BCN acabant l'any 10

El millor restaurant de Barcelona

No sóc crític gastronòmic i, per tant, no sé com s'ho fan per jutjar quins restaurants es mereixen la màxima nota. Però jo sí que sé perquè, per mi, el Restaurant Cervantes de Barcelona és el millor de la ciutat.

La principal raó és perquè m'hi sento com a casa. És el restaurant on hi dec haver menjat més vegades ja que està molt a prop del que va ser el meu pis d'estudiant. I perquè també és el lloc on esmorzo els dies que m'he de quedar a dormir a Barcelona. Us aconsello que demaneu el "pa moro", bé, ara em sembla que en diuen "pa àrab", o potser ja en diuen directament "pita". Bé, tan és, es tracta de posar dins una pita pernil dolç i formatge i una mica de tomàquet triturat.

També, sempre que puc, hi vaig a dinar. Gairebé cada dia hi ha la mateixa gent, molta d'ella funcionaris de l'ajuntament ja que està al costat de la plaça Sant Miquel, o de la Generalitat. De fet, una vegada vaig anar al lavabo i al costat hi tenia un Mosso d'Esquadra de paisà a qui se li veia la pistola mentre s'aguantava... Bé, anem al tema.

Jo m'hi sento com a casa perquè em coneixen de fa molts anys i en dies com avui que, per primera vegada, hi he portat tota la família, ens han preguntat moltes coses de la canalla. Per cert, avui també hi havia en Josep Maria Solé i Sabaté. Les cadires són de fusta, cada vegada costa més trobar-ne, les taules de marbre blanc i potes de ferro, que encara costa més trobar-ne. El sostre és alt, amb ventiladors, i està decorat amb unes antigues botes de vi i una petita exposició de quadres moderns (si no vaig equivocat de joves pintors d'alguna acadèmia de pintura).

Hi caben poques taules i si hi aneu més de 9 persones ja no cabreu a la mateixa taula. Al migdia fan menús (10,5€) i diria que de nit ara també obren. No hi he anat mai al vespre, però no fan sopars sinó que es converteix en un bar de copes.

I el menjar? Potser no és el millor menjar del món, ni tampoc el de la ciutat, però fan allò que de veritat en podem dir cuina casolana. Mireu, sinó, el menú:

Macarrons amb carn
Macarrons a la carbonara
Patates estofades
Canelons de carn
Escudella
Arròs amb verdures i curry
Mongeta tendra
Crema de carabassa
'Porrusaida'

Xurrasco
Llobarro a la planxa
Botifarra
Bistec
Salmó a la planxa
Mandonguilles amb tomàquet
Pits arrebossats
Pit a la planxa
Pollastre rostit

Tiramisú
Puding amb nata
Mandarines
Taronja
Pastís de formatge
Crema catalana
Gelat mini magnum atmetllat

La veritat és que dóna gust trobar un lloc on et puguin fer un simple plat de patates amb mongetes tendres o un pit de pollastre arrebossat com el que et podries estar menjant a casa teva. No hi busqueu filigranes, perquè no les hi trobareu. Però les patates fregides que solen acompanyar el segon són fetes a mà i no pas aquelles congelades. Ara no sé si encara és ella, però abans la cuinera era una dona gran de la família que regenta el restaurant i quan la veia amb el davantal em recordava la meva àvia.
Ara ja sabeu quin és el meu racó culinari preferit de Barcelona. Només us demano un favor, si us plau, no ho expliqueu a ningú. Com que sé que sou pocs els que llegiu aquest blog, i molts no viviu a Barcelona, m'he atrevit a confessar-me. Però si veig que corre gaire la veu, hauré d'eliminar aquesta entrada.

Un racó de Torelló

Torelló, ben mirat, i ben retocat per un processador d’imatges, és prou bonic. Aquestes són les meves primeres fotos amb l’iPhone4:

Bona entrada a l'any 11

Aquesta és la meva modesta felicitació de Nadal i d'any nou. Espero que us agradi. N'hi ha uns quants, però, que segur que no els agrada gens. Són aquells qui s'han dedicat els últims dies a insultar-me per una entrada que vaig escriure fa 2 anys que portava per títol "Frases per felicitar el Nadal". Per més que ho he intentat any rere any, veig que hi ha gent que no ha volgut entendre de què anava aquella entrada. Guardo tots els comentaris perquè n'hi ha que defensen la llibertat d'expressió mentre n'hi ha d'altres que els agrada fer servir mètodes molt covards com l'insult anònim.
Sigui com sigui, desitjo a tots els lectors de Ges Avall un Bon Nadal i una Bona entrada a l'any 11.

Algunes víctimes

Les dues últimes entrades al blog del diari Ara "Emparaulant la realitat" parlen de dos tipus de víctimes. Per un cantó parlo dels llibreters i quiosquers que són víctimes de les promocions dels diaris, ho he escrit a La marató de cada diumenge, i per l'altre Les altres víctimes dels crims múltiples com el d'Olot. Per cert, aquesta última entrada avui l'han posat com a destacat del dia a la web del diari. O potser he de dir al lloc web del diari?

Carod President

Si em miro els polítics en actiu, n'hi ha pocs que me'ls podria imaginar a la cadira del Palau de la Generalitat. Això em va passar al seu moment amb José Montilla. El líder socialista va ser president per accident, no per mèrits propis. El PSC ha viscut 7 anys en un miratge, s'ha cregut que era el partit central de Catalunya, i és mentida. El PSC ha estat, en realitat, un partit que ha sabut gestionar bé la incorporació de la immigració espanyola dels anys 60 i 70, i poca cosa més. És un partit que ha estat molt útil per gestionar alguns ajuntaments de municipis plegat de treballadors explotats. I ha estat el principal referent espanyol quan hi ha hagut eleccions estatals. Però Catalunya no és un municipi d'aquests, ni Catalunya és Espanya, sinó que és moltes altres coses. Per això el PSC no ha estat capaç de guanyar mai les eleccions al Parlament i així és com quan ha governat ha perdut tants vots. Aquest és el motiu pel qual José Montilla no havia d'haver estat president. Si el PSC vol ser el partit de referència a Catalunya li convé un canvi de rumb molt significatiu per no llençar a la cuneta la feina bona que sí han fet molts dels seus dirigents durant aquests anys.

I aquest ha estat l'error d'ERC. ERC es va creure que el PSC podia liderar un suposat canvi polític a Catalunya fent un govern d'esquerres. Els últims 7 anys ens ha demostrat que això no era possible. Per això estic totalment d'acord amb Josep-Lluís Carod-Rovira i Antoni Castells quan ens diuen que una altra esquerra és possible. Per cert, dos noms, els de Carod-Rovira i Castells que sí que me'ls imagino com a presidents de Catalunya.
Avui m'he llegit l'entrevista a l'ARA i continuo veient aquell animal polític a qui un dia vaig dipositar tota la meva confiança i vaig fer-me del grup de suport que es deia "Carod President". El senyor Carod-Rovira s'atribueix l'autoria del 2014 com a data per aconseguir la independència, tot i que alguns ja ho havíem dit abans, i em sembla bé que aquest continuï sent el seu objectiu.
Però escoltant-lo ahir a RAC1, i llegint-lo avui a l'ARA, hi ha una cosa que no puc evitar pensar. L'Ernest Folch li demana si no hauria de fer autocrítica i ell, senzillament, diu "No dic pas que no. Tinc la sort de no ser perfecte i segurament m'he equivocat en moltes coses. En el primer govern i en el segon, amb el viatge a Perpinyà i amb més coses. Faig autocrítica i assumeixo tots els errors que pugui haver comès, que segur que n'he comès". I ja està. Tan panxo. A la següent resposta culpa del fracàs del tripartit al fet que el PSC no hagi fet valer els 25 diputats de Madrid. Com si s'esperés, realment, que la cosa canviaria quan van donar el poder als socialistes.
Li voldria recordar al senyor Carod-Rovira que ell va ser el candidat a les eleccions del 2006 i que, efectivament, va aconseguir molts bons resultats. Però atribuir tota la responsabilitat dels actuals 10 diputats a Ridao i Puigcercós és de covards. Molts dels votants d'ERC al 2006 que el 2010 han deixat de votar-los en bona part ho han fet perquè ERC va fer president a Montilla. I a Montilla el van fer president tant en Carod com en Puigcercós, números 1 i 2 de la llista del 2006. I no només això, sinó que el senyor Carod ha estat el Vicepresident, durant 4 anys, del senyor Montilla donant-li suport en totes, totes, totes i totes les decisions que ha pres el seu president.
Insisteixo, Montilla representa el que representa. Té raó, no ho negaré, que la presidència socialista ha permès que el PSC hagi fet uns passos inimaginables fa 10 anys. Fins i tot la Generalitat actual ha estat més valenta que la de Pujol en moltes coses. Però era d'ingenus imaginar-se que el PSC plantaria cara al PSOE. ¿Recorda el senyor Carod que va sortir al balcó de la Generalitat, per primera vegada en la història, en companyia del president d'Espanya? La culpa de la situació actual d'ERC és, per tant, també del senyor Carod-Rovira. Fins i tot m'atreviria a dir que hi té la part més important.
Malgrat tot, segueixo pensant que Carod-Rovira és un dels actius més grans que té ERC. I també estic d'acord amb ell que el partit ha competit, aquesta vegada, en la segona divisió de la política posant-se al nivell de SI i RCat. Per això estic convençut que per continuar a primera divisió no havia d'haver entrat de comparsa del PSC, que és la imatge que ha acabat tenint dins el tripartit.
Així doncs, tinc l'esperança que la proposta d'una nova esquerra que fa Carod-Rovira es faci dins d'ERC. M'agradaria que es posés d'acord amb Joan Manuel Tresserras i que lideressin la refundació del partit i que deixessin la porta oberta a tanta i tanta gent que té ganes de veure un partit d'esquerres central en la política catalana de clara vocació sobiranista que primi, per davant de tot, aquesta plena sobirania del país. Si això passés, Carod-Rovira podria tornar a ser aquell "Carod President".
Em temo, però, que no serà així. La proposta de Carod-Rovira per a les eleccions espanyoles del 2012 encara és molt etèria i per tant no la podem jutjar. Però tinc la impressió que, una vegada més, i encara més, ens tornarem a presentar a Madrid dividits i això al PSOE i al PP els encanta i, de fet, és un dels seus principals objectius.

Accepteu masegada?

¿Què us semblaria dir-ne masegada de les accions o declaracions controvertides que faci Artur Mas com a President de la Generalitat de Catalunya? Ho proposo a "primera masegada de Mas".

Tardor a Sant Pere de Torelló

El poeta del Twitter

Aquest és un petit, petitíssim, recull de piulades dels últims dos mesos del Poeta del Twitter. És d'agrair que el trobador ens complagui gairebé a diari amb aquests dolços i evocadors versos descrivint-nos la realitat que l'envolta.
No us diré de qui es tracta. Al primer que ho endevini el convido a... Bé, depèn de qui sigui el guanyador. (No he tocat ni una coma dels textos originals)

Plou i guspireja.No és neu pq la temperatura no acompanya.Arraulit a la vora del foc és una imatge protectora q m'agrada.

Desembre tardoral al carrer de la Creu.Groc intens i catifa de fulles.

Una garsa picoteja la copa esgalabrada d'una palmera pels efectes de l'escarabat morrut.Morirà la garsa o eliminarà els escarabats?

Diu que fa fred.I potser és veritat,però hi ha un corrent de calidesa que apaivaga el fred que deixondeix.El país es prepara per parar5 dies

Passades fa estona les boires dels estanys de Sils el Montseny es perfila retallat per les primeres clarors.

La matinada negra i emboirada ho dilueix tot.No hi ha marge pels volums i el relleu q es perden en el cotó fluix.Només unes llums esparses.

Miro el cel tapat espès i veig tot el país amb pluja i neu.Em complau la saviesa popular q sap q una pluja aprofitada és font de riquesa.

Els tolls d'aigua al carrer davant de casa es mouen amb les gotes persistents que hi cauen.Plou i ha plogut tota la nit.nou dia i nou repte.

El dia segueix carregat com ahir de bon matí,potser amb núvols més alts que deixen les muntanyes per

Comença un temps nou i una vida nova.Esmorzo,com sempre,a la plaça de la Catedral,immensa lliçó de canvi constant i permanència inalterable

Cel baix i gris,tapat.Carrers deserts tret de les proximitats dels col.legis on sacrificats ciutadans passaran un dia de servei democràtic.

Pujant als Angels m'adono que ja no queda res de la casa de les figues! El cel és gris i baix però es veuen les Medes perfectament.

He passejat una bona estona,he esmorzat i ara darrera els vidres deixo que el sol m'escalfi Comença amb aire humit un cap de setmana llarg,d'hores arrossegades.Però el final de la campanya marca un retorn valuós a la vida normal.

Al carrer la gent circula tapada encongida.Hi ha al cel una aura de misteri,de dia q tot just desperta a les primeres llums.La fosca recula

El Montgrí encalitjat domina la plana nua del tot de fulles als arbres.El sol evapora tota la gebra del matí

Al Vallès milers de persones treballen i es mouen,com arreu.Totalment aliens als trasbalsos dels mercats q ens condicionen i desestabilitzen

M'agrada el fred del matí;m'agrada el dia que es lleva;m'agrada la ciutat que desperta;m'entusiasma encarar els dies finals de campanya!

El pollancre q miro és cada dia menys tupit.Cauen fulles a terra grosses com un ventall.Molles d'humitat es desfan i es fonen amb la terra.

El silenci profund encara d'aquesta hora fosca es trencarà amb les remors de la ciutat q es desvetlla:la campanada d'un quart i un cotxe.

Onades sobre una roca deserta estavellen les discussions del debat de les grans paraules buides.quantes pors i quantes ambigües frivolitats

Camí ja del Ripollès des del Pla de l'estany l'estesa pirinenca amb neu desigual marca un perfil nítid d'elevació geològica.Canigó i Puigmal

L'àngel de la Catedral,immòbil,fita l'horitzó al nord,ales obertes,regalant-se els ulls amb el Pirineu nevat.

Ens acostem a Maià.El Mont és un far aplanat.El cap em va a Verdaguer i em pregunto:avui 2010 quanta gent el llegeix? Seria un termòmetre.

Un pagès de Llagostera diu que aquest any que les canyes tenen plomall serà un any de molt fred! De moment neu al Pirineu.

A la platja de Lloret de Mar.Avui és festa major.Hi ha com a mínim vint canyes de pescar i pescadors esperant que piquin i aguantant el fred

Si no fos q la temperatura no hi acompanya diria q l'ambient a la Garrotxa és de neu! És aquell gris baix i dens q sembla impenetrable.

Arribem a Olot en un dia gris.La Garrotxa ha tingut aquest estiu i ara un verd profund i líquid relacionat amb l'aigua.Tardor verda! I ocre

Sempre m'ha agradat imaginar-me foraster a la meva pròpia ciutat,mirar-la amb ulls diferents,esmorzar d'hotel i fer de turista.Avui Barcelna

El primer sol q veig encara horitzontal sembla sortint d'un bany de mar a la desembocadura del Besós pentinat per les xemeneies de St Adrià

La geografia cromàtica de la tardor dibuixa clapes de grocs,marrons i ocres en un mar de troncs cada cop més despullats apunt per l'hivern

Els manyocs d'ahir avui són quatre volves en un cel transparent q irradia les primeres clarors vermelloses de llevant,darrere la serralada.

Carrers molls,cau una pluja suau de gotes q no cauen,es posen.Algun paraigua pels carrers i vianants sense amb les espatlles arronsades.

A les portes de Girona els núvols negres i espessos de la costa s'han desfet.Queden quatre filagarsses blanquinoses,com un tel al cel blau

He vist el moment màgic quan el sol il.lumina eldia sense haver acabat de treure el nas darrere l'horitzó.Retalls de paisatge urbà en calma

Els firaires recullen,la Devesa recupera la catifa tardoral,la nova Audiència alça valenta l'estructura d'una realitat tangible.El futur,ara

Ja no queda res de la pluja d'ahir.comença un dia llarg.repasso la premsa.miro al cel trencat i clarejant.sé segur q hi ha esperança real.

Ha plogut.Els carrers molls mostren les llambordes lluents.La pluja m'alegra.L'associo a neteja,riquesa i a la felicitat de quan plovia més

Afuats com el campanar de Sant Feliu, els xiprers de la muralla desafien l'aire de vidre del cel transparent.

Veig moure's ombres xineses a la paret del menjador.Són les fulles del pollancre mogudes pel vent davant de la llum del fanal del carrer.

Les vores de les vies adquireixen en els entorns de Granollers un aire suburbial de ruralitat contaminada.Horts periurbans de fusta i llauna

Hi ha trilleig de campanes a la Catedral de Girona mentre es fan les lectures o s'entonen els salms a la Sagrada Família.Catalunya al món!

Un grup de paletes esperen per entrar a l'obra,un escombriaire s'ajup per buidar la paperera, l'Anna,la florista,reparteix flors de bon matí

Branden xiprers i pollancres,voleien fulles i pols.La tramuntana pentina contra-corrent les aigües tranquil.les dels rius terra endins.

Boira espessa a la Selva.Metàfora de Catalunya.Quan la boira s'aixeca fa un sol resplendent.Cal en el nostre panorama una aclarida d'idees.

Si els bons són bons i tenen mercat no deuen ser dolents.I si és així com són els q els critiquen i en fan esgrima electoral? Dolents!

Un brollador q no raja sobre un esbelt pilar de pedra.un bassiol circular tot volt amb'aigua.Un home pesca les fulles dels til.lers.Plaça.

La ciutat adormida aixopluga moltes vides diverses.Alegries i angoixes;felicitat i dolor.El cel serè,sosté estels que bressolen els somnis.

La mort forma part de les nostres vides i és un fet quotidià.Però les morts sobtades,violents,d'accident o de malaltia cruel ens rebel.len.

Quina llum tan dolça darrere la serralada amb el sol q s'insinua sense treure el cap encara.En pocs minuts esclatarà radiant.

Arbres inmòbils contemplen la ciutat q es desperta a les clarors matinals.L'escombra de l'escombriaire recull les primeres fulles tardorals.

Bufa fort la tramuntana i manté a rega els espessos claps de núvols q he trobat al Montseny.El cel és net i el Pirineu s'insinua nevat!

Les balques de l'Onyar ajagudes sobre les aigües fangoses es refan de l'aiguat i tornaran aixecar airoses les tiges fortes vegetals.

Bon dia.És negra nit.Plou.No para de ploure.Ha plogut fort i ara plou bé.Cada gota és una dosi de tardor intensa q arriba quan toca:ara!avui

Guspireja un plugim fi.Branden els arbres al vent suau.El cel és gris pla,tot un núvol,sense relleu ni volum.Corredisses de roba de fred.

Les lloses del pati són molles.Els nummulits han sentit el pessigolleig remot.L'ars té fulles grogues i els verns a la riba vermellegen

Groguegen els pollancres i els plàtans; els castanyers agafen tons marronosos i vermellegen els cirerers i les vinyes bordes.És tardor total

El sol ha apartat dos núvols i ha tret el nas mentre a les Gavarres es condensa un negre total de tempesta.El vent tancarà la cortina

Cel gris i llis i baix i ara calma després de la tempesta.Han saltat els ploms i ha marxat la llum però res més i menys q les previsions.

La ciutat es mou pels grans carrers.A dos quarts de set,puntual,ha passat el gran despertador:el camió de les escombraries.És fosc;hiha vida

Els carrers molls i no ha plogut.Potser han regat.Una llum somorta parla d'un dia gris.Defora ciutat hi ha boira espessa,llençol ingràvid.

Més frases per felicitar el Nadal

Ja he perdut el compte de quantes temporades porto augmentant les audiències un mes abans de Nadal gràcies a una entrada innocent que vaig escriure el gener del 2007. Si escriviu "Frases per felicitar el Nadal" a Google veureu que la primera text que apareix és un de meu. Doncs apa, anem sumant i a veure si aquest any tornaré a batre récords.

M.H.

M.H. són les sigles que posem els professors universitaris quan avaluem amb una Matrícula d'Honor. I aquesta és la qualificació que li posaré a un treball de Màster de Manel Haro (i no perquè les seves inicials també siguin M.H.). "Vértice, la construcción intelectaul y falangista de la España de Franco (1937-1946)" es mereix aquesta qualificació. És un magnífic treball que explica què va ser aquesta revista del Régimen i que aporta alguna exclusives molt interessant. Podeu llegir en Manel a El blog de las odiseas i espero que ben aviat a la pàgina d'opinió de l'ara.cat. També espero que algun dia pugui publicar aquest excel·lent treball en forma de llibre i que el converteixi en una tesi Cum Laude.
Però M.H. són també les sigles de Molt Honorable. Sobre això us parlo en l'entrada Necessitem molts M.H. a Emparaulant la realitat.

Barça 5.0

Aquests són els meus modestos i breus 5 apunts de la victòria del dilluns 29N.

Barça 5.0
Fa un parell de temporades, la del sextet, ens preguntàvem quin nom o adjectiu podia acompanyar la paraula Team per definir aquell Barça. Al final, cap va quallar, tot i que jo em decantava pel "Persisteam", una barreja dels 6 gols endosats al Madrid, els sis títols aconseguits i l'afirmació de Guardiola que persistirien fins al final. A mi encara m'agrada, i molt, perquè a més és en català. Però si es tracta de buscar un nou nom, ¿què us sembla si a aquest equip li diem el Barça 5.0?

Estic molt emprenyat amb aquest Barça
Sóc d'aquells aficionats del Barça que sempre hi veig un "però" a l'equip. En paraules d'Artur Mas un "tot i que". Encara que sembli impossible trobar-li defectes a aquest equip, si no ets del Madrid, és clar, jo li retrec un parell de coses als jugadors blaugrana. Primer de tot m'emprenya que l'altre dia fossin incapaços de marcar-li 9 gols a l'Almeria. Diuen que feia 50 anys que el Barça no marcava 8 gols fora de casa i que si els endosava el novè batria el récord històric. No està bé que ens deixin la mel als llavis. Pel que fa al partit de dilluns, també hi ha coses molt criticables. Per exemple, ¿com es van atrevir a perdonar 3 gols que haurien fet cagar-se a les calces a Cristiano Ronaldo i així emular Gary Lineker? No pot ser que Messi fallés aquell gol i trencant una ratxa de no sé quants partits seguits marcant. O no pot ser que Bojan continuï fallant tantes ocasions, dilluns en podia haver marcat dos més. Ah, per cert, és imperdonable que Guardiola al final no hagués alineat els 10 jugadors de la cantera al mateix temps. Imperdonable!

Ja ho deia jo, en Xavi és més que un club
El diari Ara titulava ahir: Zubizarreta "Si féssim la novel·la del Barça, amb coses bones i dolentes, Xavi en seria el protagonista". Efectivament, Xavi Hernández és qui millor resumeix què és el Barça. A mi, però, no cal que m'ho digui (en castellà) Zubizarreta. Fa tres anys, quan Ronaldinho encara era la icona del Barça, vaig escriure una entrada el bloc que titulava Catalunya no és Ronaldinho en què anava més enllà i deia no que en Xavi era el Barça sinó Catalunya. Entre altres coses, afirmava: "En canvi, el Barça té altres jugadors que sí que són més representatius d’allò que és Catalunya. Potser la idea que ens ve al cap és la de Carles Puyol. El capità del Barça sí que podria simbolitzar Catalunya. O potser alguns prefereixen emmirallar-se en la figura d’Oleguer Presas. Però, posats a triar, ¿què tal Xavi Hernández? En Xavi va entrar al club als 11 anys i ja n’hi porta 16. La seva ha estat una feina silenciosa, modesta, eficaç, educada i sensata. Tal i com són, som, o hauríem de ser, la majoria de catalans. Té, a més, un dels seus cognoms d’origen castellà i l’altre català (Creus), com la immensa majoria de ciutadans del nostre país. I sabem que ha invertit bona part dels seus ingressos en un negoci familiar que dóna treball a les persones més properes. El mateix que han fet molts ciutadans autòctons o vinguts de fora en diferents ciutats de Catalunya. Precisament ell és de Terrassa, una d’aquestes ciutats que també simbolitza l’evolució social i econòmica que ha patit el nostre territori. Fins i tot el fet que sigui un jugador que ha estat seleccionat per l'espanyola i la catalana mostra en quina mena de país vivim."

El millor partit de la història?
Això vaig sentir dir a dos mestres del periodisme esportiu: Joaquim Maria Puyal i Ramon Besa. A en Puyal, a la ràdio, i a en Besa, de viva veu davant l'ascensor de la nostra facultat. Li vaig preguntar al company de feina i de comarca si n'hi havia per tant, i em va respondre que sí, que havia estat el partit perfecte. Que no havia vist mai davant d'un equip de tanta entitat un control tan abosult del joc. A part de les crítiques que he fet més amunt del partit, no tinc la impressió que aquest sigui el millor partit que li he vist al Barça. No ho sé, potser em va distreure anar twittejant durant el partit, o el fet de veure'l a casa els meus pares que encara tenen una televisió del segle passat. Així que, sense dubtar-ho, em compraré l'ARA de diumenge i me l'hauré de mirar sencer, sense distraccions, a la pantalla plana i prima de casa i disfrutant de la magnífica transmissió d'en Puyal. (Poden dir el que vulguin d'en Quim, però per mi continua sent el millor. Dilluns va estar sublim).

Sobre el Madrid i Mourinho
Sobre l'actitud d'alguns jugadors del Madrid i del seu entrenador, només tinc una paraula: SILENCI.