







o sé com s'ho fan per jutjar quins restaurants es mereixen la màxima nota. Però jo sí que sé perquè, per mi, el Restaurant Cervantes de Barcelona és el millor de la ciutat.
es cadires són de fusta, cada vegada costa més trobar-ne, les taules de marbre blanc i potes de ferro, que encara costa més trobar-ne. El sostre és alt, amb ventiladors, i està decorat amb unes antigues botes de vi i una petita exposició de quadres moderns (si no vaig equivocat de joves pintors d'alguna acadèmia de pintura).
et puguin fer un simple plat de patates amb mongetes tendres o un pit de pollastre arrebossat com el que et podries estar menjant a casa teva. No hi busqueu filigranes, perquè no les hi trobareu. Però les patates fregides que solen acompanyar el segon són fetes a mà i no pas aquelles congelades. Ara no sé si encara és ella, però abans la cuinera era una dona gran de la família que regenta el restaurant i quan la veia amb el davantal em recordava la meva àvia.
Les dues últimes entrades al blog del diari Ara "Emparaulant la realitat" parlen de dos tipus de víctimes. Per un cantó parlo dels llibreters i quiosquers que són víctimes de les promocions dels diaris, ho he escrit a La marató de cada diumenge, i per l'altre Les altres víctimes dels crims múltiples com el d'Olot. Per cert, aquesta última entrada avui l'han posat com a destacat del dia a la web del diari. O potser he de dir al lloc web del diari?
Si em miro els polítics en actiu, n'hi ha pocs que me'ls podria imaginar a la cadira del Palau de la Generalitat. Això em va passar al seu moment amb José Montilla. El líder socialista va ser president per accident, no per mèrits propis. El PSC ha viscut 7 anys en un miratge, s'ha cregut que era el partit central de Catalunya, i és mentida. El PSC ha estat, en realitat, un partit que ha sabut gestionar bé la incorporació de la immigració espanyola dels anys 60 i 70, i poca cosa més. És un partit que ha estat molt útil per gestionar alguns ajuntaments de municipis plegat de treballadors explotats. I ha estat el principal referent espanyol quan hi ha hagut eleccions estatals. Però Catalunya no és un municipi d'aquests, ni Catalunya és Espanya, sinó que és moltes altres coses. Per això el PSC no ha estat capaç de guanyar mai les eleccions al Parlament i així és com quan ha governat ha perdut tants vots. Aquest és el motiu pel qual José Montilla no havia d'haver estat president. Si el PSC vol ser el partit de referència a Catalunya li convé un canvi de rumb molt significatiu per no llençar a la cuneta la feina bona que sí han fet molts dels seus dirigents durant aquests anys.Plou i guspireja.No és neu pq la temperatura no acompanya.Arraulit a la vora del foc és una imatge pro
tectora q m'agrada.
Desembre tardoral al carrer de la Creu.Groc intens i catifa de fulles.
Una garsa picoteja la copa esgalabrada d'una palmera pels efectes de l'escarabat morrut.Morirà la garsa o eliminarà els escarabats?
Diu que fa fred.I potser és veritat,però hi ha un corrent de calidesa que apaivaga el fred que deixondeix.El país es prepara per parar5 dies
Passades fa estona les boires dels estanys de Sils el Montseny es perfila retallat per les primeres clarors.
La matinada negra i emboirada ho dilueix tot.No hi ha marge pels volums i el relleu q es perden en el cotó fluix.Només unes llums esparses.
Miro el cel tapat espès i veig tot el país amb pluja i neu.Em complau la saviesa popular q sap q una pluja aprofitada és font de riquesa.
Els tolls d'aigua al carrer davant de casa es mouen amb les gotes persistents que hi cauen.Plou i ha plogut tota la nit.nou dia i nou repte.
El dia segueix carregat com ahir de bon matí,potser amb núvols més alts que deixen les muntanyes per
Comença un temps nou i una vida nova.Esmorzo,com sempre,a la plaça de la Catedral,immensa lliçó de canvi constant i permanència inalterable
Cel baix i gris,tapat.Carrers deserts tret de les proximitats dels col.legis on sacrificats ciutadans passaran un dia de servei democràtic.
Pujant als Angels m'adono que ja no queda res de la casa de les figues! El cel és gris i baix però es veuen les Medes perfectament.
He passejat una bona estona,he esmorzat i ara darrera els vidres deixo que el sol m'escalfi Comença amb aire humit un cap de setmana llarg,d'hores arrossegades.Però el final de la campanya marca un retorn valuós a la vida normal.
Al carrer la gent circula tapada encongida.Hi ha al cel una aura de misteri,de dia q tot just desperta a les primeres llums.La fosca recula
El Montgrí encalitjat domina la plana nua del tot de fulles als arbres.El sol evapora tota la gebra del matí
Al Vallès milers de persones treballen i es mouen,com arreu.Totalment aliens als trasbalsos dels mercats q ens condicionen i desestabilitzen
M'agrada el fred del matí;m'agrada el dia que es lleva;m'agrada la ciutat que desperta;m'entusiasma encarar els dies finals de campanya!
El pollancre q miro és cada dia menys tupit.Cauen fulles a terra grosses com un ventall.Molles d'humitat es desfan i es fonen amb la terra.
El silenci profund encara d'aquesta hora fosca es trencarà amb les remors de la ciutat q es desvetlla:la campanada d'un quart i un cotxe.
Onades sobre una roca deserta estavellen les discussions del debat de les grans paraules buides.quantes pors i quantes ambigües frivolitats
Camí ja del Ripollès des del Pla de l'estany l'estesa pirinenca amb neu desigual marca un perfil nítid d'elevació geològica.Canigó i Puigmal
L'àngel de la Catedral,immòbil,fita l'horitzó al nord,ales obertes,regalant-se els ulls amb el Pirineu nevat.
Ens acostem a Maià.El Mont és un far aplanat.El cap em va a Verdaguer i em pregunto:avui 2010 quanta gent el llegeix? Seria un termòmetre.
Un pagès de Llagostera diu que aquest any que les canyes tenen plomall serà un any de molt fred! De moment neu al Pirineu.
A la platja de Lloret de Mar.Avui és festa major.Hi ha com a mínim vint canyes de pescar i pescadors esperant que piquin i aguantant el fred
Si no fos q la temperatura no hi acompanya diria q l'ambient a la Garrotxa és de neu! És aquell gris baix i dens q sembla impenetrable.
Arribem a Olot en un dia gris.La Garrotxa ha tingut aquest estiu i ara un verd profund i líquid relacionat amb l'aigua.Tardor verda! I ocre
Sempre m'ha agradat imaginar-me foraster a la meva pròpia ciutat,mirar-la amb ulls diferents,esmorzar d'hotel i fer de turista.Avui Barcelna
El primer sol q veig encara horitzontal sembla sortint d'un bany de mar a la desembocadura del Besós pentinat per les xemeneies de St Adrià
La geografia cromàtica de la tardor dibuixa clapes de grocs,marrons i ocres en un mar de troncs cada cop més despullats apunt per l'hivern
Els manyocs d'ahir avui són quatre volves en un cel transparent q irradia les primeres clarors vermelloses de llevant,darrere la serralada.
Carrers molls,cau una pluja suau de gotes q no cauen,es posen.Algun paraigua pels carrers i vianants sense amb les espatlles arronsades.
A les portes de Girona els núvols negres i espessos de la costa s'han desfet.Queden quatre filagarsses blanquinoses,com un tel al cel blau
He vist el moment màgic quan el sol il.lumina eldia sense haver acabat de treure el nas darrere l'horitzó.Retalls de paisatge urbà en calma
Els firaires recullen,la Devesa recupera la catifa tardoral,la nova Audiència alça valenta l'estructura d'una realitat tangible.El futur,ara
Ja no queda res de la pluja d'ahir.comença un dia llarg.repasso la premsa.miro al cel trencat i clarejant.sé segur q hi ha esperança real.
Ha plogut.Els carrers molls mostren les llambordes lluents.La pluja m'alegra.L'associo a neteja,riquesa i a la felicitat de quan plovia més
Afuats com el campanar de Sant Feliu, els xiprers de la muralla desafien l'aire de vidre del cel transparent.
Veig moure's ombres xineses a la paret del menjador.Són les fulles del pollancre mogudes pel vent davant de la llum del fanal del carrer.
Les vores de les vies adquireixen en els entorns de Granollers un aire suburbial de ruralitat contaminada.Horts periurbans de fusta i llauna
Hi ha trilleig de campanes a la Catedral de Girona mentre es fan les lectures o s'entonen els salms a la Sagrada Família.Catalunya al món!
Un grup de paletes esperen per entrar a l'obra,un escombriaire s'ajup per buidar la paperera, l'Anna,la florista,reparteix flors de bon matí
Branden xiprers i pollancres,voleien fulles i pols.La tramuntana pentina contra-corrent les aigües tranquil.les dels rius terra endins.
Boira espessa a la Selva.Metàfora de Catalunya.Quan la boira s'aixeca fa un sol resplendent.Cal en el nostre panorama una aclarida d'idees.
Si els bons són bons i tenen mercat no deuen ser dolents.I si és així com són els q els critiquen i en fan esgrima electoral? Dolents!
Un brollador q no raja sobre un esbelt pilar de pedra.un bassiol circular tot volt amb'aigua.Un home pesca les fulles dels til.lers.Plaça.
La ciutat adormida aixopluga moltes vides diverses.Alegries i angoixes;felicitat i dolor.El cel serè,sosté estels que bressolen els somnis.
La mort forma part de les nostres vides i és un fet quotidià.Però les morts sobtades,violents,d'accident o de malaltia cruel ens rebel.len.
Quina llum tan dolça darrere la serralada amb el sol q s'insinua sense treure el cap encara.En pocs minuts esclatarà radiant.
Arbres inmòbils contemplen la ciutat q es desperta a les clarors matinals.L'escombra de l'escombriaire recull les primeres fulles tardorals.
Bufa fort la tramuntana i manté a rega els espessos claps de núvols q he trobat al Montseny.El cel és net i el Pirineu s'insinua nevat!
Les balques de l'Onyar ajagudes sobre les aigües fangoses es refan de l'aiguat i tornaran aixecar airoses les tiges fortes vegetals.
Bon dia.És negra nit.Plou.No para de ploure.Ha plogut fort i ara plou bé.Cada gota és una dosi de tardor intensa q arriba quan toca:ara!avui
Guspireja un plugim fi.Branden els arbres al vent suau.El cel és gris pla,tot un núvol,sense relleu ni volum.Corredisses de roba de fred.
Les lloses del pati són molles.Els nummulits han sentit el pessigolleig remot.L'ars té fulles grogues i els verns a la riba vermellegen
Groguegen els pollancres i els plàtans; els castanyers agafen tons marronosos i vermellegen els cirerers i les vinyes bordes.És tardor total
El sol ha apartat dos núvols i ha tret el nas mentre a les Gavarres es condensa un negre total de tempesta.El vent tancarà la cortina
Cel gris i llis i baix i ara calma després de la tempesta.Han saltat els ploms i ha marxat la llum però res més i menys q les previsions.
La ciutat es mou pels grans carrers.A dos quarts de set,puntual,ha passat el gran despertador:el camió de les escombraries.És fosc;hiha vida
Els carrers molls i no ha plogut.Potser han regat.Una llum somorta parla d'un dia gris.Defora ciutat hi ha boira espessa,llençol ingràvid.

·la del Barça, amb coses bones i dolentes, Xavi en seria el protagonista". Efectivament, Xavi Hernández és qui millor resumeix què és el Barça. A mi, però, no cal que m'ho digui (en castellà) Zubizarreta. Fa tres anys, quan Ronaldinho encara era la icona del Barça, vaig escriure una entrada el bloc que titulava Catalunya no és Ronaldinho en què anava més enllà i deia no que en Xavi era el Barça sinó Catalunya. Entre altres coses, afirmava: "En canvi, el Barça té altres jugadors que sí que són més representatius d’allò que és Catalunya. Potser la idea que ens ve al cap és la de Carles Puyol. El capità del Barça sí que podria simbolitzar Catalunya. O potser alguns prefereixen emmirallar-se en la figura d’Oleguer Presas. Però, posats a triar, ¿què tal Xavi Hernández? En Xavi va entrar al club als 11 anys i ja n’hi porta 16. La seva ha estat una feina silenciosa, modesta, eficaç, educada i sensata. Tal i com són, som, o hauríem de ser, la majoria de catalans. Té, a més, un dels seus cognoms d’origen castellà i l’altre català (Creus), com la immensa majoria de ciutadans del nostre país. I sabem que ha invertit bona part dels seus ingressos en un negoci familiar que dóna treball a les persones més properes. El mateix que han fet molts ciutadans autòctons o vinguts de fora en diferents ciutats de Catalunya. Precisament ell és de Terrassa, una d’aquestes ciutats que també simbolitza l’evolució social i econòmica que ha patit el nostre territori. Fins i tot el fet que sigui un jugador que ha estat seleccionat per l'espanyola i la catalana mostra en quina mena de país vivim."
dos mestres del periodisme esportiu: Joaquim Maria Puyal i Ramon Besa. A en Puyal, a la ràdio, i a en Besa, de viva veu davant l'ascensor de la nostra facultat. Li vaig preguntar al company de feina i de comarca si n'hi havia per tant, i em va respondre que sí, que havia estat el partit perfecte. Que no havia vist mai davant d'un equip de tanta entitat un control tan abosult del joc. A part de les crítiques que he fet més amunt del partit, no tinc la impressió que aquest sigui el millor partit que li he vist al Barça. No ho sé, potser em va distreure anar twittejant durant el partit, o el fet de veure'l a casa els meus pares que encara tenen una televisió del segle passat. Així que, sense dubtar-ho, em compraré l'ARA de diumenge i me l'hauré de mirar sencer, sense distraccions, a la pantalla plana i prima de casa i disfrutant de la magnífica transmissió d'en Puyal. (Poden dir el que vulguin d'en Quim, però per mi continua sent el millor. Dilluns va estar sublim).