14 de juliol de 2009

Política i periodisme: ciències exactes

Una de les coses que explico als alumnes de Periodisme és que aquesta professió no és una ciència. Malgrat que les nostres facultats han rebut el nom de Ciències de la Informació primer i Ciències de la Comunicació després, es fa difícil justificar que les nostres siguin carreres científiques. La ciència sol estar associada a un mètode i a una demostració empírica dels resultats. I això, en l’àmbit del periodisme, en què cada mitjà publica uns resultats interpretatius diferents, ens fa creure que es tracta d’una disciplina poc científica.
La definició exacta de l’Enciclopèdia de ciència és: “Conjunt de coneixements, i l'activitat destinada a assolir-los, que es caracteritzen formalment per la intersubjectivitat i pràcticament per la capacitat de fer previsions exactes sobre una part de la realitat.” Tot i que a continuació en detalla una segona accepció que diu: “Cada branca o departament de coneixences sistematitzades considerat com a camp d'investigació o objecte d'estudi.” Això és el que permet incloure, per exemple, les ciències socials, entre les quals les de la comunicació o polítiques. Però, insisteixo, semblaria que aquestes dues branques s’allunyen d’allò que tradicionalment hem entès com a ciència i que solem associar més en l’àmbit de la medicina o la matemàtica.
Ara, com més hi penso més em sembla que estic equivocat. No ho puc demostrar científicament, però tinc la intuïció que el periodisme i la política no només són ciències sinó que, fins i tot, podria ser que fossin exactes. Del cas català, n'estic convençut. I quan dic exactes vull dir que darrere amaguen unes fórmules que si les descobríssim aconseguiríem trobar amb exactitud la manera de treballar de periodistes i polítics amb un minso marge d’error.
He arribat a aquesta conclusió després de sentir i llegir com els polítics i els mitjans han interpretat l’acord de finançament. Ho han fet amb unes paraules molt semblants a les que m’havia imaginat que utilitzarien quan s’arribés al pacte. Cada vegada estic més convençut que, algun dia, una tesi doctoral serà capaç de demostrar quines són les fórmules matemàtiques que ens permetrien clavar els titulars dels diaris de l’endemà de tots els mitjans. I també quines paraules exactes utilitzarien els polítics davant determinades situacions polítiques. Per suposat, convindria tenir en compte un fotimer de variables: propietat de les empreses editores, cv de directius de mitjans, cv de col·laboradors, resultats electorals, partits de govern, militància dels consellers, treballadors en plantilla, portades publicades, editorials publicats, reunions privades periòdiques entre polítics i periodistes i una quantitat ingent més de dades. Qui descobreixi la fórmula es pot fer la barba d’or perquè després només caldrà dissenyar un programari que permeti la publicació automàtica d’un diari sense, ni tan sols, la necessitat de disposar de redactors. Només caldrà que cada nou director introdueixi les dades bàsiques del mitjà i que un operari vagi entrant cada dia les dades mínimes de l’esdeveniment.
Quan s'hagi inventat aquest programa seré el primer de comprar-lo. No sabeu quina mandra em fa escriure cada vegada el mateix article, defensant les mateixes idees, però utilitzant paraules diferents. En canvi, amb un programa així només hauria de posar les meves neures per un cantó i sobre allò que voldria escriure, per un altre, i així em sortís l'article automàticament. Quin estalvi de temps!
Si algú ja està treballant en la fórmula li regalo unes dades que pot afegir a l’estudi. Aviat sortirà publicat un treball d’investigació sobre les eleccions catalanes del 2006 en què hi hem participat els doctors Ferran Sáez, Toni Aira i jo mateix. En el nostre capítol, com ja vam fer per a les eleccions del 2003, analitzàvem els textos d’opinió a la premsa durant els 15 dies de campanya electoral. A mi em va tocar analitzar l'Avui, El Periódico i El País. Entre altres coses, ens fixàvem en quins partits polítics apareixien citats almenys un cop als articles i en quina freqüència. Això ens va permetre fer un percentatges de partits citats. Doncs bé, la meva sorpresa va ser veure que després d’analitzar 196, 117 i 67 articles d’opinió de l’Avui, El Periódico i El País respectivament es mantenien uns percentatges semblants als resultats electorals. O sigui, que el percentatge de la suma de vegades que apareixia CiU o el PSC, per exemple, equivalia al seu suport parlamentari. Per tant, que les famoses i tan criticades “quotes de pantalla” que han de seguir els mitjans públics en la informació de blocs electorals es compleix pràcticament al peu de la lletra en els articles d’opinió dels mitjans escrits privats. Insisteixo, nosaltres no analitzàvem els textos informatius sinó els articles d’opinió en què és impossible que un director de diari pugui “ordenar” que es compleixin aquestes quotes.
Quan aquest estudi estigui publicat us passaré la referència, però suposo que ningú s’enfadarà si us avanço precisament aquestes dades que us he comentat:

Avui
CiU apareix en el 29,4% d’articles i havia obtingut aquests resultats: 30,94% (03) i 31,52% (06)
PSC 28% (articles) 31,16% (03) i 26,82% (06)
ERC 19,3% (articles) 16,44% (03) i 14,03% (06)
PP 10,7% (articles) 11,89% (03) i 10,6% (06)
ICV 11,4% (articles) 7,28% (03) 9,52% (06)

El País
CiU 25,1% (articles) 30,94% (03) i 31,52% (06)
PSC 24,1% (articles) 31,16% (03) i 26,82% (06)
ERC 17,4% (articles) 16,44% (03) i 14,03% (06)
PP 15,4% (articles) 11,89% (03) i 10,6% (06)
ICV 13,9% (articles) 7,28% (03) 9,52% (06)

EL Periódico
CiU 28,2% (articles) 30,94% (03) i 31,52% (06)
PSC 26,1% (articles) 31,16% (03) i 26,82% (06)
ERC 15,5% (articles) 16,44% (03) i 14,03% (06)
PP 14,4% (articles) 11,89% (03) i 10,6% (06)
ICV 10,52% (articles) 7,28% (03) 9,52% (06)

Algú encara dubta que la política i el periodisme probablement siguin ciències exactes?
PC: la fotografia és de la notícia publicada per LaVanguardia.es

13 de juliol de 2009

Ni a la tercera...

Ni a la tercera ha estat la vençuda. Per tercer any consecutiu he participat al concurs de cartells de la Festa Major de Torelló i no només no he guanyat sinó que no he quedat ni entre els dos finalistes. I mira que en vaig presentar dos, eh! ¿Què he de fer? ¿M'he de rendir? Bé, sigui com sigui, me n'alegro que la guanyadora hagi estat una noia que ha fet el Batxillerat artístic. És una bona manera de començar la que, segur, serà una gran carrera artística. Segurament sí que "lo" meu no és pas això del dissney gràfic.
Els dos primers són els meus, i pel final el bo:




12 de juliol de 2009

L'Home del Croscat

Ahir dissabte 11 de juliol vàrem fer una excursió per La Garrotxa. Vàrem visitar un parell de volcans i la Fageda d'en Jordà. Un dels volcans que vam veure de prop va ser el del Croscat, concretament les seves grederes. Era molt espectacular veure les pedres volcàniques que anàvem trobant pels voltants, una d'elles és la que reprodueixo més avall. Però el més sorprenent ha estat que aquest matí, quan retocava una mica les imatges per recuperar el color i la brillantor originals, he descobert que aquesta pedra amagava, al seu darrere, una cara humana. Crec que acabo de fer un dels descobriments més importants del segle XXI: l'Home del Croscat.

5 de juliol de 2009

La guerra mediàtica amb cadàvers



El dimecres 1 de juliol va morir Baltasar Porcel. No explicarem res de la seva vida que no hàgiu pogut llegir o escoltar aquests dies als mitjans de comunicació. Però sí que m'agradria parlar d'allò que ha passat en els dos grans diaris de Barcelona fruit de la seva mort.
Fa uns dies Sergi Pàmies escrivia un interessant article a La Vanguardia en què parlava de la utilització mediàtica dels morts. Ell feia especial referència a les televisions on aquestes aprofitaven la mort d'il·lustres personatges per omplir hores de programació amb programes especials. Segons Pàmies, aquest és un tipus de programació que va a més i que encara s'incrementarà en el propers temps perquè té bons índexs d'audiència i té uns costos baixos, especialment quan es tracta de tornar a emetre programes protagonitzats pels difunts, quan encara estaven vius.
Doncs bé, sembla que quelcom semblant està passant a la premsa. ¿Us heu adonat que diaris com l'Avui o La Vanguardia tenen ja una pàgina pràcticament diària dedicada al perfil de difunts?
El que potser no és tan habitual és veure com les disputes mediàtiques traspuen als mitjans gràcies als cadàvers. L'exemple més recent el tenim precisament amb la mort de Porcel. Si us mireu les portades de més amunt veureu com la mort de l'escriptor mallorquí és la notícia més important de La Vanguardia i, en canvi, ni tan sols apareix a El Periódico. Però no només això sinó que al diari de Can Godó hi dediquen les 9 primeres pàgines de Cultura, de la 32 a la 40, inclòs un article del mateix Conde, i l'editorial. En canvi, a l'encara diari del Grupo Zeta no en parla fins a la sisena pàgina de l'iCult, la número 72 de 88 i, a més, ni tan sols és la pàgina sencera.



Aquesta disputa per veure quin dels dos diaris en parla més i quin menys, durarà fins l'endemà del seu enterrament, o sigui, fins avui diumenge dia 5. El divendres La Vanguardia hi torna a fer referència en portada, en un breu, però després hi dedica també les primeres pàgines de cultura, de la 34 a la 37, i també n'escriu, per exemple, en Monzó en la seva columna. Tampoc ho torna a posar en portada el diari de la competència i només a la setzena pàgina de l'iCult hi apareix un article de mitja de pàgina d'Arturo San Agustín.


El dissabte 4 la cosa s'iguala a la portada. O sigui, no apareix a cap de les dues. Aquest és el dia de les imatges de la capella ardent i que sí que trobem, de nou, a les de Cultura de La Vanguardia. Aquesta vegada, però, no obren la secció sinó que són la tercera i quarta, o sigui, les pàgines 38 i 39. En canvi, els d'El Periódico hi dediquen una petita fotonotícia a la cinquena de l'iCult, a la pàgina 70.


Finalment, avui diumenge torna a la portada de La Vanguardia amb una petita fotografia de l'enterrament acompanyada d'un text breu. Com us podeu imaginar, cap menció a El Periódico que en pàgines interiors només hi dedica un petitíssim breu a la pàgina 66. En canvi, La Vanguardia torna a obrir Cultura amb 3 pàgines dedicades a l'enterrament.
Potser trobeu estrany que El Periódico hi dediqui tan poc espai i La Vanguardia tantes pàgines. Però tot té una explicació. Com ja sabeu, Porcel era columnista del diari que hi dedica tantes pàgines i bon amic del Conde de Godó. També va ser un personatge molt proper a CiU i molt criticat des dels àmbits "progres" durant la seva etapa polèmica a l'Institut per la Mediterrània. Per tant, ja podem entendre també perquè El Periódico en parla tan poc. De fet, com em deia un company de feina escriptor: "si des d'aquest diari ja no en parlaven quan estava viu per què ho haurien de fer ara que està mort" i té més raó que un sant. I parlant de sants, ¿heu vist com el dia 2 a El Periódico, en lloc de la notícia i la foto de la mort d'en Porcel, posen en portada el funeral a Barcelona de Vicente Ferrer amb els ducs de Palma a primer pla? ¿Algú recorda qui va ser l'últim "català de l'any" i quin mitjà l'otorgava?