29 d’octubre de 2010

3 grans vídeos

LIPDUB PER LA INDEPENDÈNCIA
Aquí teniu l'immens lipdub per a la independència rodat a Vic aquest cap de setmana. M'hauria agradat molt poder-hi ser, però per motius personals em va ser impossible. Em moro de ganes que els desitjos de llibertat es facin realitat.



ARA
El diari ARA ja ha penjat el primer vídeo promocional. S'hi veuen alguns dels protagonistes del diari, entre els quals el seu director, Carles Capdevila. Tinc ganes ja de començar-hi a col·laborar.



PROTAGONISTES
Està a punt de sortir al mercat el nou disc de Pau Vallvé, 2010. Aquí hi teniu un tastet amb el vídeoclip de la cançó "Protagonistes". Ja estic impacient per anar-lo a comprar.

Fringe: 1a Temporada

Ja he complert la primera temporada de Fringe al blog "The Observer - Fringe". Precisament ahir vaig penjar les últimes fotos del capítol 20 mentre a TV3 estaven emetent el capítol 4, que és quan coneixem a l'observador. Després vaig veure el primer de la 2a. Si encara no t'has enganxat a la sèrie, et recomano que no provis de fer-ho, no sabràs com deixar-la. Com passa amb les creacions de J. J. Abrams, és la teva imaginació la que et permet anar omplint els buits que et deixa cada capítol. Només cal estar molt atents a cada capítol i observar bé aquells detalls que podrien passar desapercebuts.
I parlant d'observadors, també ahir vaig recordar que jo també tinc el meu propi observador de la realitat, en Maurici. No recordava, quan vaig crear el blog de l'observador, que al gener de 2009 em vaig agafar una pausa al bloc i vaig enviar en Maurici a vigilar la fauna mediàtica. Crec que el meu cas hauria de ser objecte d'estudi per l'agent Olivia Dunham. Amb molt de gust em deixaria examinar.


28 d’octubre de 2010

Immicció

Aquesta és la notícia que podíem llegir ahir a les pàgines interiors del Vivir de La Vanguardia i que també trobàvem a internet. La fotografia apareixia en portada, amb la clara intenció de posar en evidència, una vegada més, l'alcalde i encara no alcaldable, del PSC de Barcelona.
No em sorprèn el tracte que rep Hereu per part del diari de Can Godó, sinó el que em sorprèn és el text que acompanya el relat de com va aconseguir la fotografia Roser Vilallonga. Literalment diu en un fragment del text: "Mis ojos no dan crédito: a plena luz del día un inmigrante está orinando por donde pasará el alcalde". I la Roser es queda tan panxa després d'escriure això.
¿Com carai ho sap que es tracta d'un "inmigrante"? ¿Que potser li va demanar la documentació? En el peu de la foto que apareix a internet també hi surt la paraula "inmigrante". Si precisament ens diu que amb prou feines va tenir temps de veure com "miccionava" i es va afanyar a fer la foto... Aquesta és una de les conseqüències evidents del mal ús de la paraula immigrant. Aquest és l'èxit del PP i PxC, que han aconseguit fer recaure en el subconscient dels ciutadans, fins i tot en aquells qui se suposa que estan ben informats, que tot allò de dolent que passa a la nostra societat està causat pels immigrants.
No seré jo qui negarà que alguns dels nous immigrants són els causants d'alguns dels danys que estem patint els ciutadans, sense anar més lluny els robatoris de bicicletes que estem vivint a Torelló els últims temps. Reconegut per la Policia Local i el Mossos d'Esquadra cada vegada que vas a fer una denúncia. Però d'aquí a culpabilitzar-los de tot, hi ha un abisme.
Potser convindria que alguns es llegissin aquest codi de bones pràctiques que proposa l'ARA abans que es publiqui el nou diari. Entre d'altres coses podem llegir:

"Raça: En general, mai no publicarem la raça, l’origen ètnic o la religió de ningú, llevat que la informació sigui pertinent per a l’article. No informarem sobre la raça dels presumptes delinqüents, llevat que el seu origen ètnic formi part de la descripció per a la seva possible identificació, o que formi part rellevant de l’article (per exemple, en el cas d’un crim racista)."

27 d’octubre de 2010

Indepaciència

Aquesta és una nova paraula, la que millor serveix per definir l'opció política de CiU, per al Xiquidiccionari:

INDEPACIÈNCIA
esp POLÍT Situació d'una col·lectivitat, d'un poble, d'un país, etc., no sotmesos a l'autoritat d'altres a la qual podem arribar algun dia, o no, si tenim molta paciència.

Sense tripartit tothom hi guanya

Marçal Sintes, l'articulista que acaba de fitxar per a El Periódico i director del Grau en Periodisme de la Facultat de Comunicació Blanquerna, ja se'l pot tractar de doctor. Ahir va defensar la seva tesi Els mèdia contemporanis com a adversaris de la política: Història i causes d'un conflicte entre poders. Cinc casos a Catalunya (2003-2006). Una de les coses que intenta explicar Sintes és perquè ha triomfat l'emparaulament "Tripartit" per definir el govern de coalició que ha dirigit la Generalitat de Catalunya els últims 7 anys. Per cert, part de la tesi ha rebut el premi Trias Fargas de la fundació de Convergència Democràtica de Catalunya.
Doncs bé, mentre en Sintes ens explicava d'on ve això del tripartit a la premsa ja podíem llegir la seva suposada necrològica. O almenys això ens ha volgut fer creure el líder de l'últim govern d'entesa: José Montilla. No recordaré allò que Montilla ja va dir fa quatre anys que, de fet, és el mateix que ara. Només vull dir que crec que aquest anunci beneficia a tothom.

AL PSC

L'anunci de Montilla que no es reeditarà el tripartit beneficia al PSC perquè pot moure més electorat. Fins i tot ells mateixos ho han reconegut. Han reconegut que aquest és l'objectiu que busquen: recuperar els electors espanyolistes que tradicionalment els voten.

A ICV

Encara que ICV són els únics que defensen que es reediti el tripartit, la no repetició els beneficia. Poden seguir procalament-se com a únics hereus d'aquest govern i, per tant, capitalitzar les coses bones que hagi pogut tenir. També els permet insistir en la idea que ells són els únics i autèntics representants d'esquerres. A més, en cas que ells i els socialistes poguessin sumar per formar govern, cosa molt poc probable, ICV tindria més pes al govern.

A ERC

El principal motiu de devallada d'ERC, segons les enquestes, és el tripartit. Cal dir res més?

A CiU

És el partit que en surt més beneficiat, encara que ens vulguin fer creure el contrari. CiU se sap guanyadora i en cercles íntims es mostren eufòrics. Si a això hi afegim que aquesta vegada sembla que encara que sumin els d'esquerres no repetiran, la jugada pot sortir rodona.

AL PP
Qualsevol excusa és bona per atacar el tripartit.

I si aquests arguments no us convencen, no patiu, en tinc uns altres. I si creieu que l'anunci de Montilla no beneficia a tots els partits, tampoc patiu, també puc demostrar tot el contrari. Ja sabeu, en política només cal emparaular les coses com ens doni la gana per fer-nos creure el que ens roti.

21 d’octubre de 2010

La pregunta que no he fet a Felip Puig

L'Honorable Felip Puig i Godes ha visitat aquest migdia la Facultat de Comunicació Blanquerna. Dins els actes del cicle de conferències "Futur de Catalunya" que va encetar dimarts Joan Puicercós. L'exconseller ha estat molt explícit i ha respost sense embuts les preguntes dels estudiants. A més, també ha contestat alguna pregunta feta des del Twitter a través de #futurcat.
Això vol dir que no m'ha donat temps per fer-li una d'aquelles preguntes-comentari (o comentari-pregunta) que se solen fer a les conferències i que es fan interminables. Per tant, aprofitaré per fer-ho aquí.
En un moment de la xerrada, Puig ha insistit en aquell vell argument per ajornar la independència: cal que la societat estigui madura per poder ser independents, que el referèndum el puguem guanyar i que no comporti un trencament social. Doncs bé, jo al senyor Puig m'hauria agradat dir-li això:
"Amb tots els respectes, però crec que s'equivoca. Això de voler la independència és com voler tenir un fill. Aquelles parelles que fa temps, o no, que conviuen junts, arriba un moment que es plantegen tenir fills. Quan això passa, comencen a analitzar els pros i contres de tenir-los i, habitualment, acaben arribant a la conclusió que la cosa té més inconvenients i decideixen ajornar la decisió amb la frase "quan estiguem preparats ja ho farem".
I és que quan hi paren a pensar veuen que ser pares està ple d'inconvenients: canviar bolquers, no dormir a la nit, despeses econòmiques, s'acaba la llibertat de vitajar, ja no se surt a sopar o al cine, etcètera, etcètera.
Però, ¿què acaba fent decidir a la majoria de parelles tirar endavant l'engendrament? Doncs habitualment la clau és fer un cop de cap. No hi ha res millor per ser pares que deixar-se portar per la trempera del moment, sense protecció, i provar sort. I si a la primera, a la segona o a la tercera la cosa no tira endavant, no passa res, ho tornem a intentar. Però, almenys així, ja s'ha pres la decisió de tenir la criatura i no es posa en dubte l'objectiu principal.
Així doncs, estic convençut que Catalunya només podrà, voldrà i estarà madura per decidir el seu futur quan es convoqui un referèndum, i no al revés. Així de senzill. Si hem d'esperar estar madurs per poder fer la pregunta potser llavors ja se'ns haurà passat l'arròs.
I aquí ve la pregunta, senyor Puig, ¿no creu que hauríem de convocar un referèndum el més aviat possible i així, finalment, la gent podrà exercir el dret a decidir que tan prediquen?"

17 d’octubre de 2010

The Observer - Fringe

La setmana passada es va estrenar "Fringe" a TV3. Ho fa quan la sèrie ja ha esgotat dues temporades i ha començat la tercera. O sigui, després de 50 episodis TV3 ho estrena a casa nostra. El problema que té això és que la majoria de seguidors de la sèrie no se la miraran a TVC perquè ja ho han fet abans, possiblement nombroses vegades. I, per altra part, és difícil que algú nou que s'incorpora a la sèrie gràcies a TV3 aguanti la temptació de veure els nous capítols per internet.
Aquest és el meu cas. Després d'haver vist la setmana passada el primer capítol a TV3, no vaig poder esperar una setmana a veure el segon. Així doncs, una setmana i tres dies després, ja he vist els 9 primer capítols de la sèrie. I no només això, sinó que ja he creat un nou blog dedicat a la sèrie:
THE OBSERVER - FRINGE. Amb aquest blog pretenc anar penjant les imatges en què apareix en escena un dels personatges misteriosos, l'observador, interpretat per Michael Serveris. Com us podeu imaginar, en aquest món d'internet, sobretot si està vinculat amb sèries de televisió, ja està tot inventat. O sigui, que ja hi ha un altre blog que fa el mateix. Per estrany que sembli, ho vaig descobrir després d'haver començat el meu. Havia fet una primera cerca a Google i no n'havia trobat cap, però finalment ahir vaig aguditzar la cerca i el vaig trobar. És aquest. La veritat és que es tracta d'un blog més complert que el meu, però veig que no està actualitzat. No va acabar la segona temporada i, per tant, em dóna ales per continuar amb el meu. Per suposat que em servirà d'ajuda, però procuraré anar penjant els meus observadors a mesura que els vagi veient a la sèrie.
De fet, ja hi ha dos wiki dedicades a Fringe en què ens diuen a on podem trobar el personatge. Una és la "Fringe wiki" i l'altra "Fringe pedia". La xarxa en va plena, de llocs on intentar resoldre la majoria de misteris de Fringe. Un dels que ja fa dies que està resolt és la presència dels símbols. Queda clar que cada un dels símbols blaus sota fons negre que apareixen equivalen a una lletra i que, per tant, al final del capítol pots extreure'n una paraula. Aquí podeu veure les paraules de cada capítol.
El curiós és que TV3 també vulgui crear cert suspens amb aquests símbols. Tot i que, com us deia abans, és fàcil resoldre els dubtes de la sèrie consultant-ho a internet. El que m'ha cridat l'atenció, però, no és que TV3 sigui tan ingènua de voler crear un suspens fàcil de resoldre. El que m'ha sorprès és el títol que han posat a aquesta informació: "Granota, fulla, poma". No us recorda a res? Feu memòria! Exacte: "Bicicleta, cullera, poma". Pot ser un dels altres misteris de la sèrie? O potser Carles Bosch és un fan de Fringe i ha introduït al documental alguns símbols que hem de resoldre? L'hauré d'anar a veure, no fos cas que hi aparegui també l'observador.

13 d’octubre de 2010

Introspecció mediàtica

Aquest matí escoltava les excel·lents cròniques de l'enviat especial de Catalunya Ràdio, Joan Biosca, al lloc del rescat dels miners xilens. En directe he pogut sentir com explicava la sortida del segon miner. La Marta Romagosa li anava donant pas i en Joan ens anava explicant en quina situació ens trobàvem.
A les 7h. en Manel Fuentes, l'home que substitueix a la Marta a partir d'aquella hora, ha fet un dels seus habituals editorials moralitzants. Entre els comentaris, ha opinat que és gratificant que tinguem notícies positives com la de Xile. Però, al mateix temps, ha volgut denunciar que els mitjans converteixin la notícia en un espectacle.
Més endavant, tornant a donar pas a en Joan Biosca, li ha preguntat si realment allò s'estava convertint en un circ mediàtic. L'enviat especial li ha dit que sí i que els periodistes estaven perseguint a la famílies. I, a continuació, en Joan Biosca ha dit quelcom semblant a: "una de les famílies dels miners ens ha deixat entrar a la seva tenda...". Després en Fuentes ha criticat que potser els responsables del rescat haurien de ser més discrets a l'hora de permetre que es filmessin segons quines escenes. Més tard, entre les notícies del dia, una periodista comentava al mateix programa tots els regals que rebran els miners i amb en Fuentes hi feien certa conyeta.
Llavors m'ha vingut al cap un bon article de Salvador Cardús que va publicar a La Vanguardia sota del títol de "Como si no estuviéramos ahí". Tot i que aquell article parla de la política catalana i com els mitjans també en són actors, em quedo amb aquesta frase: "A los periodistas les suele ocurrir muy a menudo: se imaginan observadores tan externos a la realidad de la que informan, que se olvidan de que ellos forman parte también de esa realidad."
Efectivament, en Manel Fuentes es dedica primer a criticar la mediatització del rescat dels miners xilens i, a continuació, ell fa el mateix. En les cròniques es diu que els periodistes persegueixen els familiars dels miners i resulta que Joan Biosca fa la crònica dins la tenda d'un dels familiars a qui entrevista en directe. I això, al senyor Fuentes, li sembla la mar de bé. A mi també, per cert. Potser el que convindria en molts mitjans, o potser a uns quants periodistes, és fer més sovint introspecció mediàtica en lloc de criticar l'expectació mediàtica de la qual també en són responsables.
Ah, per cert, aquesta tarda, quan tornava cap a casa, escoltava de nou Catalunya Ràdio i he sentit una falca publicitària d'autopromoció del Matí de Catalunya Ràdio en què passaven fragments de les cròniques del matí des de Xile. No sé si això forma part també del circ mediàtic, el que és claríssim és que la ràdio nacional de Catalunya ha utilitzat el tractament mediàtic del rescat dels miners com a reclam publicitari per demostrar que "nosaltres també érem allà".

11 d’octubre de 2010

Addictes a internet?

El 30 Minuts de TVC d'ahir es titulava "Malalts d'internet". En el reportatge s'explicava com s'ho fan a la Xina per a desintoxicar als joves que, com anaven repetint, "són addictes a internet".
El reportatge era força interessant i preocupant al mateix temps ja que reflecteix quelcom amb què ja ens estem trobant a la nostra societat occidental. Ja he sentit a dir, en més d'una ocasió, que hi ha famílies que han hagut de treure internet de casa per evitar mals majors en els seus fills. De fet, a casa ja sóc testimoni de quelcom semblant. I és que als meus fills cada vegada em costa més de desenganxar-los de l'ordinador quan estan jugant a pintar o als jocs del Club Súper3, per posar algun exemple.
Però el que no em va convèncer del reportatge d'ahir és l'expressió reiterada d'"addictes a internet". Si fóssim estrictes hauríem de dir que som molts els addictes a internet i, en canvi, no necessitem teràpies de desintoxicació. Jo em considero un addicte a internet ja que hi estic connectat les 24 hores del dia. El meu mòbil, un HTC, està permanentment connectat. Això vol dir que cada vegada que algú m'envia un correu al gmail el rebo. També puc consultar el meu twitter, el facebook o el correu de la feina sempre que vulgui. No cal dir que la premsa també la llegeixo pel mòbil. Però no només això, sinó que a la feina tinc internet tot el dia connectat i cada dos per tres vaig rebent els correus. No cal dir que internet, per exemple, l'estic utilitzant ara per escriure aquest post. Per tant, en un sentit estricte, sóc un addicte a internet.
El que passa és que hem de diferenciar l'addicció de l'addicció malaltissa. Internet, en si, o estar-hi connectat tot el dia, no per força significa estar-ne malalt. Per començar, no és el mateix estar "enganxat" a una xarxa social, de la qual no en surts ni per menjar, ni per dormir, i que t'impedeix tenir altres relacions socials, que el fet d'anar consultant periòdicament la teva xarxa social. Per tant, com sol passar amb les addiccions, tot depèn del consum que se'n faci. A més, el terme "internet" és massa ampli ja que, en realitat, internet només és un canal no un mitjà.
El que sobretot diferencia el malalt de la resta, crec jo, és la capacitat per desconnectar, de poder fer altres coses, i que l'addicció no provoqui un canvi de personalitat malaltissa: més antisocial, insomni, agressivitat, etcètera.
Internet, per tant, per a molts s'ha convertit en una necessitat més de la nostra vida social i professional. Una necessitat semblant a la de menjar o anar al lavabo. Però el que hem d'evitar és utilitzar internet com els bulímics o anorèxics utilitzen el menjar, per exemple.
Així doncs, crec que en lloc de parlar d'"addicció a internet", quan ens referim a la malaltia que provoca un mal ús d'internet, hauríem de parlar d'alguna altra cosa. Ara, tot i això, també us he de confessar que potser alguns dels que es passen (ens passem) el dia connectats a internet ens hauríem d'aturar de tant en tant a pensar com ens està influint aquesta addicció. Sóc dels que crec que, en general, internet no és una mala eina sinó tot el contrari. Fins i tot estic convençut que internet, i sobretot les xarxes socials, ens permet ser més sociables, més oberts de mires, estar més ben informats i tenir més oportunitats professionals. Però també començo a detectar en gent propera alguna actitud malaltissa per culpa d'internet i això sí que em preocupa.

9 d’octubre de 2010

Exalumnes, del corredor de la mort a la resurrecció d'en Puntí

Exalumnes amb el corredor de la mort
El dia d'ahir va ser d'una intensitat inusual. Però per mi, és clar. Va començar, com cada dia, a les 5 del matí quan va sonar el despertador. Fins a les 11h., al despatx despatxant amb alumnes i professors i intentant posar una mica de sentit comú a un tema que tenia sobre la taula.
A les 11h. cap a classe, amb més alumnes que mai. El dia anterior havíem parlat dels rumors i per posar un exemple vaig fer córrer el rumor que en la següent classe potser faríem un exercici a classe. Els 72 alumnes van saltar d'alegria quan els vaig dir que aquell dia la classe acabaria mitja hora abans i que no havien de fer cas als rumors.
A les 12h. la majoria vam marxar cap a l'auditori, allà estava a punt de començar una taula rodona amb dos expresos exonerats del corredor de la mort als Estats Units (Shujaa Graham i Juan Meléndez) i la participació del periodista Álvaro Corcuera. Abans d'entrar a la sala, vam estar una estona al hall de l'auditori i vaig poder veure un emocionat Graham a qui li queien les llàgrimes quan saludava alguns vells amics. Les llàgrimes es van repetir dins la sala quan es va reproduir el vídeo que l'Álvaro havia fet per il·lustrar el seu reportatge publicat a El País. L'Álvaro Corcuera va ser alumne de la facultat i va fer un excel·lent reportatge fruit d'un cert atzar. Aquell va ser el meu primer retrobament del dia amb un il·lustre exalumne. Encara en vindrien un parell o tres més. També van parlar el nostre degà, en Miquel Tresserras, i el company de la facultat Pere Franch.
Però el moment que tothom esperava era la intervenció de Graham i Meléndez, que havien tingut una agenda carregada durant el dia visitant mitjans com Catalunya Ràdio o TV3. Per cert, el senyor Cuní hauria de tenir la decència de citar l'acte de la Facultat de Comunicació Blanquerna, no? Si no arriba a ser perquè nosaltres els vam portar i allotjar el senyor Cuní no hauria pogut entrevistar a Meléndez.




Juan Meléndez va ser el primer d'intervenir i a la sala es va fer el mateix silenci sepulcral que devia sentir l'exconvicte quan era al corredor de la mort. Impressionant el seu relat de com s'havia preparat la soga per suïcidar-se i que gràcies a uns somnis preciosos que tenia quan dormira va sobreviure. Eren prop de les 13h. i jo havia de marxar. Com que no puc fer-vos tota la crònica d'aquesta taula rodona, us recomano la que ha fet Adrià Gala a l'Avui. Per cert, l'Adrià també ha estat alumne meu. PD (Jo la crònica no l'hauria titulat amb un"A les portes de l'infern" ja que, en realitat, el corredor de la mort per ells ja era l'infern i el cel va ser la llibertat o hauria estat morir-se).

ARA amb exalumnes
Deu minuts més tard m'esperaven al carrer Diputació 119 de Barcelona, la seu de l'ARA, l'esperat nou diari en català.
Em va rebre en Guillem Carbonell, el comunity manager, qui feia uns dies s'havia posat en contacte amb mi per demanar-me si m'agradaria tenir un bloc al web del diari. Encantat de la vida. Amb en Guillem hi havia en Sergi Sabaté, també alumne de la facultat, i a qui, amb tota probabilitat, tornaré a tenir el segon semestre. Em vaig sentir com a casa. I és que a partir d'ara l'ARA serà el meu diari. I no només ho dic perquè sigui un col·laorador extern, sinó per qui i com es farà. Crec cegament en l'ideari d'aquest nou mitjà i crec en les persones que el faran possible. Entre aquests, altres exalumnes meus, com el premi extraordinari de periodisme de l'última promoció de la nostra facultat, l'Oriol March. Però especialment per la confiança que tinc amb el seu director, en Carles Capdevila, amb qui, a part d'unir-nos el privilegi de ser pares de família nombrosa, compartim la mateixa assignatura a la Facultat. Ahir també vaig poder parlar una estona amb en Capde i vaig poder veure als seus ulls la il·lusió d'un dels projectes intel·lectuals més prometedors del segle a Catalunya, però també el neguit d'aquell qui pateix un compte enrere que s'acabava i encara té el despatx sense portes ni parets de vidre o alguns dels treballors per contractar.
Vam quedar que a partir del 28N començaria a col·laborar amb ells i que, d'entrada, escriuria sobre mèdia. Us en mantindré informats.
Tornant cap a la Facultat, vaig anar a veure el degà amb qui havíem de tancar aquella qüestió important de què us parlava al principi que tenia sobre la taula. També va informar-me que ja tenia a punt la carta de recomanació que enviarà a l'AQU per tal de donar suport a la meva petició d'acreditació com a doctor. I és que, ja que parlem d'exalumnes, en Miquel també va ser professor meu.

Exalumnes amb en Puntí
I després cap a casa. Primer de tot a buscar els nens a cole, el que va ser el meu primer dia com a membre de l'AMPA de l'Escola Fortià Solà. A partir d'ara m'hauré de fer càrrec del butlletí informatiu. I de l'escola vam anar una estoneta al parc i una altra a casa de la meva germana. Allà ja no vaig poder més i vaig quedar clapat al sofà. Així que de seguida que vam arribar a casa em vaig posar el pijama i vaig començar a fer sopar, pensant només a poder-me'n anar a dormir el més aviat possible.
Però, de cop, vaig recordar que tenia una entrada per anar a veure en Josep Puntí que presentava, diria que per primer cop, el seu nou espectacle "El telèfon roig" al teatre Cirviànum. Una barreja d'il·lusió i mandra es va apoderar de mi, però després de sopar em vaig tornar a vestir i cap al teatre s'ha dit. M'assec a la meva butaca i, sorpresa, al meu costat s'asseu un antic company d'escola dels anys 80, l'Albert, que em recorda que el dia 23 tenim el sopar d'exalumnes de Rocaprevera. De fet, jo mateix vaig fer el cartell per a la convocatòria del 24è sopar per celebrar que vam acabar 8è d'EGB.
I just darrere nostre veig que s'asseuen una parella d'edat més avançada que la mitjana d'espectadors. Són els pares, ai las!, de l'única (si no em fallen les dades) exalumna torellonenca que ha estudiat a la Facultat de Comunicació Blanquerna.
L'espectacle, i mai més ben dit, comença amb Carles Ribot. De cop, al fons del pati de butaques, comença a sonar una guitarra i una veu desafinada que canta "Que tinguem sort". En Carles va baixant les escales fins arribar a l'escenari i poc a poc anem descobrint que en Ribot porta a sobre només dues coses, la guitarra i un mocador de coll lligat a la cintura que li amaga l'entrecuix i mig cul. A partir d'aquí la mare de l'exalumne de Blanquerna es va passar tota l'actuació d'en Ribot fent comentaris sarcàstics, de fàstic i rient de l'actuació del fill bastard de Pau Riba. La veritat és que no tinc paraules per definir allò que vam veure dalt l'escenari. El paio va acabar estirat cap per avall i demanant que apaguessin els llums perquè tenia son. Sort en vam tenir de la versió que va fer de "Perduts en la boira" de Mazoni.





I en Josep Puntí no es va fer esperar. L'hora i tres quarts que van venir a continuació són impossibles de descriure. No us diré quines cançons va cantar, perquè segurament no ho sap ni ell. Però alguna cosa semblant a "Ull per ull" o "Mirall capgirat" es van sentir, interpretades a betzegades, amb energia i de manera magistral. A mig camí comença a canviar la lletra a un idioma semblant a l'anglès o al francès fins que amb un gest amb la mà cap al seu cervell sembla que se'n recordi de la lletra, i continua en català.
Els músics que l'acompanyen procuren de no perdre el fil, i els costa. El que perd sovint el fil de la guitarra i del micròfon és el mateix Puntí a qui en Carles Ribot, que va entrant i sortint, li posa les coses a lloc.
Estic convençut que ahir vaig viure un dels moments més memorables de la història de la música del nostre país. En Puntí és de les poques persones a qui pots veure creure's allò que canta. La cançó prèn vida, en Puntí és la cançó. Una cançó que traspua el sofriment d'una ànima aturmentada.
Al final del concert en Puntí surt sol dalt l'escenari, agafa una guitarra, la comença a tocar, no li agrada com sona i fuig de l'escenari deixant anar un crit: "bona nit!". El concert s'ha acabat.
S'obren els llums i sento algú que em crida. Al moment no la conec amb aquell cabell llarg i ondulat, però una radiant Anna Riera d'Olot em saluda. Òstia, quants anys que no veia la que va ser una de les meves millors alumnes. Em presenta el seu marit amb qui es va casar l'11 de setembre (el dia que jo feia 11 anys que em vaig casar). Se la veu feliç i m'informa que, curiosament, és funcionària i que treballa de mestre de català a Vic. Em diu que de tant en tant llegeix el meu bloc. Ens acomiadem i me'n vaig cap a casa amb la intenció d'escriure aquesta entrada al bloc i le dedicaré a ella.


6 d’octubre de 2010

Ordralfabètix i Esautomàtix

Sovint s'ha comparat la situació de Catalunya amb la dels gals en les històries d'Astèrix i Obèlix. La comparació es fa per la resistència d'un poble que vol evitar la colonització d'un imperi. És curiós, perquè precisament els gals van acabar reconquerint la Gàl·lia i, de pas, es van quedar una part de la Catalunya nord que encara ens han de tornar.
En canvi, no és gaire habitual que comparem altres personatges de les històries del còmic per personatges de la vida real. Desgraciadament, però, des del dia 1 d'octubre tenim més motius perquè se'ns relacioni amb els personatges d'Uderzo i Goscinny. Concretament que es compari un parell de ciutadans de Corbera de Llobregat amb Ordralfabètix i Esautomàtix. Si home, el peixater i el ferrer que sempre estan com gat i gos ja que el segon acusa el primer de no tenir peix fresc.
I us deveu preguntar ¿què té a veure el cas de dos homes de Corbera amb els del poble d'irreductibles? Doncs aquesta tràgica notícia.

3 d’octubre de 2010

Amenaces i oportunitats del 28N

Falta menys de dos mesos perquè sapiguem els resultats de les eleccions del 28 de novembre i mai com ara havíem estat tan a prop, des del franquisme, de la independència de Catalunya. Malgrat això, encara queda molt camí per córrer. O sigui, estem davant de grans oportunitats, però també d'unes quantes amenaces.

Les oportunitats
La gran victòria després de 7 anys de tripartit i de debat estatutari és que la independència s'ha convertit en el centre del debat polític a Catalunya desplaçant l'autonomisme reivindicatiu. Molts són els factors que han condicionat aquest desplaçament, entre ells la presència d'ERC en el govern català. Però no pels motius esgrimits pels d'Esquerra, sinó més aviat per tot el contrari. Sí que és veritat que ERC ha obligat al PSC a catalanitzar-se i que ha permès que una part de l'electorat d'esquerres se sentís més proper al catalanisme. Però la tossuderia d'Esquerra per voler prioritzar l'eix esquerra-dreta i després de fer president a un exministre espanyol i membre de l'executiva del PSOE, han fet emprenyar bona part de l'electorat sobiranista que ha hagut de tirar pel dret per altres vies.
Així doncs tenim, per començar, un PSC més dividit que mai. Personatges com Castells i Sobrequés han hagut de rendir-se als peus de l'independentisme, mentre d'altres com Pasqual Maragall hi flirtegen. La divisió dins del PSC és més aguda del que volen aparentar. Si se'n van a l'oposició a finals d'any, ja en sentirem a parlar. I si torna a necessitar els vots d'ERC per governar, potser podem tenir alguna sorpresa.
CiU, especialment CDC, s'ha vist obligada a mullar-se i personatges com el propi Artur Mas han hagut de dir en públic que en cas d'haver de decidir hauria de dir que sí, que està a favor de la secessió. Aquest és un canvi enormement positiu ja que, per primera vegada, CiU comença a abandonar l'ambigüitat. Si CiU ha de governar i li falten vots per fer-ho, ja ho sentirem a dir, també, si no acaben radicalitzant el seu nacionalisme més enllà d'un platònic concert econòmic.
Pel que fa a ERC, també s'ha vist obligada a prometre que no tornarà a fer president a un socialista sucursalista amb les seves condicions referendàries. Val més tard que mai.
Finalment, la presència de dos partits nous independentistes també tenen ingredients de bona notícia. En cas que tots dos entressin al Parlament, cosa de moment poc probable, tindríem 4 partits clarament sobiranistes a la cambra catalana.

Amenaces
Però les mateixes oportunitats tenen també incorporades de bracet algunes amenaces.
La primera, i més evident, és que el debat catalanista pugui tornar, fruit de certa decepció en la falta de concreció, cap a l'autonomisme ressignat. Això serà així si a principis de la nova legislatura Catalunya, el seu govern, torna als pactes del peix al cove i accepta maquillatges al desastre de l'Estatut.
Al PSC, tot i la crisi interna, continua manant l'espanyolisme gens amant de les aventures sobiranistes. El dels socialistes és el partit del funcionarietat de Catalunya i, per tant, de les cadires calentes. Difícilment veurem tota aquesta gent disposada a lluitar per millorar les seves condicions socials, laborals o morals ja que se sap que val més boig conegut que savi per conèixer.
CiU continua estant lligada per l'encadenat d'un electorat covard. En bona part condicionat per l'U de les sigles. Aquesta rèmora alenteix una locomotora ben engrassada, però que encara funciona amb llenya i carbó.
ERC arriba massa tard al canvi de rumb. Les consultes sobiranistes els ha agafat amb els pixats al ventre. Encara que ens vulguin fer creure que no, que la lluita per la sobirania ha estat sempre l'eix de la seva política, ara se'ls creu menys gent que mai. Diuen que el poble és sobirà i si les enquestes avancen una patacada monumental, per algun motiu deu ser.
I també arriben tard Reagrupament i Solidaritat Catalana. Per més que tots plegats ens vulguin fer creure el contrari, en cap cas és positiu per a la secessió de Catalunya que els tres partits independentistes vagin per separat a les eleccions. Només amb un govern fort sobiranista, sense gaire galls als galliner, podrem aconseguir fer el salt qualitatiu i quantitatiu definitiu.

En conclusió, el futur del país depèn del desequilibri entre aquestes amenaces i oportunitats. No cal que us digui a favor de quin plat de la balança estic, oi?