28 d’octubre de 2007

MonzoAndCo@FastMail.fm

Diuen que han estat nombrosos els elogis que ha rebut el discurs de Quim Monzó a Frankfurt. La veritat és que els que he sentit o llegit així semblen demostrar-ho. Fins i tot sembla que ha estat capaç de satisfer la pròpia classe política, malgrat que hi apareix retratada. ¿Com s’ho ha fet, doncs, en Monzó per acontentar gairebé tothom que l’ha llegit? Doncs amb la disfressa literària. Dient que diu que no sap fer discursos i cedint la paraula a un narrador que explica les peripècies d’un personatge que és el mateix que el narrador i que, al mateix temps, és el mateix autor del discurs. Aquest joc de nines russes és la clau d’atracció del text. Dir les coses com qui no les vol dir.
El contingut d’allò que es diu, sense semblar que ho vols dir, també és determinant. Les paraules estan expressades en la justa mesura i ben distribuïdes al llarg del text perquè cadascú agafi la part del relat que més li plagui. Així alguns fragments del discurs agraden i/o emocionen a uns i altres. La mala llet i la crítica, fins i tot autocrítica, està suficientment edulcorada perquè no indigesti a uns, i creï emocions desbocades en d’altres. Un excel·lent text fet a mida per a les necessitats de cada lector o oient i, al mateix temps, amb la capacitat de transmetre allò que pensa l’autor. Chapeau.
Però, ¿pot arribar a decebre a algú aquest text? Doncs qui sap si ho ha fet entre alguns d’aquells qui el llegeixen habitualment i des de fa temps. Potser aquests lectors hi han vist en el discurs massa contenció i la pèrdua de capacitat de sorpresa que tenen altres textos del seu escriptor preferit. Qui sap si hi troben a faltar la mala llet que supura de les seves paraules en la majoria de cròniques, columnes, contes i en intervencions en els mitjans audiovisuals. Els mateixos que van recuperar el Monzó que més els agrada quan en la següent columna que l’escriptor publicava després de Frankfurt al seu diari van veure que és capaç de fotre’s d’ell mateix i de tothom qui li ha dit que el seu ha estat un gran discurs. Una columna en què es ven, gairebé prostitueix, per escriure discursos per aquells qui li ho demanin. Allà és on hi veuen un Monzó que utilitza una ironia més directe i sense gaire embuts. I, de regal, un correu electrònic, el del títol d'aquesta entrada, per aquells qui li vulguin encarregar un discurs. “Quina intel·ligència la d’aquest home ­–diuen ells– que és capaç de escriure’s l’article crític del seu discurs abans que ho faci algú altre”. I tots ells, al cap d’uns dies, se’n van a dormir i abans de tancar el llum de la tauleta de nit llegeixen una estona Mil cretins pensant: “a veure quan hi sortiré retratat?”.

23 d’octubre de 2007

Teleescombriaire exhibicionista

Sortosament des de casa no veiem Barcelona TV. No és que hi tingui res en contra, ni molt menys, és senzillament que als de comarca no ens cal una televisió barcelonina per saber el que passa al Cap i Casal del nostre país. Ja ens n'arriba informació per tots caps i cantons. Malgrat això, des d'alguna de les televisions locals de la comarca podem rebre repetits programes emesos per la televisió pública de l'Ajuntament de Barcelona. Entre aquests un tal Telemonegal del qual n'he sentit a parlar moltes vegades, però que no havia vist mai.
Finalment, una nit d'aquest estiu, fent zàping, vaig trobar en un d'aquests canals locals la reemissió d'un programa de Ferran Monegal. M'hi vaig quedar uns cinc minuts, els suficients per saber que la propera vegada que el vegi no m'hi aturaré més del que tardi a prémer un altre botó del comandament a distància.
Ja tenia un prejudici sobre aquest programa a partir del que havia pogut veure de reculls de retalls emessos per altres televisions com en l'APM? Però és que sóc dels que m'apunto a aquells qui critiquen que un crític de televisió pugui criticar altres programes de televisió a través del seu propi programa de televisió. Oi tant que pot fer el que li roti, però no creieu que és una mica lleig, a l'estil del que pensaríem si un inspector d'Hisenda muntés la seva pròpia empresa d'assessorament fiscal?
Però allò que em va acabar de convèncer que mai més tornaria a veure aquest programa va ser, precisament, la reemissió d'aquell Telemonegal. Avui en dia els crítics de televisió centren bona part de les seves crítiques cap als programes denominats de teleescombraries. Així doncs, els crítics, a l'hora d'escriure els seus textos, es converteixen en escombriaires de les escombraries televisives, o sigui, en teleescombriaires. Ara bé, el senyor Monegal crec que en realitat és un teleescombriaire exhibicionista. I aquí torno al programa en qüestió. Si vaig aguantar 5 minuts en antena va ser perquè vaig veure unes imatges d'una dona morta al carrer, al costat d'uns vehicles i tapada per un llençol d'aquells que semblen d'alumini i la presentadora d'un programa espanyol que deia quelcom així: "i ara s'hi acostarà el seu marit i demanarà que el deixin sol per dir-li les últimes paraules a la seva dona i que podrem sentir perfectament". No cal dir que el senyor Monegal va condemnar el programa en qüestió per haver emès les imatges. La meva pregunta és: ¿i al senyor Monegal no se'l pot condemnar per haver fet el mateix i, a més, dues vegades? Ell es va aprofitar d'aquestes imatges, que va mantenir en antena el temps necessari per veure tota l'escena i, a més, recrear-se en la seva crítica.
No, senyor Monegal, la seva utilització de les imatges és tant exhibicionisme com el de la televisió espanyola que vostè denunciava. Les paraules, fossin les de la locutora o les del teleescombriaire, no amagaven les imatges que s'emetien, en els dos casos, amb una voluntat claríssima de mantenir l'audiència atenta davant la pantalla atreta per la morbositat. Sense dubte, els dos són clars exemples d'exhibicionisme de porqueria mal dissimulats.

22 d’octubre de 2007

Apagats

Aquest mes d’agost, com gairebé tots els dies de l’any, la majoria de temes d’actualitat dels mitjans han passat a Barcelona. Estacions de tren, autopistes i aeroports han estat els grans protagonistes. Un protagonisme gairebé idèntic al de cada temporada, però accentuat aquest any amb crisis més exagerades. Però sembla que l’agost del 07 també serà recordat per un altre problema en una altra infraestructura: l’elèctrica. L’apagada de llum i les conseqüències han evitat haver de tirar de les famoses “serps d’estiu” i els mitjans han tingut teca gairebé cada dia.
Així ha estat com Barcelona ha hagut de patir un constant de notícies negatives que, en el cas dels trens, fa mesos, o anys, que s’arrosseguen. No sé si els barcelonins hi estan massa acostumats, però a la resta de Catalunya és el pa de cada dia informatiu. Vull dir que els de comarques estem acostumats a aparèixer als mitjans d’àmbit general quan patim desgràcies: inundacions, accidents de trànsit, caigudes de cases, incendis, etcètera. Exceptuant poblacions il·lustres pels seus festivals culturals, la resta de poblacions som famoses quan ens passen catàstrofes.
I això té el seus avantatges i els seus inconvenients. El principal inconvenient, no cal dir-ho, és que s’associa aquesta població a la desgràcia. Quanta gent va relacionar durant molt de temps, per posar un exemple proper, Sant Pere de Torelló amb corrupció, pel cas Cullell? Però també té una avantatge molt destacada, i és que mentre no et passi cap calamitat et deixen en pau. D’acord, la premsa local sí que parla del teu municipi quan detenen uns delinqüents, o es forada un carrer per culpa d’un aiguat, però aquesta informació ja es compensa amb la presentació d’un llibre o un ple municipal.
Així és com des de Torelló, de moment, podem celebrar no ser notícia als mitjans d’àmbit general i tinguem aquesta “apagada informativa”. I això que passen coses que podrien ser, perfectament, notícia en qualsevol mitjà català, com alguna que ha succeït aquest estiu i que, lògicament, no us penso explicar per evitar “fugues informatives”. Així que hem d’estar contents de ser invisibles, ja sigui per notícies negatives com, perquè negar-ho, per notícies positives, i així continuar sent un poble tranquil i sense cap més etiqueta que la de “pescallunes” de la qual ens agrada tant presumir.

Publicat a El Ter, número de setembre

15 d’octubre de 2007

Torno emprenyat

Veig que des del 10 de setembre que no escrivia res al bloc. Quina vergonya! Jo que fins ara havia intentat escriure almenys un cop per setmana. Què deveu pensar de mi aquells fans incondicionals? Bé, alguns, de fet, ja m’ho heu dit. Tot sigui dit, però, us puc contar amb els dits d’una mà. Gràcies per preocupar-vos per mi, aquells qui ho heu fet. Als altres, gràcies per continuar llegint (si heu arribat fins aquí i teniu la intenció de seguir endavant).
Tinc, però, una Excusa en majúscula. El dia 20 de setembre vaig fer un trasllat de domicili. No ha estat un canvi de vivenda normal... O potser sí. Bé, la qüestió és que fer-lo amb tres criatures i sense comptar amb l’ajuda d’una empresa de mudances ha estat un pèl dificultós, per dir-ho suaument. Sort, encara, d’una nit que el cunyat em va ajudar a treure les peces grosses i que la meva mare va fer de cangur un parell de nits mentre netejàvem la casa nova. Això, lògicament, em va treure bona part de les hores dedicades al bloc. Però l’autèntic drama té a veure amb Telefonica. Sí, la d’Espanya.
Des del dia 20 de setembre, primer dia en què vàrem dormir a la casa nova, fins avui, 15 d’octubre, hem estat sense telèfon. La història és digne d’un acudit de Gila! Anem a pams. Quan vàrem anar a viure a l’anterior domicili, vam demanar una alta de telèfon. Al pis encara no teníem ni llum, ni gas, ni aigua legals, però, malgrat això, els de Telefonica ens van venir de seguida sense demanar cap mena de cèdula d’habitabilitat. Amb un parell de dies ja teníem telèfon nou. Doncs bé, ara hem volgut mantenir el mateix número i vam sol·licitar un trasllat de línia. Tot va començar tant bé com l’altra vegada. Els truco un dijous i el dilluns següent, dia 17 de setembre, em truquen dient que al cap de mitja hora són a la casa a fer el trasllat. I jo els dic: “no podríeu venir el dijous 20 que és el dia que fem el trasllat?” i em diuen “oi tant! Fins dijous”. Una setmana més tard encara havien de dir-me res. Així que truco al 1004 i després de passar pel clàssic: “premi 1 si...”; “si desitja parlar amb...”; “si vol ser atès en català premi...”, etcètera, em diuen que ja han passat i que al llarg dels propers 20 dies passaran un cop haguem solucionat el problema que tenim de connexió. “¿Com? ¿Quin problema?”. Després de trucar una setmana seguida al mateix 1004, finalment decideixo moure fils, i mai més ben dit. El divendres 5 d’octubre envio un correu a un contacte que té un càrrec de responsabilitat a Telefonica i em diu que no pateixi, que aviat em diran alguna cosa. I així va ser. Li estic immensament agraït, si no, a hores d’ara, segur que encara m’estaria esperant.
El dimarts següent em truquen i per qüestions d’horaris quedem que el tècnic passarà el dijous 11 d’octubre. A les 9 i 15 es presenta a la casa i ens diu: “no podem posar telèfon si no separeu els cables de llum i telèfon de la façana”. I li diem: “però si a tot el carrer passen junts”. Resposta: “tan és, els vull separats. Quan ho tingueu fet el tècnic, que passarà d’aquí a una estona, us empalmarà els cables”. Aquesta “estona” van resultar ser 8 hores. A les 6 de la tarda del dia abans del festiu 12 d’octubre el tècnic es presenta. Una hora més tard ens diu: “no us puc donar línia perquè la caixa del carrer està ja plena de números, dilluns passaran tres tècnics a solcuionar-ho”. I se’n va anar. Per cert, el xicot va fer un cablejat nou pel carrer de la nostra línia i, curiosament, va fer passar el fil del telèfon juntament amb els cables d’electricitat en lloc de fer-ho per la canaleta que li havíem fet expressament a correcuita.
El dilluns següent, o sigui, avui, a les 9, parlo amb el tècnic i em diu: “a les 11:15 passo per la casa”. A les 13 hores encara l’esperava. Emprenyat, molt emprenyat, li foto una bronca quan finalment em truca per dir-me que passarà a les 4 de la tarda. Li entra per una orella i li surt per l’altre, com si ell tampoc tingués línia.
Finalment, a les 4 de la tarda, tenim telèfon. Això sí, només ens pot empalmar una toma perquè tenen prohibit fer més empalmes. O sigui, jo mateix he hagut de fer la difícil tasca de posar quatre fils ens els dos forats on ja hi havia els altres cables. Buf, quina dificultat.
Connecto el telèfon i tenia missatges acumulats des del dia 25 de setembre. I, per fi, a les 23h de la nit puc tornar a escriure un text pel bloc des de casa. I ara, a mitjanit, me’n vaig a dormir. Estic massa cansat. Massa tip. Massa fart. Tot i que us he de confessar que potser era millor abans, quan no tenia telèfon i quan me n’anava a dormir més aviat. Qui sap, potser demà els truco i els dic que es posin la línia allà a on els càpiga.