Somiers - Joan Miquel Oliver

Videoclip casolà de la cançó

Somiers que apareix al

nou disc de Joan Miquel Oliver,

Bombón Mallorquín.

Estúpida

Wa Yeah!, versió 09 i mix

Els fans d'aquest bloc, que sou pocs però ben avinguts, sabeu que cada any cometo un greu error: gravar els meus fills ballant Wa Yeah! dels Antònia Font. I dic que és un greu error perquè estic convençut que algun dia m'ho faran pagar. El 2007, quan l'Arnau i en Pol encara no tenien 2 anys i la Laia no arribava als 4 vam gravar la primera versió. La segona és de l'any passat.

Doncs avui, dia que surt Bombón Mallorquín, el nou disc d'estudi de Joan Miquel Oliver, ho celebro presentant-vos la tercera versió de Ballant Wa Yeah que podreu veure a continuació. Si no voleu tornar a veure els dos vídeos anteriors, ni tan sols la versió 2009, us he preparat un muntatge de tots tres i, de pas, podeu veure com creixen els xicotets d'un any a l'altre.

BALLANT WA YEAH!'09

MIX BALLANT WA YEAH!'07-08-09

El millor homenatge

Sant Josep, Dia del Pare. Ja té conya que se celebri aquest dia comercial en record d’un home que precisament se li nega la paternitat del seu fill, Jesús de Natzaret. Si no vaig equivocat, és l’únic cas conegut juntament amb el cas del (no) pare de l’Anakin Skywalker. Doncs bé, 2009 anys (segons alguns) després, per commemorar tal efemèride, jo em passaré tot el dia al costat dels meus tres fills. Això no seria excepcional si aquest 19 de març s’escaigués en festiu, però resulta que demà és dijous. Així que la pregunta és: ¿com és que em passaré les 24 hores del dia acompanyat dels meus fills? Bona i pertinent pregunta. Doncs no serà ben bé per voluntat pròpia. Com ja us explicava en l’anterior entrada, demà els mestres de l’escola pública estan això que en diuen “cridats” a la vaga. I, ¿què fan els mestres de l’escola del meus fills? Doncs dir-te que hi ha serveis mínims però que són tan mínims que millor que minimitzem les possibilitats de dur-los a classe perquè l’atenció que rebran els nostres fills serà mínima. Vaja, que millor que es quedin a casa.
No tindria cap inconvenient de ser solidari amb aquesta vaga si la trobés justificada. Fins i tot no em sabria greu gastar-me els 50 euros que em costaria la cangur, l’única alternativa que tindríem per no dur-los a l’escola sinó fos perquè justament demà, per sort, tinc una altra opció.
Demà, com us deia, vull celebrar el Dia del Pare estant al costat dels meus fills: per cert, la millor manera de passar qualsevol dia (aquesta frase té un 50% d’ironia, la primera part, abans dels “:”, la resta de la frase és una certesa absoluta). La meva manera de protestar contra la vaga serà anant a treballar amb els meus fills. Vull fer evident les conseqüències d’una “mesura de pressió” en contra d’una llei que ni tan sols està redactada.
De tot plegat hi ha dues coses que em saben greu. La primera és que iniciatives com aquesta, no la meva sinó la dels sindicats, no ajuden precisament a obtenir un dels objectius que busca, el respecte de la seva professió, sinó que pot provocar l’efecte contrari. I la segona és que acabaran fent bo un conseller que, sincerament, no s’ho mereix després d’una trajectòria partidista i inquisitorial en els càrrecs que ha ocupat.

Els globus d'Ernest Maragall

Una de les estratègies polítiques més clàssiques per veure com responen els ciutadans i els contrincants polítics és enviar un globus sonda a l’opinió pública. Es tracta de fer arribar a la ciutadania una informació polèmica, sovint una proposta d’acció política, per veure com s’hi reacciona. Si a partir de la informació no hi ha un debat, ni hi ha una resposta massiva en contra o hi ha un aplaudiment generalitzat, les possibilitats que aquella idea tiri endavant són molt altes. Si, pel contrari, el globus sonda crea una polèmica extremista, un debat negatiu o fins i tot una resposta violenta, saps que potser és millor pensar-t’ho dues vegades i retirar o modificar aquella proposta.
Doncs bé, el conseller d’Educació, Ernest Maragall, que deu haver llegit unes quantes vegades llibres com “El Príncep” de Maquievel, sembla que fa un gran ús i abús d’aquest mètode. Però tractant-se de l’educació dels nostres fills, tampoc està malament que hi hagi tants debats com faci falta perquè entre tots acabem fent la millor escola possible. Una altra cosa és saber si és cert, com afirma el conseller, que les seves propostes són debatudes, consultades i consensuades amb totes les parts implicades o, pel contrari, tal com afirmen els sindicats, Maragall va totalment a la seva.
Sigui com sigui, hi ha dues coses que sí que són veritat. La primera és que a un conseller del ram li hem de demanar que governi i que faci propostes sensates que acabin amb molts dels dèficits endèmics de les nostres escoles. A més, que no es deixi intimidar per una de les moltes parts que estan implicades en la seva presa de decisions. I, pel que sembla, això és el que està fent Maragall, ens agradin poc o gens les seves formes que sovint ens recorden les del seu germà més cèlebre.
I la segona és que els mestres no haurien de fer vaga. I no parlo d’aquest dijous 19 de març, que ja he insinuat que crec que en aquests moments no hi ha res que la justifiqui, tot el contrari. El que vull dir és que el dret a vaga dels professors hauria d’estar molt, molt i molt limitat, a l’estil del que desitgem dels metges, policies o jutges. Si d’aquests sectors de servei públic s’espera que no facin vaga cada dos per tres perquè no puguin perjudicar els drets dels ciutadans, el mateix s’hauria de dir del professorat de primària i secundària. ¿No havíem quedat que els professors eren una autoritat? El dia 3 de març de 2008 es va fer pública una sentència en què es condemnava a uns pares a un any de presó per haver agredit a una professora. Aquella sentència, firmada per Araceli Aiguaviva, vídua de Josep Maria Huertas Clavería, va crear jurisprudència. Era la primera vegada que, legalment, es jutjava una agressió a un professor com si es tractés de l’agressió a un policia o a un jutge. Aquella va ser una sentència exemplar perquè si alguna cosa es mereixen els professors és que se’ls consideri una autoritat pública. I no només això, sinó que ja seria hora que es tingués en compte l’esforç i el sacrifici que estan fent molts mestres, siguin funcionaris o interins, o que es destinin els recursos que el sistema necessita.
Ara, no és el mateix ser considerat una autoritat que el fet que hi hagi alguns professors, o alguns representants d’aquests, que es creguin que són els únics que estan autoritzats a decidir com s’han d’educar els nostres fills.

Publicat a Elter.net

XV Jornades de Comunicació Blanquerna

Les XV Jornades Blanquerna de Comunicació comencen avui a la Facultat de Comunicació Blanquerna (URL) i duraran fins dijous. Aquest any estan dedicades a les audiències i duen per títol genèric "L'audiència, el poder d'un percentatge".

Blanquerna Ràdio emet en directe a través de Internet les XIV Jornades de Comunicació Blanquerna.

Descarregar el programa en format PDF

A part, aprofito també per convidar-te a visitar el nou website del Departament de Periodisme.

I també Comunicació Blanquerna a Youtube.

Synchronicity II

Fa poc més d'un mes us preguntava quin fenomen podia haver estat el causant d'una estranya coincidència. Us ho recordo: a la nit m'imagino un relat en què un home neix vell i l'endemà llegeixo per primer cop l'argument de la pel·lícula El curiós cas de Benjamin Button. Doncs bé, una de les respostes que vaig rebre va ser: "crec que el que t'ha passat pot tenir diverses explicacions. Una seria que haguessis escoltat l'argument de la pel·lícula de manera subliminal, sense ser-ne conscient. L'altre és una mica més "esotèrica" fa referència a un concepte del psiquiatre suís C.G.Jung que parlava de SINCRONICITAT per fer referència, entre altres coses, a tots aquells fenomens que enllacen el món psicològic (un somni,un pensament, un record...) amb el món tangible (una pel·li, una trucada, una cançó...). Un concepte interessantíssim. A mi m'agrada molt que em passin aquestes coses, a alguna gent li fa una mica de por." La veritat és que em va sorprendre agradablement una resposta tan científica i després, mirant l'enllaç del bloc de l'autora del comentari, va resultar que era de Clara Esquena i Freixas, psicòloga de professió.

Suposo que som molts els que sovint ens passen coses d'aquestes, com ara que pensem en una persona que fa temps que no veiem i, de cop, ens la creuem pel carrer. Sí que és difícil trobar-hi una explicació i suposo que si llegíssim els teòrics que han escrit sobre la sincronicitat potser en trauríem una mica més l'aigua clara. Però jo, si hi hagués de trobar una explicació diria que tot és qüestió de jugar a la loteria. M'explico. Si no jugues a la loteria segur que no et toca. Doncs la sincronicitat no és res més que, de tant en tant, et toqui la loteria: o sigui, si penses en persones o accions o records és probable que hi trobis vincles amb la vida real. Com que cada dia pensem en moltes persones, en molts records o en moltes accions és lògic que algun d'aquests pensaments tingui alguna mena de vinculació coincident en la nostra vida quotidiana.

Sigui quina sigui l'explicació, si és que en té, sempre ens sorprèn quan vivim una sincronicitat com les tres que he tingut avui. Com que dues d'elles són de caràcter molt personal només us n'explicaré una.

Aquests dies estic acabant una recerca de la Universitat Pompeu Fabra en què he d'analitzar tots els textos d'opinió dels diaris Avui, El País i El Periódico durant la campanya catalana del 2006. Ahir estava buidant les pàgines de l'últim d'aquests diaris. Una de les columnes que apareixien cada dia eren l'anàlisi d'anteriors campanyes. Una d'aquestes feia referència a la campanya del 1980 i explicava que tots els candidats buscaven suports de líders europeus. Entre els candidats hi havia el líder del PSC i de CiU. Del primer diu "Joan Reventós, mort el 2004, s'havia citat amb el canceller d'Àustria, Bruno Keisky". I de Jordi Pujol diuen que "havia anat a Brussel·les per veure's amb la presidenta del Parlament Europeu, Simone Veil". D'aquest últim, a més, adjuntava la foto de la reunió que podeu veure reproduïda en el text que he afegit.

Doncs bé, després de llegir i recordar que Joan Revenetós va morir el 2004 em vaig preguntar què se'n devia haver fet de la dona de la fotografia, Simone Veil. Suposo que a tots ens passa sovint que quan mirem imatges antigues ens preguntem què se'n devia haver fet d'aquelles persones. Aquest matí, altra vegada, el diari m'ha servit la sincronicitat. ¿Sabeu qui hi havia a l'entrevista de La Contra de La Vanguardia?

No esperava una escena tan bonica

Aquest migdia m’he escapat un moment de la feina i m’he anat a comprar unes samarretes màniga llarga. Fa poc que he descobert prop del meu lloc de treball una botiga on venen unes samarretes que fa anys que compro i que per menys de 20€ en tens un parell. La botiga és espaiosa perquè tot i ser petita té un llarg taulell però molt poc expositor. Quan hi he entrat, el dependent estava atenent una clienta. M’he posat a buscar les samarretes que buscava i de fons sentia la conversa entre clienta i dependent. Ei, insisteixo, la botiga és petita i encara que no volgués m’era impossible no escoltar de què parlaven.
De seguida m’he situat: ella és una dona estrangera, fa poc que viu a Barcelona i li explicava al dependent les coses que fa aquí amb un castellà força estrany però sorprenent fluid. Estaven parlant del Barri Gòtic i del Raval, a on m’ha semblat entendre que tots dos resideixen. Ella és d’origen irlandès, treballa en un bar i ell li pregunta a quin. I ella li respon el nom d’un local i ell, amb una exclamació, que a continuació us detallaré, li diu “què dius? Però si és a sota casa meva”. L’exclamació m’ha transmès claríssimament que el noi, en el fons, estava pensant que “no esperava una noia tan bonica darrere d’aquest taulell. El teu estil em fascina. On has estat tot aquest temps?”.
Jo, en aquells moments, he tingut un moment de dubte: què faig, me’n vaig? Em sentia molt incòmode. La conversa entre ells dos tenia un to, un ritme, una intensitat i una emotivitat que em feia sentir fora de lloc. Em preguntava si, per culpa meva, aquella conversa no podria acabar amb una cita entre dos desconeguts. Però quan estava a punt de sortir de la botiga sense comprar, tot i que ja feia un parell de minuts que havia deixat de mirar-me el mostrari i m’esperava darrere el taulell, s’han acomiadat, mentre ell li embolicava el paquet, amb un “a veure si ens veiem” que sonava a un desig fondo que es fes realitat.
Ha estat en aquell moment que he pogut fixar-me en la noia i, sincerament, no m’ha estranyat la brillantor que desprenien els ulls del dependent quan m’ha atès. Ell és un noi atractiu, alt, proper a la trentena, per la banda baixa, amb un posat descuidat, amb pocs cabells a la closca, però llargots i despentinats pel clatell, amb barba de mitja setmana, una samarreta vella i estireganyada (ja diuen que el sabater és el més mal calçat) i uns pantalons d’aquells que pengen per sota les natges. En canvi ella, també atractiva, tenia la cara petita amb faccions anglosaxones, melena de cabells llisos i foscos, era un pam més baixa i vestia amb uns pantalons negres curts, a mitja cuixa, i amb mitges i jaqueta tres quarts entallada també negres.
Quan el dependent m’ha atès he pensat que potser em tractaria amb certa desgana per haver-li aixafat la guitarra, però no ha estat així. Ha estat molt atent, m’ha venut el que buscava i, fins i tot, m’ha escrit el telèfon de la botiga en un targeta per si mai vull imprimir alguna imatge a les samarretes. Estic convençut que quan he marxat s’ha penedit de no haver-li donat també el telèfon a ella.