10 de setembre de 2007

La comuna catalanista

Per més que llegeixo o escolto les paraules d'Artur Mas no acabo d'entendre què proposa amb això de la "casa comuna del catalanisme". Sí que entenc que CiU, o més aviat CDC, o potser l'Artur i en Quico, volen impulsar una reforma del catalanisme. I ho entenc perquè aquesta federació, o aquest partit, o aquestes persones, necessiten reformular el seu, de catalanisme. Però, ¿Com pretenen ser la "casa comuna"? Si escoltem els seus objectius són clarament un projecte per Catalunya, però això és el que tenen també els altres partits. Tots els partits catalans, o sucursals d'espanyols, tenen una visió de com ha de ser Catalunya. I, a més, tots tenen en comú pretendre que el seu partit sigui decisiu, d'alguna manera o altra, en la governabilitat per tirar endavant aquests objectius. És per tot això que el projecte del denominat partit nacionalista és només la idea d'un sol partit que molt difícilment pot ser compartida per cap altra formació política en la seva totalitat. Així doncs, Artur Mas sembla que s'ha tirat a una piscina buida de substància. A més, les seves paraules estan carregades d'una ambigüitat que ens recorden allò que ja sabem, l'única finalitat de ser de CiU i/o CDC és governar una Comunitat Autonòma d'Espanya però fent veure que en realitat es tracta d'alguna cosa més. Molt probablement Artur Mas s'ha posat en un embolic del qual en pot sortir molt escaldat. D'acord que CiU potser és la formació que aglutina més varietat d'ideologies al seu voltant, però mai un partit polític i/o un sol polític ha de pretendre ser l'únic líder d'una causa comuna com és el catalanisme. Això no ho va aconseguir ni tan sols Jordi Pujol quan era President.
A més, a Catalunya ja tenim una institució que simbolitza, o ho hauria de fer, la unitat del catalanisme. Es tracta d'Òmnium Cultural. De fet, la paraula "òmnium" ja denota aquesta voluntat aglutinadora de diferents tendències catalanistes. Potser un Òmnium sense el "Cultural" podria buscar un àmbit més ampli d'acció. I a part d'aquesta entitats, n'hi ha d'altres que poden ser cases comunes del catalanisme, sempre depenent de qui les dirigeixi: alguns sindicats, entitats esportives, associacions d'empresaris i comerciants, agrupacions culturals, etcètera.
El temps dirà, a no tardar, si Artur Mas ha cavat la seva tomba política amb aquesta proposta. Però el que sí que hauria de fer ell i altres polítics no és embrancar-se en cases comunes sinó en causes comunes, com ja s'ha escrit, si no volem continuar sent, com també ja vaig escriure fa uns mesos, una simple masoveria d'Espanya.

4 de setembre de 2007

I Love LOL

Ha estat un amor a primera vista. Me’ls va recomanar l’Eli de l’Enderrock i sense dubtar-ho me’n vaig anar a la botiga de discos a comprar “Cuentos chinos para niños del Japón” dels Love of Lesbian, altrament coneguts com a LOL. Des de l’últim disc dels Antònia Font que no escoltava una meravella acústica semblant. Són 11 peces de museu. En la segona cançó diuen: “Los días sin ti serían precipicios. No hay manera humana de escapar” i és exactament això el que m’ha passat amb aquest disc. El reproductor (que no vol dir que n’hi posis un i en surtin dos) de CD quan acaba amb la versió catalana de “Shiwa (tot a zen)” torna a començar per “Universos infinitos” i no es fa monòton, tot el contrari. En cada escoltada descobreixes una paraula nova, interpretes millor una cançó o no et passa per alt aquell solo de guitarra.
El disc té dues parts clarament diferenciades. Les cinc primeres cançons tenen en comú allò que en podríem dir una reflexió interior de les contradiccions humanes: alguns en diuen cançons d’amor. Però allò que realment les uneix, a les cançons, és que tenen un tractament seriós, intens i que traspuen sinceritat. Fins i tot trobem semblances en les lletres. A “Noches reversibles”, possiblement la millor cançó del disc, diu “Es porque a veces fuimos nubes con la mente” i a “Un día en el parque” ens deixa anar “Somos nubes, no más”. O en aquesta mateixa cançó ens parla de parcs i safaris que també surten a “Los colores de una sombra...”. Hi ha una sisena cançó que la podríem incloure dins aquest grup, però que l’escoltem en el track 10. Es tracta de “La paràbola del tonto”. El que més commou d’aquestes cançons és que aconsegueixen girar com un mitjó la mirada a la que estem acostumats escoltar en la majoria de grups musicals. No hi ha els típics tòpics per dir que “des que has marxat em sento molt sol” o “que feliç sóc d’haver-te conegut”.
La segona part inclou les cançons que en podríem dir més divertides. Comença amb una espectacular “Villancico para mi cuñado Fernando” i continua amb “Me amo” la cançó dedicada a l’espermatozou que va quedar segon al més pur estil Woody Allen a “Todo lo que siempre quiso saber sobre el sexo y nunca se atrevió a preguntar”. I rematat pel hitShiwa” i “Dios por dios es cuatro” que conté al seu interior l’estrofa que dóna nom al disc. Són quatre peces al més pur estil “boletaire” que ens demostren perquè el seu cantant, Santi Balmes, és un fan d’en Joan Miquel Oliver. Potser per això “Shiwa” la podem escoltar al final del disc en català fent duet amb Lluís Galvadà. Pel que sembla volien comprovar què tal sonaven en la nostra llengua: de meravella. Per cert, al mig d'aquestes hi trobem una peça d'orfebreria que no inclouria en cap de les dues parts: "Historia de una hache que no quería ser muda".
La veritat és que un disc com aquest només el podien fer uns catalans. Els espanyols no saben la sort que han tingut, i tenen, que a Catalunya sapiguem cantar en castellà. I, no cal dir, no saben la mala sort que tenen de no entendre, o no voler entendre, el català. Exceptuant honroses excepcions com els Burning, Radio Futura o Toreros Muertos i un parell més, els millors grups del denominat “pop espanyol” han sortit del nostre país. Els LOL tenen un univers infinit de possibilitats si continuen mantenint el seu “shiwa” particular que només uns privilegiats tenen la sort d’assolir.