25 d’agost de 2008

El problema no és ICV

Es fa difícil entendre tants escarafalls perquè Joan Saura es va tancar en un habitació amb María Teresa Fernández de la Vega i li va dir "a tus zapatos, zapatera!". Aquesta és, ha estat i serà la funció d'Iniciativa al Govern: jeure als peus del Partido Socialista Obrero Español. ICV és un partit decoratiu, d'estètica aparentment més agradable. Un partit que voten aquells a qui els fa certa angúnia votar el PSC-PSOE i que, al mateix temps, en cap cas votarien CiU o PP. Un partit que es tenyeix de més progre quan no governa i que quan està al govern senzillament fa el que el germà gran li diu. I prou. Per tant, a ningú ha de sorprendre que Saura i cia. no voti a favor de Catalunya. ICV no és el problema.
Tampoc l'és el PSC. Aquest partit és, també, una sucursal, una delegació territorial, del PSOE. Creure que les amenaces dels Castells i Maragalls arribaran a port és d'una gran ingenüitat. Tampoc s'entén massa l'entusiasme que demostren alguns quan senten parlar als dos consellers suposadament catalanistes del Govern. El PSC ara té una nova oportunitat per demostrar allò que mai ha volgut demostrar: que té veu pròpia. Seria una autèntica sorpresa que votés diferent al Congrés espanyol. També seria, perquè negar-ho, un pas enrere en les aspiracions independentistes (això no ho digueu a ningú).
No, l'autèntic problema és Esquerra. Bé, potser encara no ho és sinó que pot ser-ho. El Govern de Catalunya, en realitat, està a les seves mans. No és el PSC qui pot fer fora ERC sinó que pot ser ERC qui pot fer fora de la Generalitat el PSC. És Esquerra el partit que pot plantar-se si, per enèsima vegada, el PSOE i el PSC estafen Catalunya i perpetuen la nostra submissió. Ara, com en ocasions anteriors des del 2003, el partit de Puigcercós té també una oportunitat per demostrar quelcom: que no s'ha convertit en el tercer partit decoratiu del país.

22 d’agost de 2008

Més tendresa

El 12 de març escrivia en aquest bloc un text titulat "La tendresa". Aquell escrit el vaig dedicar a Francesc Orteu després que ell hagués escrit feia poc a l'Avui un text que va titular A Sant Joan de Déu. Doncs bé, resulta que el divendres de la setmana passada l'Orteu va publicar un altre text en què parlava, curiosament, de la tendresa: Inventar la tendresa. Un article excel·lent, com la majoria dels textos d'Orteu (llegiu al d'avui dedicat als bons jans d'ICV). M'agraden especialment tots aquells textos en què parla de la seva relació amb els seus fills bessons. I si m'agraden és perquè m'hi sento molt identificat.
A l'Orteu el vaig conèixer quan el vaig portar convidat, juntament amb Joan Tharrats, a l'assignatura "Ràdio Creativa". Eren les 8 del matí i a l'Orteu no li feia massa gràcia això d'anar a fer una xerrada tan aviat. Però quan ens vam presentar i li vaig dir: "jo també tinc bessons" la seva resposta va ser quelcom semblant a: "això canvia les coses, acabes de guanyar molts punts...". Insisteixo, les paraules que em va dir són semblants a aquestes, en tot cas van ser millors.
Es fa difícil explicar les sensacions que un sent davant la tendresa que et demostren els teus fills. Al mateix moment en què escric aquest text tinc l'Arnau, un dels bessons, assegut al meu costat que em va fent comentaris de la pel·lícula que està veient a la tele. En Chihiro ha vist com els seus pares es converteixen, literalment, en porcs i, això, al meu fill li preocupa molt: "papa, papa, els seus pares s'han convertit en poquets...".
Porto gairebé un mes convivint les 24 hores del dia amb els meus fills. Com us deveu imaginar, hi ha hores en què aquesta convivència es fa gairebé insuportable, especialment aquella estona en què comença una guerra campal, o quan fa una hora que haurien de dormir i no aconsegueixen agafar el son, o quan... Així no és estrany que sentis els pares d'una nena amiga de la teva filla que et diguin: "ja tenim ganes de col·locar-los al cole, no ho aguanto més!".
Doncs a mi no em sentireu dir (ni ho veureu escrit) aquestes paraules. Si una cosa no enyoro és la rutina de treball. Si una cosa trobaré a faltar el dia 1 de setembre serà, precisament, la possibilitat de viure la tendresa a qualsevol moment del dia.

20 d’agost de 2008

Incertesa

Aquesta és la cronologia de titulars dels mitjans escrits a la xarxa de l'accident a Barajas. Com podeu veure, és un exemple clàssic d'última hora, amb informacions contradictòries. Demà veurem si les xifres han estat tan tràgiques com es pronostiquen. Per cert, l'actualització de les 16:30 ha coincidit amb el rècord del món de 200mts. de Bolt.


El País 15:46h.

16:08h.


16:18h.


16:33h.
16:46h.

21:58h.


El Mundo 15:42h.
16:08h.
16:33h.
16:46


16:52h.


21:58h.

Imatges morboses, però ja!

Fa aproximadament una hora que hi ha hagut un accident d'avió a Barajas (Madrid, España). Els diaris per internet titulen de diferent manera. Alguns més prudents, alguns de contradictoris (mireu la del País, en què diuen que no hi ha dades oficials de víctimes i a sobre donen les dades oficials de la Comunitat de Madrid).
Però el que m'ha cridat més l'atenció és que els diaris que a sota reproduiexo reclamen, urgentment, imatges de l'accident (això passava a les 15:45h., aprox.). D'això se'n diu sucar el melindro en una tassa plena de sang! Els únics diaris en què no he vist aquesta petició han estat Avui, Público, La Razón i ABC.






19 d’agost de 2008

L'S-17

Fa 10 anys estàvem fent el magazine de matí a Ràdio Manlleu, amb l’original títol “Tancat per vacances”. Una de les entrevistes que vàrem fer va ser a un dels responsables de carreteres del departament d’Obres Públiques de la Generalitat. Feia poc que s’havia acabat el desdoblament de la C-17 que arribava fins a tocar de Masies de Voltregà. Una de les coses que més van cridar l’atenció d’aquella obra va ser que la C-17, un cop acabat el desdoblament, es desviés cap a la dreta passant per sobre de la que havia de ser la futura carretera de l’eix Vic-Olot. No s’entenia que la carretera principal s’hagués de desviar del seu recorregut més lògic que hauria estat en línia recta. Doncs bé, en aquella entrevista el responsable de carreteres va anunciar una exclusiva: “ho hem fet així perquè la futur desdoblament de la C-17 passarà per baix i aquesta sortida serà la de Masies de Voltregà”.
Ja ho veieu, allò que en el seu moment va sonar una exclusiva han hagut de passar 10 anys per fer-se realitat. Finalment hem vist com la C-17, efectivament, passa per sota i ja arriba desdoblada fins a l’alçada de Torelló. Això sí, l’eix Vic-Olot segueix en construcció. Per cert, en aquesta carretera s’està duent en pràctica allò que va dir fa uns dies Xavier Sala i Martín d’enviar els Mossos per solucionar el finançament. Si no, ¿com s’entén que cada dia hi hagi cotxes amb radar amagats darrere els arbustos per posar multes?
I és que el finançament de Catalunya i les nostres carreteres estan eternament relacionats. La veritat és que l’estat de la C-17, i totes les vies de comunicació dels voltants, són una més de les vergonyoses vies de comunicació del nostre país. I si no tenim millors carreteres, ni millors trens, ni més transport públic, ni cap de les infraestructures que es mereix un país que genera tants impostos és perquè molts altres territoris d’Espanya ens els prenen. Potser en lloc de la C-17 n’hauríem de dir la S-17, més pròpia del Segle XVII que del XXI.Se’m fa difícil entendre que, malgrat això, malgrat ser cornuts i pagar el beure, seguim donant ales als partits dependentistes. Alguns d’aquests, sucursalistes o no de Madrid, estan començant a descobrir que això d’Espanya és una estafa. Ja era hora, i benvinguts al club.

Publicat a Elter.net

17 d’agost de 2008

Patriopatetisme

Els primers Jocs Olímpics dels quals tinc record (televisiu) van ser els de Los Angeles l'any 1984, quan tenia poc més de 10 anys. Em va marcar per sempre aquell espectacle mundial. Recordo especialment un Carl Lewis que començava a despuntar i una cerimònia (diria que la inaugural) amb un paio vestit d'atronauta sobrevolant l'estadi amb un aparell que el propulsava. Diria que va ser llavors, i en algun torneig d'estiu de tenis (Wimblendon o Roland Garros) que em vaig començar a aficionar a l'esport televisat. Sí, parlo de l'esport televisat. I és que, amb el temps, he anat descobrint allò que ja sabem: que en realitat darrere d'aquest tipus d'espectacles esportius hi ha també política i patriotisme. A mi, en aquella època, si m'agradava Ivan Lendl és perquè era el millor tennista del món. Ara sembla que no ens queda cap més remei que ser d'aquell equip o jugador que representa el nostre país, sigui el que sigui.
La primera demostració de patriotisme desmesurat el vaig viure durant els "nostres" jocs olímpics que, amb el temps, m'ha quedat clar que van ser "els seus" jocs, els jocs d'Espanya. Encara que el diari Avui intentés dissabte passat demostrar que els Jocs de Barcelona van ser uns Jocs de llibertat, en comparació amb els de Pequín, hem de recordar que els drets dels catalans de competir com un país normal van ser, una vegada més, trepitjats. Tampoc hem d'oblidar "l'Opreación Garzón" que va empresonar a una colla de perillosíssims catalanistes "radicals".
Però és que en els actuals Jocs de Pequín estic veient aquest extrem portat al límit. TVE no està retransmatent els Jocs, no! TVE està retransmatent allò que fan els esportistes que representen el Regne d'Espanya. Ja sigui per quedar quinzens en la competició en què particpen (la majoria) o per intentar guanyar medalla. Les retransmissions estan aboslutament tenyides d'un patriotisme patètic. En la majoria d'elles s'acaba dient "el equipo español ha quedado a un paso de conseguir una medalla...". I així és com ens hem d'empassar infumables competicions quan podríem estar gaudint d'altres competicions, sense espanyols, en què realment hi està en joc alguna cosa important.
Però quan estem davant d'una competició en què realment l'equip espanyol, o un esportista, està a punt d'aconseguir una medalla, després el patriotisme arriba a uns límits desmesurats. Demà Rafa Nadal pot guanyar l'or, un jugador que personalment m'agrada molt veure com arrassa als rivals, però no suporto allò que fa dir als comentaristes de TVE ni tampoc el seu exhibicionisme espanyolista. Aquesta nit acabo de sentir, com no, un "Toda España pendiente de Rafa Nadal...". I, per exemple, he hagut de veure repetides 5 o 6 vegades les imatges de les tenistes espanyoles guanyant l'últim punt que els dóna el passi a la final. Tot això molt abans que ens oferissin la cursa de 100 metres més memorable de la història de l'atletisme.
En definitiva, d'això jo en dic censura informativa que, sincerament, em fa perdre l'interés per l'esport televisat perquè, senzillament, ja no es retransmet esport sinó propaganda patriòtica.

Passar per l'aro

Després de la Festa Major de Torelló, tocava l'excursió d'aquest any. De fet, és la primera sortida que fem des que van néixer els bessons fa tres anys. Aquell estiu, prou feines vàrem tenir a superar les gastronteritis. El segon, l'any passat, vam passar mig agost a l'hospital amb l'apendicitis de la Laia. Així doncs, les primeres vacances en família no les podíem passar massa lluny amb aquesta trepa. Així que vàrem decidir-nos, a última hora, per acompanyar una setmana els parents a Platja d'Aro. Sí, hem anat possiblement al poble més lleig de la Costa Brava (potser també de les comarques gironines i possiblement de tot el país). Els carrers, almenys, són possiblement els més descuidats de Catalunya (plens de pixats aquí, i de forats allà...). També és el més ple de gent, la meitat de la qual osonenca. Si a això hi afegim que l'apartament que hem llogat era caríssim i un pèl (o més d'un) destartalat, podem dir que aquest any m'ha tocat passar per l'aro (literalment). Vaja, el tipus de vacances que un servidor no somniava fer.
Però hi ha una cosa que les ha fet unes magnífiques vacances: la companyia. Sense cap mena de dubte, no hi ha res millor que portar-te bé amb aquells qui viatges. De fet, no importa a on vagis si vas ben acompanyat.