20 de febrer de 2009

L'enèsim insult

El dimarts 8 d'abril de 2003 uns quants alcaldes d’Osona es van reunir amb l’aleshores Ministre de Foment, Francisco Álvarez-Cascos. Feia pocs dies hi havia hagut un descarrilament d’un tren de la línia Barcelona-Puigcerdà. En aquella reunió el senyor ministre va prometre una inversió de 150 milions d’euros fins al 2010. Aquests diners havien de servir per “recuperar la fiabilidad de la línea” tal i com recollia La Vanguardia. ¿Sabeu què vol dir recuperar la fiabilitat de la línia? Doncs que si no s’invertia amb urgència en aquesta línia podíem haver de lamentar una desgràcia. Per tant, aquests diners s’havien de destinar a dècades i dècades i dècades de deixadesa per part d’Espanya respecte aquesta línia. No eren diners per modernitzar-la, no, eren diners per deixar-la com havia d’haver estat a finals del segle passat. O sigui, l’any que ve s’hi hauria d’haver complert el termini per haver-la deixat tal i com havia d’estar fa 20 anys.
I ara resulta que el govern espanyol, en aquests moments en mans del PSOE, anuncia que invertirà 4 mil milions fins al 2020 en tota la línia de rodalies de Barcelona. Aquesta vegada la intenció és, atenció, “modernitzar el servei”. Ja hi tornem a ser. El que pretén fer ara Espanya amb els trens catalans és que d’aquí a 10 anys estiguin com ja haurien d’estar i com ja gaudeixen províncies com la de Madrid. A sobre, els mitjans venen la notícia com si haguéssim d’estar eternament agraïts a Espanya. I pel que denuncia CDC, que me’ls crec, la inversió arriba amb retard i és gairebé la meitat del que necessitem.
A continuació hauria d’escriure quelcom semblant a “ja n’estic fins als c... de les promeses d’Espanya”, “estic tip del seguidisme que fem des de Catalunya...” i coses per l’estil. Però del que realment començo a estar fart és anar escrivint articles, articles i més articles explicant com ens maltracta Espanya i que no serveix absolutament per res. És depriment.

19 de febrer de 2009

Records d'una Irlanda

Alguna vegada ja he explicat que molts fans tenen certa obsessió amb els primers discs de grups musicals que admiren i que solen criticar-ne durament els últims. I explicava que sovint això era degut al fet que es mitifica l’època en què descobreixes i comences a admirar uns músics, sense tenir en compte que sovint amb el temps molts d’aquests grups han millorat. O, si més no, que pot passar que les noves generacions d’admiradors prefereixin els últims treballs perquè és precisament l’època en què els van conèixer.
Això ha passat amb molts seguidors de grups o intèrprets de llarga durada, com Lluís Llach, Els Pets, U2 o Bruce Springsteen. Per posar només quatre exemples.
Doncs bé, alguna cosa semblant em passa a mi amb Sau. Amb nitidesa diàfana recordo la imatge de la gravació de la interpretació d’una cançó del primer disc de Sau... a la plaça Major de Vic a finals dels anys 80. Durant l’hora del pati d’un curs de BUP, no recordo l’any, vam passar per la plaça i vam veure com hi havia muntats tots els instruments d’un grup directament sobre la sorra de la plaça. El que no recordo tan bé és quina era la cançó que interpretaven, però diria que era Sense estil i que la gravaven per a TVE Catalunya. Vaig córrer a comprar-me el disc.
També tinc molt present un concert dels inicis de Sau... al Roc 34, també de Vic, en plena efervescència d’aquella cosa que sonava a les discoteques i que en deien àcid. Amb un amic vàrem haver de suportar una hora d’“ààààààààààààààcid” estrident i aquells saltirons compassats i mecànics de cossos desenfrenats abans que en Carles, amb la seva americana de coloraines, pugés a l’escenari. Uns pocs, molt pocs, vam cantar totes i cadascuna de les cançons que van interpretar.
A partir de llavors, i gràcies, o per culpa de..., els seus nous discs i de la seva fama, vaig començar a desenganxar-me de Sau... (Va coincidir amb l’època en què van treure els (...) del seu nom). No negaré que hi havia una part de rebuig per culpa de l’estupidesa d’adolescència en veure com es començava a convertir en un grup “de nenes”.
Tot plegat ha fet que els “meus” discs de Sau continuïn sent els dos primers, No puc deixar de fumar i Per la porta de servei. Fins i tot el Quina nit el considero un pas enrere. Sí, insisteixo, hi ha una part de mitificació d’una època en què érem quatre gats els que seguíem els passos de Sau. Això no vol dir que no me n’agradin altres cançons o que no hagi escoltat res més. Però encara ara quan els escolto segueixo pensant que com No puc deixar de fumar, Sense estil, Records d’Irlanda, Com la primera nit o Viure sense tu, no n’hi ha cap.
Malgrat tot, la desaparició d’en Carles em va commoure molt. A més, la seva mort va coincidir amb dues curioses coincidències. El matí del 13 de febrer de 1999 amb uns amics presentàvem el programa Denominació d’Origen a Catalunya Cultura. Com cada dissabte, havíem de tenir una actuació en directe. Solíem tenir grups que interpretaven música tradicional. Doncs resulta que el grup d’aquell dissabte venia a la ràdio a estrenar una cançó que havia compost Carles Sabater per a ells. Vam ser nosaltres qui els vam comunicar la mala notícia i van acabar interpretant una versió molt emotiva. I l’altra curiositat és que aquell mateix dia va néixer una de les meves nebodes.
Són quatre batalletes d’alguns dels records que m’han vingut al cap aquests dies. Quatre històries que sumades a les que han viscut molts catalans i osonencs demostren que, per una vegada, no és exagerat afirmar que Carles Sabater és dels pocs mites catalans del Segle XX.

6 de febrer de 2009

Algú m'ho pot explicar?

A veure com us ho diré. Ahir al vespre estava mirant el TN i em vaig quedar adormit. No, no estic dient que el TN em fes venir son. Dic que tenia son i que quan em vaig adormir al sofà resulta que a la tele feien el TN. Retingueu aquesta informació perquè crec que potser té relació amb allò que m'ha passat avui i que no sé trobar-hi explicació.
Poc després, abans de dormir i quan ja era dins al llit, vaig llegir una mica més de Harry Potter i el misteri del Príncep. Com que aviat s’estrenarà la pel·lícula abans vull llegir-me el text original. En aquests moments al llibre estic descobrint com va ser la joventut de Lord Voldemort. I quan ja se’m tancaven els ulls, em vaig començar a imaginar quin podria ser un argument per a un llibre o un conte que encara no s’hagi fet mai. Em preguntava quines característiques sobrenaturals inèdites podria tenir el protagonista d’aquest relat. I de cop em vaig imaginar que aquest podria ser algú que visqués al revés, o sigui, que anés de vell a jove.
Jo us imagineu per on vaig, oi? La història no s’acaba aquí. Vaig tancar el llum i vaig seguir imaginant-me aquest argument. Després, en lloc de centrar l’atenció en aquest personatge em fixava en l’autor del relat. O sigui, el conte explica el cas d’un narrador que s’inventa aquesta història, però que no sap com escriure-la i ho consulta a un amic. Li demana si creu que com que el final de la vellesa és la mort en realitat el protagonista de la història no neix, sinó que ve dels morts, tot i que mai abans havia estat viu. I a mesura que va fent anys es va fent jove fins convertir-se en un nadó i l’acaben introduint dins una dona. Així és com em vaig adormir.
L’endemà, o sigui, avui divendres, compro el diari i veig que s’estrena l’última pel·lícula del tàndem Pitt-Fincher, El curiós cas de Benjamin Button. I llegeixo que l’argument del film és la història d’un home que quan neix és vell, tot i que nadó, i a mesura que va fent anys va rejovenint.
I aquí és on demano ajuda. No sóc conscient que abans d’avui conegués aquest argument. En canvi, sóc del tot conscient que quan em vaig assabentar-me que aquesta pel·lícula era de les més nominades al Oscar em va entrar la curiositat per saber-ne l’argument. Així, com us podeu imaginar, avui al matí no he sabut com prendre’m la sorpresa de descobrir que l’argument que ahir creia que me l’havia inventat jo resulta que ja va escriure F. Scott Fitzgerald l’any 1924. A partir d’aquell moment he fet els possibles per recordar en quin moment podia haver escoltat l’argument de la pel·lícula, però m’ha estat impossible. I és que em nego a creure que sigui pura coincidència. No pot ser! D’alguna manera o altra ha hagut d’entrar al meu subconscient. I aquí torno a l’inici del text. ¿No podria ser que ahir, mentre dormia, estirat al sofà, el TNV hagués emès la notícia de la peli i que jo l’hagués guardat al subconscient? ¿Algú se’l va mirar i em pot respondre? ¿Algú m’ho pot explicar?