Ens veiem

Fa uns dies em vaig acomiadar d’una persona, després de reunir-nos, amb un “ens veiem d’aquí a una estona” ja que pocs minuts després havíem de coincidir en un acte. El meu interlocutor em mira amb cara d’estupefacció i em diu “oi tant que ens veiem i d’aquí a una estona ens tornarem a veure”. Em va caure l’ànima als peus quan em vaig adonar de l’error que havia comès. Un error greu, molt greu, tenint en compte que sempre he evitat fer servir aquesta expressió. I no només això, sinó que el meu pare m’havia fet adonar més d’una vegada que a les nostres contrades cada vegada sentia més gent acomiadar-se amb un “ens veiem” quan aquesta expressió no s’havia utilitzat mai en català.
“Ens veiem” és una traducció d’aquell “nos vemos” quan en català utilitzem expressions com “ja ens veurem” o “a reveure”. Però la colonització del castellà no s’atura i, especialment entre els joves, predominen expressions que són traduccions del castellà i que ja han calat. De fet, no només han calat sinó que ja no hi ha volta enrere perquè són expressions majoritàries. En vaig ser conscient l’altre dia quan fins i tot jo, que sempre he procurat mantenir les expressions pròpies del català, inconscientment, vaig fer servir aquella expressió. Un símptoma més que la nostra llengua es troba en un estat proper al terminal.
“Tinc que fer això o allò”, “la una i mitja o les onze i quart”, “me caigut a terra”, “quina risa”, “m’ha tirat una patada”, “les fruites les compraré al colmado”, “per la tarda et truco”, “et dono un petó”, “ja estem tots”, “aquest jersei està vell”.
Diuen que mai abans tanta gent havia estat educada en català. Diuen que mai abans havíem tingut tanta autonomia política. Diuen que mai abans havíem tingut una política d’immersió lingüística que durés tant temps. I, en canvi, mai abans el castellà havia guanyat tantes quotes d’ús social a Catalunya.
Fa cosa d’un any una noia que havia viscut a Barcelona, però que havia nascut a Andalusia i que hi tornava a viure, em deia que a Catalunya els pares haurien de poder triar la llengua en què han de ser educats els seus fills i que no hauria de ser necessari saber català per treballar a les nostres institucions. Jo li vaig dir que si això passava el català moriria en poc temps. I ella em respongué amb un “i què? És llei de vida”. És clar, m’ho va dir en castellà, una llengua que no està en perill de mort.