra llengua s'està, literalment, morint. El bilingüisme l'està matant. És una situació totalment insostenible, impensable en qualsevol socitetat civilitzada del món. I no es tracta de menysprear cap altra llengua, tot el contrari. Tan de bo tots els ciutadans de Catalunya sabéssim parlar fluïdament tres llengües. Però aquest no és l'autèntic debat. Aquest no és el problema de fons. L'autèntic problema és que si una nació com la nostra, en el context que vivim, no té el català com a única llengua oficial, si no és l'única llengua reconeguda com a pròpia, si no és l'única llengua vehicular en tots els àmbits públics, mai aconseguirà ser una llengua com les altres i està condemnada a desaparèixer.

Oriol Pujol Ferrussola (3L) President

Fa just un mes publicava en aquest bloc una entrada que vaig titular De la Z a l'L en què teoritzava sobre les lletres comunes que tenen els primers cognoms dels presidents espanyols i catalans. Segons aquesta teoria, ni Rajoy ni Mas seran mai presidents perquè no tenen ni la Z ni l'L, respectivament, en el seus cognoms.

Parlant de Catalunya, avançava que que Oriol Pujol i Ferrussola, amb una L en el nom i en els dos cognoms, era el candidat de CiU que tenia més possibilitats d'acabar sent, algun dia, elegit President de la Generalitat. Doncs bé, ahir El Mundo publicava una notícia en què deia que CiU s'està planetjant posar al fill de Jordi Pujol i Soley (que té un L en cada cognom) com a futur candidat.

Lògicament, modèstia a part, algú es va llegir aquest Bloc i s'ha pres, com així ha de ser, seriosament aquesta possibilitat. No sabem si algun dirigent de CiU va ser qui va fer córrer el nom d'Oriol Pujol després de llegir-me, o si va ser algun redactor il·luminat d'El Mundo. Sigui com sigui, reitero que només Oriol Pujol i Ferrussola pot optar a ser el segon president de la Generalitat de CiU. Ah, i posats a predir el futur, ja avanço que si realment posant-lo a ell es vol fer una "operación Zapatero", com diu El Mundo, no tardaran gaire a rebatejar-lo com el 3L.

L'altra cara del Nadal

Emès a Ràdio Manlleu "No dinarem" el 11/12/06

Fa un mes l’Agència de Salut Pública de Barcelona va presentar una dada que ha passat una mica desapercebuda. Segons un informe d’aquesta agència, la principal causa de la mortalitat dels barcelonins de 15 a 44 anys és el suïcidi. L’any 2004 en total van ser 54 les persones entre aquestes edats que van decidir treure’s la vida. Això significa que hi va haver un promig d’un suïcidi per setmana dins la que podríem considerar la primera edat. Malgrat tot, aquesta només significa una mica més del 10 per cent de les causes de mort en aquesta franja d’edat. Curiosament, en cap dels altres grups d’edat, de 45 a 74 i de més de 75 anys, el suïcidi no es troba ni entre les 4 primeres causes.
L’augment de suïcidis té una relació directa amb l’increment de les malalties psicològiques. Ja fa uns quants anys que sentim a parlar del bullying, de l’anorèxia o de la bulímia. També sabem que els nostres joves consumeixen més drogues i més alcohol. I tot plegat en una joventut que cada vegada té accés a més coses, però també està més insatisfeta. La dada de Barcelona, desgraciadament, pot ser una mostra d’allò que pot passar cada vegada més entre aquell jovent que pateix greus problemes psicològics. A finals del segle passat el suïcidi ja era la tercera causa de mortalitat dels catalans d’entre 14 i 25 anys.
No farem ara una proposta de solucions perquè aquest sembla un problema que va més enllà d’una simple estadística i que té una arrel més profunda. Però sí que hauria de convertir-se en un objectiu prioritari per part de les institucions i que afecta no només al Departament de Salut sinó també al d’Educació i al d’Acció Social i Ciutadana. Són molt lloables les campanyes en contra del tabac, de l’alcohol, de les drogues, dels accidents de circulació, de la violència de gènere o de la mala alimentació. Però moltes d’aquestes campanyes no fan referència a les causes, sinó a les conseqüències.
Ara que s’acosta Nadal, aquesta dada de Barcelona no hauria de passar desapercebuda. Diuen que durant aquestes dates és quan hi ha més suïcidis. Enmig de tanta excessiva representació de la felicitat, aquells qui tenen depressions encara se senten més desplaçats de la societat. I per a molts d’aquests joves, i no tan joves, no hi ha regals de tió o de reis que acabin amb els seus problemes. És l’altra cara del Nadal que queda amagada i que potser ens és més còmode ignorar.

Un missatge en un globus

No us heu preguntat mai a on va a parar un globus d’aquells de fira quan se us escapa de les mans i se’n va cap al cel? Jo sempre m’he quedat amb la curiositat de saber a on acaben aterrant.
Doncs bé, aquest matí de dissabte 9 de desembre, a les 11:25, he enviat un globus al cel amb la intenció de comprovar-ho. He agafat un globus en forma d’ànec que vàrem comprar dijous al Mercat Medieval de Vic, i que els nens ja no li feien cas, i li he lligat un sobre amb un missatge al seu interior, aquest: “Hola, Aquest globus ha estat enviat des de Torelló el dissabte 9 de desembre de 2006. Si l’has trobat, et voldria demanar un favor: Et podries connectar al bloc d’internet www.enricxicoy.blogspot.com i buscar l’entrada “Un missatge en un globus” i afegir un comentari dient-nos quan i on has trobat el globus? Esperem notícies teves. Moltes gràcies!”
Una tonteria? Estic una mica boig? Potser sí. I molt probablement anirà a parar al mig d’un camp, o al costat de la carretera, o dalt la teulada d’algun edifici. Però, us imagineu que algú el troba i ens escriu en aquest bloc? Què voleu que us digui, a mi em faria il·lusió.
PD Aquí al costat, a les fotos, podeu veure com preparava el sobre, com està lligat a l’ànec, com l’envio cap al cel i un cop ja enviat. L’últim cop que l’he vist se n’anava direcció Sant Vicenç de Torelló.

Independència al 2014

En Quim Colominas, company de feina, publicava ahir dijous una interessant columna a Món de l’Avui sobre la possible independència del Quebec. En aquesta es ve a dir que el reconeixement per part del Parlament Federal de Canadà que el Quebec és una nació pot ser una arma que es giri en contra dels interessos independentistes ja que “sabem que en aquells casos en què des de les institucions de l'Estat s'ofega les nacions minoritàries, augmenta la voluntat d'independència. Per contra, com més respectuós et presentes respecte a la pluralitat nacional, més augmenta la sensació d'acomodació de la diversitat dins de l'Estat.” I acaba afirmant que espera que després del proper referèndum el Quebec aconsegueixi la independència: “Esperem que el tercer sigui el definitiu. Mentrestant, a Catalunya els suposats independentistes no només no fixen data per al primer referèndum sinó que renuncien a polítiques identitàries.”
Estic totalment d’acord amb ell que quant més rebem les nacions sense Estat més ganes tenim de ser independents. És per això que ja he dit en un post anterior que desitjo que el Tribunal Constitucional declari l’Estatut català anticonstitucional.
Però el que em sorprèn és la part final d'aquest article. Del text es desprèn clarament que en Quim s’alegraria que el Quebec fos independent i, alhora, critica els “suposats” independentistes catalans per no fixar-ne una data. D’acord, ja l'entenem, amb aquestes paraules vol criticar en Carod per haver dit que des del govern no farà proclames independentistes. Però la pregunta que em faig és: si "suposadament" no ho fan des d’ERC, per què no proposen una data aquells qui també se suposa que són independentistes dins de CiU? O és que aquests “autèntics” independentistes només ho són per reclamar la independència del Quebec? Si realment emprenya que els dirigent d'ERC que estan al govern abandonin les polítiques identitàries, per què no les fa aquest partit que es proclama nacionalista? Potser ja seria hora que CiU, obertament, deixés de fer la puta i la Ramoneta i es decantés per l’independentisme que, suposadament, proclamen les JNC o per l’autonomisme ben recompensat que propugna Unió. Estaria bé, lògicament, que triés la pimera opció. Però no ho farà perquè l’ambigüitat de CiU és el que li dóna vots.
La següent pregunta que em faig és: segur que no hi ha una data al cap dels independentistes? Som molts que ens hem posat entre cella i cella el 2014 com una bon any per aconseguir-ho. En lloc de criticar tant l'independentisme des del suposat nacionalisme, no seria més lògic sumar esforços per aconseguir convocar un referèndum per l'autodeterminació 300 anys després del 1714? Hem d'esperar que això ho facin els partits, o ens hem de moure des d'allò que denominem la societat civil?

A mi tampoc m'agrada no sentir proclames independentistes des del govern català. Però és lògic que ara no se'n facin si no hi ha una majoria parlamentària independentista. El dia que al Parlament hi hagi un 51% de diputats que demanin la independència de Catalunya potser les coses començaran a canviar. Però això, de moment, i sobretot gràcies a CiU, és impossible!

Un soroll mediàtic de bandera

En un "post" anterior ja vaticinava que La Vanguardia havia apostat per posar en portada un tema per provocar soroll mediàtic, i ho ha aconseguit amb escreix. El primer en respondre ha estat el mateix Montilla que seguint el dictat d'una portada ha fet públic (declaracions) la intenció d'obligar a posar la bandera espanyola en totes les seus del govern. Lògicament, la contaminació informativa s'ha traslladat a altres mitjans i l'Avui, El Periódico i El País també n'han fet un tema de bandera (valgui la dolenta brometa).

Però no n'hi hagut prou en portades de diaris, sinó que ja s'han pogut llegir, com avançava, articles d'opinió o contradeclaracions, com les de CiU. I no només això, sinó que fins i tot el mateix diari que ha provocat el soroll n'ha fet un editorial. Un duríssim editorial en contra d'Esquerra. És curiós llegir en aquest editorial com la culpa de tots els mals del govern és d'un sol partit. Que potser hi ha ressentiment pel fet que Esquerra va fer president en Montilla i no en Mas? No, què va! Si el president fos aquest últim i en Puigcercós hagués fet el mateix, el diari segur que hauria estat tan bel·ligerant, oi?.

No entraré a valorar el tema en qüestió perquè seria donar més carnassa als que volen llençar tanta merda com puguin contra Esquerra. Si s'ha de criticar aquest partit, ja ho farem quan creguem que hi ha motius importants per fer-ho. L'únic que vull evidenciar és que si parlem de "soroll mediàtic", com deia en l'altre post, és perquè surt als mèdia i són aquests els que donen importància a unes temes per contaminar la informació en detriment d'uns actors de la realitat.

Hi ha molta ràbia continguda contra Esquerra, el blanc més fàcil d'atacar del tripartit. Aquest només és un exemple del que passarà a partir d'ara. Seria interessant que algú es pogués dedicar a quantificar quanta porqueria informativa s'escriurà en contra d'Esquerra i quins seran els mitjans encarregats d'escampar-la. I, al mateix temps, quines coses se silencien d'altres partits polítics. Però diria que no hi haurà ningú disposat a fer-ho perquè tindria massa feina.

Celebrem el 6 de desembre

Aquest 6 de desembre és un dia de celebració. Pocs cops a la vida es poden celebrar dies com el d'avui: fa un any i mig que vàrem constituir-nos com a família nombrosa. El 6 del 6 del 5 van néixer l'Arnau, el de l'esquerra, i en Pol, el de la dreta. La tria de la data no va ser aleatòria: què millor per a uns que volem una constitució catalana que dos dels nostres fills naixessin just a les antípodes de la data de celebració de l'espanyola. No us ho creieu oi? No importa!

Sigui com sigui, som feliços que aquest tripartit que tenim a casa, amb la Laia de presidenta, ens alegri la vida diàriament. Hi ha moments en què tot plegat ens sobrepassa, però les males estones s'esvaeixen quan aquests 6 ulls immensos ens miren amb tendresa.

Per molts anys xiquets!

Soroll mediàtic = porqueria informativa

Quan es feia balanç de l'anterior legislatura una de les expressions que més es va sentir va ser que hi havia hagut molt soroll mediàtic. Aquesta frase, curiosament, sortia sovint de la boca dels propis analistes polítics que, alhora, havien estat els que l'havien potenciat. O és que no és "mediàtic" aquell qui escriu o opina verbalment des dels mèdia? En realitat, doncs, allò que denunciaven no era res més que una definició del que havien fet durant tres anys: provocar soroll mediàtic.

I què és això del soroll mediàtic? No és res més que decidir prioritzar unes informacions per sobre d'unes altres amb una voluntat manifesta d'intoxicar la informació. Es tracta de triar aquells temes més polèmics i elevar-los a la categoria de titular de portada o de tema principal en tertúlies i articles d'opinió. La gràcia de tematitzar aquestes informacions és llençar porqueria sobre uns actors de la realitat en concret. En el cas que ens pertoca, es tractava de carregar contra el Govern de la Generalitat de l'anterior legislatura. Això es fa amb la finalitat d'amagar altres temes que podrien donar una imatge excessivament positiva d'aquest govern. Un soroll que no va ser exclusiu, ni molt menys, d'un sol mitjà i també hauríem d'incloure alguns dels suposadament propers al govern.

Això que va passar en l'anterior legislatura, ja es repeteix en l'actual i La Vanguardia avui en publica un exemple. Aquesta notícia d'aquí al costat apareix avui dimarts i és una mostra d'aquesta intoxicació informativa. La que és la sisena notícia de política i que apareix en la quarta pàgina d'aquesta secció, el diari decideix posar-la en portada. Per suposat, es tracta de potenciar una polèmica que si no sortís en portada possiblement ni se'n parlaria. De la portada a les tertúlies, als articles d'opinió, a les declaracions i contradeclaracions i, qui sap, al debat entre l'opinió pública (futures cartes al lector?).

Això no vol dir que la polèmica no existeixi o que Joan Puigcercós no busqui provocar. Però no es pot negar que La Vanguardia tria posar expressament aquesta informació en portada abans que, per exemple, l'enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió o la voluntat de CiU de portar el Quart Cinturó al Parlament. D'acord, es pot justificar dient que és una exclusiva del diari i, per suposat, és un criteri que fa a partir d'una línia editorial legítima. Però no deixa de ser una exclusiva buscada per crear un debat sobre un tema menor, gens important i que només intenta erosionar l'actual govern. Tampoc vol dir que no sigui un debat interessant. A mi, personalment, m'interessa molt. No cal dir que també podríem buscar exemples en què diaris contraris als grups de l'oposició busquen intoxicar-los, informativament parlant. I si posem el conflicte basc com a referent, aquí el soroll agafa uns decibels insuportables. Sigui com sigui, i en gairebé cap cas (Salvador Cardús sí que ho fa: llegeix aquest article), quan els analistes polítics fan balanç ens recorden qui genera, potencia i magnifica aquest soroll.

D'acord, els que escrivim als blocs també ens agrada escampar porqueria informativa. O també volem potenciar uns temes i no uns altres. O ens agrada buscar la polèmica. Jo en sóc un exemple. Però ho fem des d'un bloc, no des dels mitjans de comunicació de difusió de masses i tenim la credibiltat que tenim (moltes vegades baixíssima).

Si volem caldo, dues tasses (de Sopa de Cabra)

La setmana passada Sopa de Cabra va ser notícia per partida doble. Primer perquè els membres del grup van rebre el disc d'or de "Bona nit malparits!", o sigui, que ja han venut 50.000 exemplars. I, segon, perquè es presentava el disc de tribut a la formació gironina. Si a això hi sumem que la revista Enderrock regala en el número de desembre el CD+DVD "Podré tornar enrere", si no volíem tassa...

Podré tornar enrere. Tribut a Sopa de Cabra, editat per Música Global, és un homenatge excepcional a la possiblement millor banda de Rock del nostre país. Acsotumats com estem a comprar discs d'homenatge en què només hi ha quatre o cinc cançons acceptables, d'aquest disc se'n poden aprofitar totes i cada una de les versions. Però això, lògicament, no és només culpa dels grups convidats sinó que les peces originals són autèntiques perles del nostre panorama musical. Unes cançons que, ara sí, ja podem dir que són himnes de més d'una generació. Són:

CAMINS

Amaral li dóna a aquest, un dels últims himnes de la banda, un to acústic i relaxat. La pronunciació en català d'Eva Amaral podria ser l'enveja de l'actual president de la Generalitat. Habituats a l'original en què la cançó agafa ritme, potser cap al final sona monòtona. Però el solo de guitarra de Juan Aguirre a mitja cançó li dóna un to elèctric preciós.

EL FAR DEL SUD

Aquí podríem dir que passa al revés. O sigui, que una cançó lenta agafa ritme de la mà de Sidonie. Els cors i els cops de palmell l'embolcallen acollidorament. Escolteu sobretot les dues estrofes finals, abans de la tornada, que sembla talment com si Marc Ros estigués recintant una lletania. Magnífics acompanyaments.

SOTA UNA ESTRELLA

Possiblement una de les peces que més s'assembla a l'original, però farcida de guitarres acústiques pròpies dels Gossos. Li falta cert toc de distinció, però el que no es pot negar és que sona, sobretot en els cors finals, a Gossos i això segur que satisfà als seus fans.

EL SEXO (QUE ME HACE FELIZ)
Una altra cançó gravada a Madrid, com la d'Amaral. Escoltant la interpretació de Pereza, que li dóna encara un toc més roquer que l'original, tens la sensació que el Rock en castellà dels Sopa no tenia res d'envejar al que podia fer la movida madrileña dels anys 80.

QUAN ES FACI FOSC

La veu de la Dolo Beltran de Pastora és tan penetrant que et summergeix en una versió dolcíssima. Els germans Riba li donen un toc electrònic suau, però al mateix temps rítmic. Aquesta va ser una de les cançons oblidades dels Sopa que en l'última gira la posaven directament del disc quan s'obrien els llums. Llàstima, aquesta cançó és de les més boniques que mai han escrit.

ELS TEUS SOMNIS

Per mi és la millor cançó dels Sopa (fins que l'avorreixi de tant escoltar-la). Aquí els Lax'n'Busto estrenen cantant, Salva R. Alberch. El debut és prometedor, però, sincerament, ens hauria agradat tornar a sentir en Pemi cantant-la. Els Lax també la fan més roquera, des del principi, i això fa que perdi el in crescendo de l'original. Però les guitarres, com sempre passa amb els Lax, li donen una electricitat contundent i convincent.

L'EMPORDÀ

La rumba no és un dels estils músicals que més m'agradi, però com que aquesta és la cançó més versionada dels Sopa, s'agraeix aquest joc de veus que hi donen Sabor de Gràcia amb la col·laboració d'Ojos de Brujo, La Troba Kung Fu i Gertrudis. Diríem que és la cançó de l'equador del disc i que serveix com a element de distensió. Una bona versió que, per fi, ens fa oblidar les atrocitats que hem pogut sentir aquest estiu en el karaoke de TV3.

PODRÉ TORNAR ENRERE

Podem lamentar que l'"eduqués" a Operación Triunfo, però la Beth té una veu prodigiosa. S'ha convertit en una experta versionadora de temes i aquí ho demostra. Un altre tema bastant semblant a l'original, però precisament la veu de la Beth li dóna una calidesa i al mateix temps unes pinzellades de rovell que li fa guanyar pòsit.

VIDA

La raresa del disc, sense cap mena de dubte. Però raresa, en aquest cas, no és sinònim de despreciable, tot el contrari. Tot allò que toca, musicalment parlant, Enrique Bunbury rep el seu matís particular i intimista. La cançó, traducció de "Viure", no sona gens com l'original, però és una adaptació molt ben treballada.

INSTANTS DEL TEMPS

El cantant de Kenzazpi no pronuncia tan bé el català com Eva Amaral i possiblement és una de les peces menys aconseguides del disc. Però se salva perquè sona amb l'estil propi d'aquest rock basc que tant ha captivat la gent del nostre país.

SI ET VA BÉ

Una altra de les últimes cançons que, en el seu moment, van aconseguir atraure de seguida el públic de Sopa de Cabra. Aquesta versió de Casa Rusa, amb pronúncia balear, carrega la cançó de tons mediterranis. La fa més salada i, al mateix temps, calmosa com un capvespre en una cala mallorquina.

HORES BRUIXES

Quan escoltes en Roger Mas en aquest tema sembla que la cançó l'hagués compost ell mateix. La seva veu greu, tranquil·la i harmoniosa, acompanyada de silencis i guitarres suggestives, la converteixen en una altra peça de referència del disc.

PER NO DIR RES

Una altra veu prodigiosa, la de Jofre Bardagí. Gairebé la podries escoltar sense música i sonaria igual de bé. Però, la veritat, sobretot el piano no hi fa cap mena de nosa. Aquí sí que tenim un in crescendo brutal, d'aquells que et posen la pell de gallina i que divideix la cançó en dues parts, una de tranquil·la i una altra de més marxosa.

EL BOIG DE LA CIUTAT

L'altre "clàssic" del disc. Pedro Javier Hermosilla qui, sincerament, desconec, potser no fa la millor versió del disc, però la guitarra espanyola li dóna un bon ritme a la cançó. Es nota que hi ha la mà de Jordi Armengol. I el suau toc andalús de la veu li dóna cert exotisme.

SI ET QUEDES AMB MI

Lentíssima versió, gairebé de Chill Out. Una versió en què, per sobre de tot, té el protagonisme la veu de Shuarma. Una bona manera d'acabar les versions que, metafòricament, sembla que ens digui que ens quedem amb aquest disc. Sí, ens el quedem, és un molt bon disc.

SEGUIREM SOMNIANT

La gran notícia del disc: el retorn de Sopa de Cabra. Una cançó nova d'homenatge a Joan Cardona. Un tema que li recorda a "Ninyín" que ha deixat una herència i que els membres de Sopa no la malbarataran. L'harmònica inicial ja et posa la pell de gallina i a mesura que la vas sentint et fan venir ganes de plorar recordant en Joan amb el seu inconfusible barret en l'últim concert dels Sopa a la Razzmatazz. Per cert, per més que els membres dels Sopa ara cantin per separat, i ho facin molt bé, aquesta cançó ens continua demostrant que junts, sincerament, sonen immensament millor. Si us plau, si heu de continuar somniant, per què no ho feu junts?!

La misèria és una porca

El capítol de Porca Misèria de dijous passat (dia 30 de novembre) va ser un del millors de la tercera temporada. L’escena d’en Roger i l’Àlex tancats als lavabo del pis de la Natàlia i en Jordi és de la millor televisió que s’ha pogut veure els últims temps. El clímax el vam tenir en el moment en què l’Àlex va haver d’improvisar una excusa davant la cara atònita d’en Jordi i la Natàlia. Una d’aquelles escenes que resumeixen perfectament aquesta sèrie: una barreja de tragèdia i de comèdia. El moment era d’una tensió extrema ja que en Jordi està a punt de descobrir que la Natàlia li és infidel. I això ens provoca l’angoixa que tots hem sentit tantes vegades quan no hem sabut com sortir d’una situació compromesa. Però, al mateix temps, era totalment còmica sobretot a mesura que l’Àlex anava inventant-se una excusa cada vegada més surrealista però també l’única que en Jordí es podia empassar.

Una sèrie, sí, com la vida mateixa. Mostra el què el títol resumeix molt bé: que la vida és una porca misèria. Però el títol també juga amb el doble sentit ja que en realitat la Misèria és una porca, o sigui, que tot es pot mirar des d’un altre punt de vista. Per això aquesta sèrie o t’agrada molt o no t’agrada gens. Només agrada a aquells qui s’hi senten reflectits, que no els molesta i que els serveix per porgar les pròpies misèries. Una sèrie que et demana una reflexió constant sobre els teus propis valors, les teves ideologies i les teves maneres de mirar la realitat. Això sí, ho fa mentre t’entreté i sovint et fa riure. En canvi, no agrada a aquells qui, potser, els molesta veure tant ben reflectida la pròpia misèria. Tampoc agrada als que quan miren la televisió no volen pensar i s’excusen amb un senzill i alhora poc argumentat: “és que no hi passa res!”. Sí que hi passen moltes coses, però no són ni espectaculars ni molt dramàtiques, senzillament són petites però profundes realitats. Aquests prefereixen sèries molt menys profundes, però que tenen trames complicades i amb camins per descobrir carregats d’infidelitats, crims o malalties terminals.

A tot això hi hem d'afegir un seguit d’ingredients que la fan gairebé una obra d’art. La fotografia, l’atrezzo i l’escenificació dels personatges està molt ben pensada. Cada actor es troba en el seu lloc natural i no forçat com passa en la majoria de sèries. La càmera enquadra els protagonistes en plans cada vegada diferents i des de perspectives originals. Tot plegat amb un look que li dona credibilitat o sensació de realisme. Hi hem de sumar uns magnífics actors, brodats, en què destaquen una Laia, un Roger i un Àlex esplèndids! La cirereta és una tria de les músiques excel·lent que també serveix per descobrir magnífics talents del nostre país que tenim massa amagats i que han tingut el bon gust de fer-ne una tria i editar-los en un CD.

Si a sobre hi afegim que està feta i pensada amb una perspectiva nacional, catalana, sense complexes, podem assegurar que aquesta és una de les millors, si no la millor, sèrie que s’han pogut veure mai per televisió.

L'educòmetre

Article publicat a El Ter en el número de desembre de 2006.

Torelló s’ha inventat una eina didàctica que duu per nom l’Educòmetre. Es tracta d’unes fitxes en un format una mica més gran que un punt de llibre i que s’agrupen per franges d’edat, de 0 a 16 anys. En cada una d’aquestes fitxes s’hi proposa una situació d’hàbits dels infants. Aquests hàbits són els que ha d’adquirir el nen o la nena en la seva corresponent edat. En una cara de la fitxa s’hi presenta la situació i al revers s’hi donen pistes per aconseguir que la criatura tiri endavant aquesta tasca.
Per exemple, de l’edat de 3 a 6 anys hi podem trobar una fitxa en què se’ns diu que el nen ha de saber menjar sol i s’il·lustra amb un dibuix que conté una escena que reprodueix aquesta situació. Al darrere ens diuen què i com ho hem de fer per aconseguir el nostre objectiu. Aquestes fitxes s’ajunten amb un cargol en un extrem i acaben conformant un conjunt semblant a un pantone o paleta de colors. La gràcia d’aquesta eina és que, a part de la seva utilitat didàctica, és molt manejable i permet jugar amb el nen. Les fitxes es poden treure i posar i distribuir com es vulgui. Per exemple, cada vegada que s’ha aconseguit que el nen domini un hàbit nou es pot treure la fitxa del conjunt sencer i guardar-la en un calaix.
Sense cap mena de dubte, és una iniciativa molt interessant i, alhora, de gran actualitat. L’han elaborat les escoles de Torelló amb l’ajuda tècnica d’un equip de disseny i la col·laboració econòmica i logística de les institucions. Tot plegat amb el suport pedagògic de Maria Jesús Comellas, reconeguda mestra i educadora. És d’actualitat perquè hi ha un debat obert de com s’eduquen les criatures i quin paper hi juguen els pares. Aquesta és una eina, a l’estil d’una Supernany domèstica, que ens diu quin camí hem de seguir per educar, des de casa, les nostres criatures. Sí, aquest és un dels principals dèficits de la nostra societat: els pares cada vegada tenen menys temps pels seus fills i molts es pensen que la feina és només responsabilitat de les escoles. Tan de bo que sigui útil i els pares l’apliquin amb disciplina i així treure tensió a les escoles. Alhora, també cal esperar que la iniciativa s’estengui a altres poblacions.
De moment, la rebran els alumnes de Torelló i seran les escoles les que decidiran com fer-ho arribar a les famílies. La regidoria d’Educació de l’Ajuntament serà la que ho distribuirà als centres. Aquesta regidoria s’ha mostrat, lògicament, molt cofoia per la feina feta i n’ha fet propaganda. Però també s’hauria d’adonar que amb això no n’hi ha prou i si realment volen aconseguir treure tensió als centres cal continuar treballant en tots els àmbits i especialment fent èmfasi a les escoles bressol. Ara s’ha municipalitzat la Blancaneus i aviat en tindrem una de nova, sense cap mena de dubte una gran notícia. Però aquestes són solucions d’urgència que potser s’havien d’haver plantejat anys abans. Torelló també podria ser pionera i podria fer un pla per a l’educació de 0 a 3 anys que permetés, per exemple, tendir a la gratuïtat i l’equiparació dels sous de les mestres de llar d’infants amb les dels mestres de l’escola pública.

Digueu No!

El Tribunal Constitucional (la cursiva l'he posat perquè quedi clar que està escrit en castellà), té sobre la taula un seguit de recursos a la Ley orgánica 6/2006, de 19 de julio, de reforma del Estatuto de Autonomía de Cataluña (l'he posat en cursiva per recordar que aquesta és una llei espanyola i que, lògicament, els magistrats del TC se la llegiran en castellà). Diuen que hi ha moltes possibilitats que el TC declari inconstitucionals un seguit d'articles i que quan això passi aquests articles deixaran de tenir vigència automàticament. Hi ha qui espera que això no sigui així, jo no m'incloc entre aquests.

Espero i desitjo que el TC declari inconstitucionals la majoria d'articles polèmics de l'Estatut, seria demanar massa que ho fes amb tots. Per què? Per varis motius:

1. Perquè si aquest estatut no cap a la constitució dels espanyols, només ens queden dues alternatives: fer un nou estatut que hi càpiga, o sigui, com el de qualsevol altra comunitat autònoma, o redactar una constitució catalana.
2. Perquè obligarà a aquells qui van votar "sí", sobretot a CiU i PSC, a triar entre seguir defensant el "sí", o sigui, anar en contra el TC, o donar la raó al PP quan deia que "no" perquè sobrepassava la constitució espanyola.
3. Perquè, i lligat amb l'anterior, serà l'autèntica prova de foc per al president Montilla de demostrar sí és el president de la nació catalana o el de la comunitat autònoma catalana. Si tria la segona opció, lògicament, ERC hauria d'abandonar el govern.
4. Perquè aquells qui vam votar "no" per considerar que era insuficient puguem defensar amb més fermesa i arguments la segona opció del punt 1, o sigui, que l'única alternativa és redactar una constitució catalana i, per tant, abans convocar un referèndum per l'autodeterminació.
5. Perquè aquells qui van votar "sí" i no vulguin donar la raó al PP, com dèiem al punt 2, sumin esforços als que van votar "no" per tirar endavant la proposta del punt anterior, o sigui, fer camí cap a la redacció d'una constitució catalana.
6. Perquè la pluja fina independentista o catalanista proposada per Esquerra té els mateixos efectes que la suposada pluja fina sobiranista de CiU: nul·la. Com diu Salvador Cardús en un article d'avui a l'Avui, "que no fa ni obrir el paraigua".
7. Perquè la història s'escriu a partir de pluges fines, d'acord. Però també hi ha moments en què cal, com deia Miquel Martí Pol, trancar la rutina "fent algun gest desmesurat, alguna sublimitat que capgirés la història".
8. Perquè a vegades no queda cap més remei que recórrer al "quan pitjor, millor". Catalunya només ha demostrat capacitat de mobilització quan l'atac ha estat furibund, rotund, acarnissat i immoral.
9. Perquè la lluita no pot ser violenta, sinó democràtica. I si la democràcia constitucional que ens empara no respecta la voluntat dels catalans, només ens queda l'alternativa de lluitar des d'una democràcia pròpia i sobirana.
10. Perquè pot ser l'única i última oportunitat real que ens quedi per aconseguir ser un Estat!