30 de novembre de 2006

Voltas i Sáez, una bona notícia

Com molt bé resumeix Tribuna Catalana (lloc d'on he tret la foto), una de les alegries que ens ha regalat el nou govern és la incorporació d'Eduard Voltas i Albert Sáez a Cultura. El primer com a Secretari de Cultura i el segon de Comunicació. Si a això hi afegim que el conseller és Joan Manuel Tresserras, la notícia és encara més positiva.
Com ja passava amb el text que vaig dedicar a Roger Padullés, possiblement sóc poc objectiu ja que l'Albert ha estat professor meu, em dirigeix la tesi doctoral i fins ara ha estat company de feina, com l'Eduard. Però la seva trajectòria professional els avala. L'Albert fa molts anys que brega en el Periodisme i en la investigació universitària. És sobretot conegut per la seva etapa de Director Adjunt de l'Avui i tertulià en diferents mitjans, però també és un excel·lent teòric de la comunicació de masses. I l'Eduard, fins ara President d'Escacc, és un cul inquiet que li encanta engegar projectes que "abandona" quan ja estan navegant a tota vela per començar-ne de nous. Sense cap mena de dubte, l'aparició de Cultura 03, emergent grup editorial, ha estat un pas endavant per aconseguir ser algun dia un país culturalment normal.
De l'Albert i l'Eduard cal esperar que puguin posar en pràctica allò que fa tant de temps prediquen i que tan bé ens han explicat més d'una vegada. És difícil resumir-ho en poques paraules però, per fer-vos-en una idea, podeu llegir aquests articles de l'Eduard: Un Conseller sobiranista (I) i Un Conseller sobiranista (II).
Malgrat tot, tindran dues dificultats extremes, que segur que ja coneixen. La primera és que, sobretot l'Albert, estan ens uns càrrecs que sempre es troben en l'ull de l'huracà. Si no que ho preguntin als antecessors David Madí, Miquel Sallarès i Enric Marin. I la segona és que, tot i no militar en cap partit, formen part d'una conselleria d'Esquerra que, com ja sabem, és el blanc més fàcil per atacar l'actual govern de la Generalitat. I que consti que els atacs no sempre vénen de l'oposició, com va quedar àmpliament demostrat en l'anterior legislatura. Si poden salvar aquests obstacles i poden fer la seva feina, segur que d'aquí a quatre anys ens sentirem orgullosos de la nostra cultura i dels nostres mitjans de comunicació.

28 de novembre de 2006

Un president autonòmic

Per fi els analistes polítics diuen pel seu nom allò que ha estat sempre així: Catalunya és una autonomia. I el president de la Generalitat és un president autonòmic. També ho van ser Pujol i Maragall i ho hauria estat Mas. Perquè, realment aquests analistes creuen que canvia res si Montilla diu que deixa de banda les identitats per fer gestió? Oi tant que és més bonic sentir discursos identitatis, en què es parla dels nostres símbols, els nostres orígens, els nostres trets distintius, etcètera. No només crec que és més bonic, sinó que estic convençut que Catalunya és una nació i ho ha de procalamar als quatre vents. Però és que arriba un punt en què cansa donar tantes explicacions, d'intentar convèncer els espanyols que no som com ells. Res no canvia ara perquè el tracte que rebrem d'Espanya serà el mateix de sempre: el de la submissió. I tampoc ha millorat molt la situació des que es va aprovar l'Estatut. En tot cas, i si és veritat que és molt millor que l'anterior, hauríem de dir que Montilla serà el president de la Generalitat amb més poder de la història, oi? No quedàvem que l'Estat seria residual a Catalunya?
El que sí que ha canviat és que allò que dissimulàvem amb paraules grandiloqüents, gestos simbòlics i rebequeries institucionals ara desapareixerà per donar pas a la fredor gestora d'un president que no s'amaga del que és: un president autonòmic i autonomista. Si realment aquests analistes no volen un simple president autonòmic potser haurien de començar a preguntar-se si no val més la pena gastar energies per aconseguir, d'un vegada per totes, deixar de ser una simple autonomia.

27 de novembre de 2006

El Pets fan teatre a Torelló

Els Pets van oferir dissabte a Torelló el novè concert de la gira "Els Pets fan teatre". Un honor! Sense cap mena de dubte, la gestió del Teatre Cirviànum del nostre poble és de les poques notícies culturals positives que tenim des del poder públic.
A les 22:05, i amb el teló abaixat, en Joan Reig va anunciar que l'espectacle estava a punt de començar i va demanar que no es fumés i que s'apaguessin els mòbils. Però no va dir que no es poguessin fer fotografies i quan es va obrir el teló els flaixos de les compactes digitals van començar a immortalitzar el moment.
Quan et trobi va ser la primera en sonar. Sota un petit barret, una americana blanca i una samarreta negra amb el nom de l'espectacle gravat al pit, en Lluís va saludar la gent de Torelló per donar pas de seguida a La vida és bonica (però complicada) i Perquè no véns. En aquesta última hi va afegir una estrofa inèdita.
El públic encara estava fred, i els músics també. Això no vol dir, però, que no hi hagués caliu. El decorat, semblant al d'una sala d'estar, era acollidor i sobretot evocador. Els objectes ens traslladaven a l'infantesa dels components del grup: un telèfon, una tele, una ràdio i un tacadiscos de fa 20 o 30 anys. Com era d'esperar, la música sonava tranquil·la, acústica, amb l'ajuda del violí de Joan Aguilar.
La cosa es va començar a animar quan en Lluís va recordar que l'última vegada que havien vingut a Torelló els havien contractat les monges i els va dedicar la següent cançó La colla. Enmig d'aquesta cançó, quan l'estrofa diu "Viatge a Ítaca i King Crimson al plat i els primers canutets d'amagat sota aquella mirada d'un tal Che Guevara" en Lluís es va girar i va mirar de reüll el retrat del Che i la portada del vinil "Viatge a Ítaca" d'en Llach que hi havia al terra de l'escenari. La introducció de Por va ser sincera: "a vegades no ens atrevim a dir el que pensem i després ja és massa tard". També sincera, però més divertida, va ser la que va fer de Gran: "Abans fèiem cançons que parlaven de fer-nos grans. Ara ja no ens preocupa, perquè ja ens hem fet grans". Aquí va fer la primera picada d'ullet al públic més veterà, aquells qui fa més de dues dècades que segueixen al grup de Constantí.
Petits grans regals
La primera sorpresa agradable de la nit la vàrem tenir amb Petit regal, cantada només amb l'acompanyament del piano de Joan Pau Chaves, una perla dedicada al seu fill i versionant My funny valantine. I aquí la segona picada d'ullet als més vells quan, irònicament, va prometre muntar una guarderia per a la propera gira.
Quatre temes tranquils, inclosa una peça nova, van donar pas a una peça més roquera. Aquestes cançons van ser Sebastià, Dissabte, L'amant que no et toca (nova i pel que sembla amb aquest nom provisional) i una excel·lent Fàcil que et feia posar la pell de gallina. Costava veure uns Pets tan tranquils i amb algunes versions acústiques en què gairebé ni es reconeixia la tonada original. Per això van voler fer un Tan sol roquer, en què en Lluís va demanar que s'ensorrés el teatre. El públic va picar de mans, la guitarra de David Muñoz va sonar potent, però el públic estava més disposat a escoltar que a saltar i de seguida es va deixar portar per la música tranquil·la de Bocins de tu i Hospital del Mar.
I així fins acabar la primera part, abans dels bisos, amb un Soroll en què en Lluís va recomanar que la cantéssim, irònicament, amb la companyia d'un Cacaolat.
Els pets... fan bisos
Baixada de teló i el públic va demanar més cançons entonant un Bon dia que quan en Lluís va tornar a l'escenari va elogiar dient "que em voleu pendre la feina?". Canvi de roba. Ara la samarreta era blanca i cada membre del grup portava un eslògan diferent: Els Pets... fan pudor, fan riure, fan cançons o no fan res. Els bisos van començar amb una novetat que podríem qualificar d'obra mestra, Aire (segons m'indica "minako" en un comentari es diu Cançó d'amor núm. 398, a qui també he d'agrair que m'hagi dit els noms exactes de les altres novetats), i que ja tenim ganes que l'editin per tornar-la a sentir. Aquest cony de temps va precedir a una altra "cançó nova que és tan enganxosa que sembla que l'hàgim sentit abans", Bon dia. Una vegada més la ironia per tornar a introduir una cançó i aquesta vegada tot el públic dempeus.
Per segon cop van abandonar l'escenari, però sense abaixar el teló i de seguida en Lluís va seure al sofà i el piano ens va anunciar allò que s'esperava: Vespre. En Lluís va despenjar el telèfon per escoltar com la cantava el públic i la resta de músics es van incorporar a l'escenari. Abans d'acabar, va sonar una poc escoltada als concerts: Del balcó de casa. I per acomiadar-se, un Agost tranquil que deixava un regust suau i calorós a un concert poc elèctric, però que aconseguia tocar-te la fibra sensible.
En total 20 cançons, amb dues novetats, una adaptació i tots els altres temes dels quatre últims discs d'estudi, exceptuant Vespre.
Poc menys de dues hores fent un repàs a les peces més madures d'un grup que s'ha fet gran i que necessita mirar als ulls d'un públic que, al mateix temps, tenia ganes d'assaborir amb més calma les cançons d'un dels millors grups del país. A en Lluís, a en Falin i a en Joan se'ls veu més còmodes que mai. Potser els comencen a atabalar les multituds?

23 de novembre de 2006

La comèdia segons Mas

Per fi tenim un polític català, Artur Mas, disposat a acabar amb la comèdia parlamentària. Dilluns passat, dia 20 de novembre, el cap de llista de CiU no va arribar als cinc minuts de reunió amb el President del Parlament. Segons Mas, quin sentit tenia fer aquesta reunió si ja se sap qui serà president. Ernest Benach va fer la comèdia que han fet els altres presidents del Parlament al reunir-se amb els caps de llista per comprovar, formalment, quin d'ells podia ser investit president.
Per exemple, la comèdia que va haver de fer el recentment traspassat Joaquim Xicoy el juny del 98 quan es va reunir amb Jorge Fernández Díaz, Joan Hortalà, Raimon Obiols i Rafael Ribó a qui va haver de preguntar si podien ser presidents quan el senyor Jordi Pujol ja tenia majoria absoluta. Quina comèdia! Quin "cuento"!
Sort que un polític que teníem per moderat, tranquil, assenyat, s'ha desprès d'aquestes etiquetes per treure la seva rauxa amagada. Ja era hora que un polític acabés amb la farsa parlamentària. Artur Mas està en la bona línia, ens marca el camí a seguir. Ara que s'ha carregat l'article 50 del reglament del Parlament, esperem que faci el mateix amb les altres normes. Mas podria continuar avui predicant amb l'exemple i quan Montilla hagi de començar el debat d'investidura aixecar-se del seu escó, fotre-li una empenta a en Pepe i posar-se ell al seu lloc. També, i per ser coherent, el senyor Mas hauria de fer boicot a totes les sessions parlamentàries que vinguin els propers mesos. Fins i tot li suggeriria que munti un Parlament paral·lel, que segur que seria moralment i èticament legítim, malgrat que no sigui legal. Diuen que al recinte del Fòrum de Barcelona hi ha lloc.
D'aquí a l'Anarquia, la fi dels protocols estúpids i els formalismes arcaics. Gràcies senyor Mas per despertar-nos d'aquest somni al qual estàvem immersos des de la recuperació de la Generalitat i de la vida parlamentària en què ens crèiem ser un país semblant a altres d'Europa. Jordi Pujol, Pasqual Maragall i els presidents Barrera, Coll i Alentorn, Xicoy, Reventós, Rigol i Benach no han fet res més que perpetuar aquesta farsa. Per fi algú ens ha dit que tot això que estem fent és teatre, això sí, com diu Mourinho, "del bueno".

21 de novembre de 2006

El cant elegant

No hi entenc de música clàssica, i encara menys d'òpera. Però, com tothom, alguna cosa sé de l'amistat. I com que aquest text va dedicat a un amic, em sembla que seré poc objectiu, encara menys del que és habitual.
Aquest d'aquí a la dreta és Roger Padullés i Pubill. Alguns ja el coneixeu, els que no us el presento. En Roger és tenor i està llicenciat en Periodisme per la Facultat de Comunicació Blanquerna. Som companys de promoció. Va néixer a Sallent, però fa uns quants anys se'n va anar a viure a Valls, on resideixen els seus pares.
Un cop va acabar la llicenciatura va treballar de periodista. Va ser presentador i creador del programa de ràdio Denominació d'Origen de Catalunya Cultura, juntament amb Montse Tió. També va ser responsable de premsa de l'Abadia de Montserrat. Però un bon dia va decidir que escollia el camí de la seva altra passió: la música. Encara conservo l'sms que em va enviar el 24 de setembre del 2001, a les 16:57, en què em deia "Snif...". Ens acabàvem d'acomiadar ja que se n'anava a Freiburg, a Alemanya, a perfeccionar el seu cant. Des de llavors pràcticament no ens veiem més que dues o tres vegades l'any.
Ara, cinc anys després, per fi en Roger ha aconseguit els primers contractes professionals. La temporada que ve actuarà al Gran Teatre del Liceu i a València en òperes de primera divisió. S'ho mereixia. La seva ha estat una lluita de constància, de molt esforç i sacrifici. No ho ha tingut fàcil durant aquests anys. Per sort, però, ha rebut el suport de la seva família i des de fa menys temps, però amb la mateixa intensitat, de la Doro. A Alemanya, especialment a Freiburg, ja ha rebut el reconeixement convertint-se en un dels millors alumnes de la seva escola. I també ha aconseguit premis importants com el que va rebre fa pocs mesos a Toulouse.
Tot això no seria possible, lògicament, si no fos perquè és un bon tenor i perquè té una veu privilegiada que ha sabut educar. Fa un mes va actuar al Foyer del Liceu i Roger Alier de La Vanguardia, un dels crítics més prestigiosos del país, va dir d'ell que "Se inició la sesión con el canto elegante de Roger Padullés como el Belmonte de El rapto en el serrallo. Su voz promete mucho en este estilo, aunque falten cosas por pulir" i més endavant diu "y en el aria de la flauta, Roger Padullés fue capaz de cantar y tocar él mismo la parte de la flauta, algo muy poco visto." Si ho diu ell deu ser que és veritat, oi?
Fa pocs dies en Roger em deia que està molt content perquè per fi comença a tenir feina de professional, però que tampoc vol fer volar coloms perquè és conscient de les seves virtuds i de les seves mancances. Una mostra de la seva humilitat, una altra de les seves virtuds. Difícilment es convertirà en un "divo", una altra cosa és que hagi de fer veure que ho és.
Sigui com sigui, estic convençut que d'en Roger en sentirem a parlar, i per bé. O potser hauria de dir que desitjo que sigui així. Ja us he dit que no podia ser objectiu.

20 de novembre de 2006

Nou curs polític

Emès a Ràdio Manlleu "No dinarem" el 20/11/06

Estem a punt de començar un nou curs polític. En el moment que Montilla sigui investit el nou president de Catalunya ja podrem dir que al nostre país hem tingut el doble de presidents del PSC que de CiU. Curiosa manera de mirar les coses, oi? Però és que en la mirada hi ha la clau de la interpretació de la realitat. Per exemple, qui guanya unes eleccions? Convergència repetirà fins al final de la legislatura que van ser ells perquè van obtenir més vots i escons que el segon partit. I no diuen cap mentida. Però tampoc enganyem a ningú si diem que les eleccions les guanya qui acaba governant, oi?
Des del dia dels difunts hem pogut llegir múltiples i variades interpretacions d’una mateixa realitat. Tot, és clar, depèn del filtre amb què es miri. Quan es tracta de justificar o argumentar una teoria, es busquen exemples i raonaments que hi donin suport. Sigui del bàndol que sigui. I al final s’acaba configurant una nova realitat que és la suma de les diferents mirades i les vàries interpretacions. Els periodistes som els principals arquitectes d’aquesta nova realitat. Ens dediquem a informar i a opinar i acabem construint un discurs que la majoria de la societat assumeix com a propi. I ens quedem tan tranquils.
El millor exemple l’hem tingut en l’anterior legislatura. Quan va arribar el moment de fer balanç, els mitjans van explicar les peripècies del govern i l’oposició i s’acabava dient que havia estat una legislatura amb molt soroll. O, per exemple, després de veure l’alta abstenció, la majoria de tertulians i opinadors s’han dedicat a dir que els polítics n’han estat els culpables. I l’autocrítica de la professió periodística on és? No som nosaltres els que magnifiquen i sobredimensionem els sorolls? No podem ser també culpables de l’abstenció quan dediquem bona part dels nostres espais informatius a debats estèrils i que ni importen ni interessen a la gent?
No es tracta de buscar l’objectivitat informativa, perquè ja sabem que no existeix. Ni tan sols la neutralitat. El que cal és ser més rigorosos, humils, ètics i professionals i evitar caure en el sensacionalisme barat, el partidisme escandalós i a les interpretacions tendencioses desmesurades. I si pot ser, fer més autocrítica recordant que el dret a la llibertat d’expressió no s’ha d’utilitzar en benefici propi i en contra d’un altre dret que tenim tots els ciutadans: el dret a la informació. I que si al final la gent té una percepció esbiaixada de la realitat també és responsabilitat nostra. Tot plegat, però, és molt bonic sobre el paper. Però a l’hora de la veritat, i els fets així ho estan demostrant, res no ha canviat i seguirem desprestigiant la nostra professió i, de pas, la democràcia del nostre país.

16 de novembre de 2006

Molt Honorable Xicoy

Joaquim Xicoy va morir el dia abans que fos investit el president del Parlament de la vuitena legislatura. Així, paradoxes de la vida (o de la mort), el primer acte institucional que va fer Ernest Benach després de ser reelegit va ser anar a l'enterrament d'un dels seus antecesors. L'altra curiosa coincidència és que Xicoy i Benach han estat els dos únics presidents reelegits en dues legislatures consecutives.
Malgrat ser l'únic que ha ocupat el càrrec 8 anys seguits, possiblement el President Xicoy ha estat el meny recordat dels 6 que hem tingut fins ara. Més coneguts són els Barrera, Coll i Alentorn, Reventós, Rigol i Benach, potser perquè d'això ja fa temps, del 88 al 95, i perquè dels veterans ha estat el que ha tingut un càrrec menys important dins els seu partit. Però també perquè va ser president durant les dues legislatures amb majoria absoluta de CiU i això vol dir que el Parlament no va ser un lloc mediàticament atractiu.
Com us podeu imaginar, des de fa anys se'm pregunta si sóc familiar d'ell, avui mateix m'ho han tornat a preguntar, i jo sempre he respost: "diuen que la seva família ve de la meva comarca, per tant, potser és ell que és parent meu". L'època que més sovint em van fer aquesta pregunta va ser quan vaig fer pràctiques de Periodisme al programa Parlament de TV3 en la legislatura de Reventós, just després de la de Xicoy.
A Catalunya només som 79 Xicoy de primer cognom, dels quals 15 a Osona (fins a l'agost del 2004 segons l'IDESCAT). Ara diria que ja en som 17. La seva família diuen que és extensa i una de les seves filles, l'Anna Xicoy, també ocupa un lloc rellevant en l'establishment català ja que és la Directora General del Futbol Club Barcelona. Però, indubtablement, més important era el càrrec que va ocupar el seu pare ja que es va convertir en la segona figura institucional del país. Encara que molt menys reconeguda que la del President de la Generalitat, el President del Parlament ostenta el mateix rang de Molt Honorable President. Només aquells qui han pogut veure per dins el funcionament del nostre poder legislatiu sap valorar la dimensió política d'aquest càrrec.
El temps dirà si tornarem a tenir un altre Molt Honorable Xicoy. Qui sap si algun descendent de la nombrosa família de Joaquim Xicoy pot acabar sent un dels dos presidents. Per part meva ja us dic que ho veig difícil, si no impossible. I pel que fa a la meva, de família, un bon amic diu que la Laia Xicoy i Casaramona serà la primera Presidenta de la República Catalana. La veritat és que no em faria res, tot i que si no és investida joveneta potser no arribaré a veure-ho. En cas que es fes realitat, crec que l'Arnau podria ser un bon Ministre Portaveu (no calla mai) i en Pol un excel·lent Ministre de Justícia (per les lleis que té). Però si al final no s'acaba fent realitat aquesta predicció tampoc em sabrà greu si el que acaba sent un fet és que tenim un Estat propi.

14 de novembre de 2006

De la Z a l'L

Aquell qui aspiri a presidir la Generalitat de Catalunya o el govern espanyol, pot trobar en les lletres una pista del camí a seguir. Si repassem els primers cognoms dels presidents que hem tingut en democràcia veurem com tant en el cas català com espanyol hi ha una sola lletra que es repeteix.
La Z
A Espanya, sense anar més lluny, que ja hi queda prou, han tingut a Adolfo Suárez, Felipe González, José María Aznar i José Luis Rodríguez (en aquest cas més conegut pel segon cognom: Zapatero). Però és que, a més, tots ells, com ja hem vist amb l'actual president, també tenen en comú la mateixa lletra al segon cognom: González, Márquez, López i Zapatero. Direu que ens deixem a Leopoldo Calvo-Sotelo, és veritat. Però aquest ha estat l'únic d'aquests presidents que no va passar per les urnes. Per tant, ja tenim la lletra que tenen en comú aquests presidents: la Z. (Diria que d'això ja ens en va parlar en Màrius Serra en algun dels seus articles, però no l'he trobat).
L'L
Si això ho fem a Catalunya, veurem que els tres presidents elegits en democràcia, inclòs el proper, tenen l'L com a única lletra que comparteixen en el primer cognom: Pujol, Maragall i Montilla. És curiós veure com els socialistes només han aconseguit el govern català quan han posat dues "l" en els cognoms dels seus candidats. Els intents de Joaquim Nadal i Raimon Obiols no van funcionar. Fins i tot els dos presidents anteriors a Pujol, Tarradellas i Irla, tenien aquesta lletra. En canvi els emblemàtics Companys i Macià, els primers del segle XX i després de la restauració de la Generalitat, només havien aconseguit tenir-la al nom Lluís i cognom Llussà.
President espanyol
Així doncs, aquell qui aspiri ser president espanyol, ja sap què li toca. De moment, sembla que ho tenen millor els socialistes perquè Rodríguez Zapatero sembla que repetirà de candidat i si ell fallés encara té al darrere María Teresa Fernández de la Vega Sanz, Juan Fernando López Aguilar i Alfredo Pérez Rubalcaba. I el PSOE al Congrés també hi té el portaveu Diego López Garrido.
En canvi, més fotut ho tenen al PP. De moment el líder no té cap Z. I la successió a Rajoy, en cas que tornés a perdre les eleccions, sembla que només passaria, si volen guanyar-les, per Eduardo Zaplana o Alberto Ruiz Gallardón. Per cert, els dos tenen també Z al segon cognom, Jiménez i Hernández-Soro respectivament. Bé, tampoc podrien descartar a Soraya Sáenz de Santamaría i en canvi sí que quedarien fora Acebes, Piqué, Rato o Mayor Oreja.
President català
I a Catalunya? Els socialistes sembla que s'han curat en salut i al principi de les seves llistes s'han assegurat, com Montilla, dos pesos pesants amb dues L al primer cognom i una en el segon: Antoni Catells Oliveras i Ferran Mascarell i Canalda. Per si de cas, també pot tenir opcions Jordi Valls i, perquè no, Ernest Maragall. En canvi, els que ho tenen més fotut són la gent de CiU. I més si ens fixem que les primeres L de les llistes les tenen tres diputats d'Unió: Ramon Espadaler, Antoni Castellà i Marta Llorens. En Duran i Lleida sí que té vista. Curiosament el primer membre de CDC a la llista és el diputat que fa 13, just després de la Marta Llorens, i es diu Oriol Pujol Ferrussola. En Jordi Pujol encara ho tenia més clar. Ara ja sabem que fins que CiU no posi el fill de l'expresident com a cap de llista, no tenen res a fer. Ah, i que no s'ho pensin gaire, que amb una L a nom i cognoms com a mínim tenen assegurada la majoria absoluta.
L'altre partit amb discòria, ERC, tampoc ho té molt fàcil. Mentre els caps de llista siguin o Josep-Lluís Carod-Rovira (només al nom no serveix) o Joan Puigcercós i Boixassa, ho tenen molt difícil per tornar a portar un president republicà al capdavant de la Generalitat. Ara, hi ha un parell de noms que, qui sap: Josep Bargalló i Valls o Xavier Vendrell. El problema és que ja estan força cremats. Però si ens mirem la primera L d'un cognom a la llista de Barcelona, la veritat és que l'opció és molt atractiva: Marina Llansana i Rosich.

13 de novembre de 2006

De Juana Chaos condemnat a mort

La condemna d'Iñaki de Juana Chaos
a 12 anys i 7 mesos de presó, després que s'hagués revisat el seu cas, és una condemna a mort. Quan el membre d'ETA va saber que en primera instància se li demanaven 96 anys de presó va començar una vaga de fam. La va abandonar quan es va anunciar que l'Audiència N. li rebaixaria la pena. Però ara s'ha sabut que aquesta sentència continuarà sent del tot desproporcionada i ha començat una nova vaga de fam.
Hem de recordar que de Juana ja havia complert la seva condemna com a membre d'ETA i quan es va saber que aviat podria abandonar la presó, va començar una ferotge campanya mediàtica per evitar que sortís de la presó, i ho han aconseguit. Els jutges van gratar i van trobar uns articles d'opinió escrits des de la presó al diaria Gara i a les seves opinions s'han agafat per condemnar-lo a 12 anys més d'internament i així evitar que surti de la presó.
I a fe de déu que ho hauran aconseguit perquè de Juana no en sortirà en vida. El condemnat ha anunciat que comença una nova vaga de fam i que la portarà a les últimes conseqüències. O sigui, fins a la mort. D'acord, només ell pot decidir "suïcidar-se" fent aquest vaga. Però si ho fa és perquè la justícia ha buscat un cap de turc en aquest procés "de pau" i l'han trobat en la seva persona. De Juana ja havia pagat pels seus crims, però ara la justícia l'ha condemnat a mort, l'ha obligat a morir.
La justícia espanyola es vol prendre, i mai més ben dit, la justícia de la seva mà, sense pensar en el bé d'un país, Euskadi, que bé es mereix la pau. Però si es pensen que carregant-se a de Juana guanyaran la batalla, van equivocats.
La mort de de Juana, que tan de bo no arribi a ser una realitat, el convertirà en una víctima i deixarà de ser un botxí. Serà la primera mort mediàtica del conflicte basc des que ETA va anunciar l'última treva. I, la veritat, això donarà més ales i més ganes de lluitar a la gent més propera al món abertzale. Qui sap, potser la seva mort, al final, no serà en va.

10 de novembre de 2006

Ajudes II

Aquesta és "La carta del dia" que va llegir l'Antoni Bassas el 3 d'octubre passat d'un tal Enric de Torelló:

"Avui esteu parlant de la Conselleria de Benestar i Família. Jo us escric també per parlar-vos d’aquest departament. No sé si ja n’heu parlat, però hi ha problemes per rebre l’ajuda per nens menors de 3 anys, o de 6 anys per a famílies nombroses o monoparentals. Fa uns mesos vaig trucar a Benestar i em van dir que si ja havia rebut una vegada l’ajuda m’enviarien, com l’any passat, la carta en què es confirmava que aquest any la rebria i que només havia de donar-hi el meu vist-i-plau. Però quan falten tres mesos per acabar l’any, encara no ens ha arribat la carta. Així que la setmana passada hi vaig tornar a trucar i em van dir que la carta no la han enviat a tothom i que ara ja no ho faran per problemes d’impressió. Per tant, si aquest any volia rebre l’ajuda m’havia de desplaçar a una seu del departament per fer els tàmits, i així ho vàrem fer. Així que tots aquells qui comptin rebre aquests diners i que encara no han rebut la carta, que facin les gestions abans d’acabar l’any perquè si no no cobraran la simbòlica ajuda de la Generalitat. "

Segons fonts properes a l'autor de la carta, encara no ha rebut l'ajuda.

9 de novembre de 2006

Ajudes

Un dels temes recorrents durant l'última campanya electoral ha estat quin tipus d'ajudes rebríem les famílies en diferents àmbits. Tot molt bonic. Promeses espectaculars. Però la realitat és molt més crua.
El pis on vivim se'ns ha fet petit des que hem passat de ser dues persones a ser-ne cinc en menys de dos anys. Això ens ha obligat a buscar un espai més gran i hem trobat una casa antiga al centre del poble que hem de rehabilitar. Es tracta d'un edifici vell i atrotinat, però ens permetrà disposar d'espai suficient, tot i que fins i tot dos dels xics hauran de compartir habitació. Però vaja, disposar d'una petita sortida al darrere, un garatge per a un parell de cotxes i també algunes cambres espaioses, signficarà una millora en la qualitat de vida. Té, com no, l'inconveninet del cost i d'haver-se d'empantanegar en obres. Però gairebé segur que sortirà més barat així que no pas comprant una obra nova d'unes característiques semblants, o fins i tot lleugerament menys espaioses.
És per això que vam decidir anar a demanar una ajuda per a rehabilitació a la Generalitat de Catalunya. Complim uns quants requisits: fem una rehabilitació, tenim menys de 35 anys i som família nombrosa. Doncs bé, resulta que no podem rebre cap ajuda perquè, senzillament, s'ha acabat el període per demanar-ne. Fins d'aquí a uns mesos no el tornaran a obrir i només llavors hi podrem optar si ens esperem a començar les obres. No podem esperar tant. Però és que, a més, resulta que ser família nombrosa o jove tampoc és garantia de res si no tens un nivell inferior a certs ingressos. I no, no us penseu que els nostres siguin uns ingressos desorbitats, però és que s'ha de ser literalment pobre per rebre segons quines ajudes. Per suposat que la gent pobre s'ha de veure beneficiada, i molt, de les subvencions o beques. Ja està bé fer restriccions en funció dels ingressos. Però no ens deixem enganyar, segons quines ajudes tenen tantes restriccions i s'han de complir tants requisits i terminis que se't fa impossible rebre-la.
I aquest no és l'únic cas que hem viscut. Resulta que l'Ajuntament de Torelló ara gestiona la Llar d'Infants on hi portem dos nens. Doncs bé, quan demanem si donen ajudes ens diuen que sí: les famílies nombroses no paguen matrícula i si tens dos nens al centre fan un 10% de descompte en la quota mínima mensual. Que bé! Nosaltres som família nombrosa i tenim dos nens al centre. I et diuen, "ah sí? Bé, però és que resulta que només podeu optar a una de les dues ajudes". És clar, lògic, és incompatible ser família nombrosa i tenir dos fills al centre. Que se'n vagin a pastar fang!

Els errors d'Esquerra

Diuen que el fet que Esquerra faci Montilla president de la Generalitat de Catalunya és i serà un greu error. El temps ho dirà. Si després d'aprovar-se l'Estatut el president Pujol va dir que ningú es va agradar, paraules repetides llargament pel mateix Carod, és segur que davant aquestes eleccions cap dels 4 principals partits s'hagin agradat.
Esquerra ha reafirmat una aposta, la de l'antiga olivera, recordeu?, que fa olor de convertir-se en l'oli que engrassarà la política catalana durant molts anys. Es posa com exemple l'Ajuntament de Barcelona en què allà ja no es parla ni d'enteses ni de tripartits, sinó de socis de govern. Aquesta entesa fa pinta d'haver de durar molts anys i Esquerra s'ha hipotecat, molt lícitament, en un de les dos eixos (per no dir-ne front).
Però és que, a més, el govern de la nostra comunitat autònoma no deixarà de ser un ajuntament però una mica més grandet. Així ho ha estat sempre. El nou Estatut no passa de ser una Carta Municipal a l'engròs. Recordem que és una llei orgànica del Congrés de Diputats espanyol. I això, sincerament, no hauria canviat gaire si ERC hagués fet president a Mas. Però precisament per això, perquè l'Estatut serà molt difícil de desplegar plenament, potser ERC hauria d'haver anat a l'oposició i facilitar que fossin convergents i socialistes qui s'empotressin contra el mur de Madrid. Molt probablement ERC hauria guanyat en credibilitat i d'aquí a tres o quatre anys hauria aconseguit un dels seus principals objectius, convertir-se en la segona força política de Catalunya. Cal reconèixer, però, que difícilment CiU i PSC haguessin deixat que Carod fos l'honorable cap de l'oposició.
Pel que fa als resultats electorals i després de reconèixer, irònicament, que ERC no havia guanyat les eleccions, la veritat és que han estat uns mals resultats. L'argument que es dóna és: malgrat els atacs que hem rebut hem resistit. Això no és del tot veritat, ERC quan ha estat més atacada més vots ha rebut. Alguna cosa ha fallat quan Esquerra estava a l'alça el 2003 i s'aspirava arribar al milió de vots 4 anys després. Alguna cosa falla quan els dos líders del partit han encapçalat la llista i no han atret més votants. Alguna cosa falla quan se sap que Esquerra ha fet una bona gestió en diferents àmbits del govern i no s'ha premiat aquesta feina. Alguna cosa falla quan Esquerra pretenia emportar-se vots d'altres partits com el PSC i CiU i no ho han aconseguit. D'acord, la campanya mediàtica en contra ha estat molt dura, fins i tot de mitjans teòricament afins. Però aquesta no pot ser l'única o principal excusa.
No pot ser que el pacte amb el PSC i el PSOE hagi passat factura? No pot ser que una Esquerra que prima l'eix esquerra-dreta perdi el suport d'aquells que defensen l'eix sobirania-autonomisme? No pot ser que algunes de les figures del partit estiguin massa cremades i calgui més regeneració? No pot ser que el partit hagi fet veure que escolta a molta gent, però que potser només "sentia" sonar campanes?
Ja hem dit que el temps dirà si Esquerra es passarà uns quants lustres sent la segona força d'un govern d'"esquerres" i la tercera de Catalunya. O si, malgrat que el 2003 fes dos passos endavant i ara n'hagin fet un enrere, en les properes eleccions podrà tornar a pujar en escons. Perquè això passi, cal haver après dels errors del passat i, sobretot, no oblidar que si realment és una formació independentista la República Catalana ha de deixar de ser una utopia i cal treballar perquè acabi sent una realitat.

8 de novembre de 2006

L'ira de CiU contra ERC

És curiosa la ràbia que tenen avui els votants de CiU contra els votants d'ERC. Els primers carreguen contra els segons l'ira per no poder veure el seu candidat President de la Generalitat de Catalunya. Si els votants de CiU volen calmar la ràbia potser abans haurien de fer-se unes preguntes:
  1. La gent no és sobirana de votar a qui li dóna la gana?
  2. Quan van anar a votar en Mas ja sabien que el primer que faria després de les eleccions seria oferir-li la conselleria en cap a José Montilla?
  3. Si no són votants d'ERC, per què collons se senten enganyats per aquest partit?
  4. Per què no demanen responsabilitats al seu líder ja que amb el seu vot no ha estat capaç de ser elegit president?
  5. Si no els agrada que un "espanyol" sigui president de la Generalitat, per què no recorden que mentre no lluitin per la independència del seu país, i ho aconsegueixin, sempre un espanyol serà president del seu país?
  6. Si no els agrada el sistema democràtic que hi ha Catalunya, per què no es fan de la "falange" que demana que s'instauri el que hi havia abans?
  7. Si no els agrada que s'investeixi president un que es diu "José" a Catalunya per què no recorden que el seu partit en va fer un a Espanya que es deia "José María"?
  8. Si diuen que ERC només buscava el poder, com és que no va acceptar l'oferta d'en Mas que li'n donava més?
  9. Si diuen que ERC i PSC només busquen la supervivència a costa de la Generalitat, què busca si no CiU carregant-se l'Entesa?
  10. Si es diuen nacionalistes i catalanistes i se'n senten, no val més que se n'adonin que aquesta categoria no és propietat d'un sol partit?

7 de novembre de 2006

La dura vida de Consellera


Publicat a El Ter en el número de novembre.

En el moment que es publica aquest article, els catalans ja hem anat a votar. En el moment que es redacta aquest text, tots just estem en la primera setmana de campanya. Per tant, encara no podem parlar dels resultats. Però sí que podem parlar del passat. En una visita al CAP de Torelló, una més de les que toca a principi de curs de Llar d’Infants, vaig trobar sobre la taula un escampall de SALUTcatalunya, l’“Informatiu del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya” del març de 2006. Com aquell qui agafa l’Hola vaig començar a fullejar-lo fixant-me en les fotografies. No calia ser gaire viu per adonar-se que la persona que més vegades hi apareix és aquella dona de pèl rinxolat i ulleres de pasta. És la Marina, no la Rossell, encara que s’hi assembli, sinó la Geli. O sigui, l’Honorable Consellera de Salut.
Sempre que ens mirem aquestes revistes de consultori, acostumats a les Obregón (Ana), Ortiz (Letizia) i Quintana (Ana Rosa), tendim a fixar-nos en la vestimenta. En aquest cas no som menys i ens rendim doblement al costum (“costum” d’acostumats i “costume” de l’anglès que vol dir “vestit”). Fent un repàs al seu vestuari podem comprovar com és extens. I és que en 25 fotografies, de les 30 que hi ha a la revista, apareix amb més d’una dotzena de modelets diferents. Habitualment vesteix una americana, només en una apareix amb un jersei de coll de barca panxuda. Majoritàriament són de color fosc, tot i que també n’hi trobem de vermelles, blaves o de color mostassa. Curioses les fotos de les pàgines 20 i 21 ja que són la mateixa americana, però una de color vermellós i l’altra grisós. En la fotografia que apareix amb jersei veiem com, en realitat, s’ha tret l’americana que s’entreveu penjada a la cadira. I si ens hi fixem bé, veiem com aquest mateix jersei és el que habitualment porta sota les americanes. Pel que fa als complements, sol dur collarets, que a voltes són llargs, d’aquells que arriben a mig tòrax, i a voltes són més curts. També combina les arracades penjades amb les més petites.
En definitiva, en cap dels actes que apareix va vestida de la mateixa manera. No sabem si la senyora Geli aspira a tornar a ser Consellera, però segur que una mica de mandra sí que li deu fer. Que les futures conselleres s’ho pensin dues vegades i que reflexionin si podran suportar la tensió d’haver de tenir a punt els modelets per sortir als àlbums de fotos, perdó, als “Informatius” de paper del seu Departament. I quan em disposava a començar a llegir el contingut d’allò que havia fet un dels Departaments més importants del meu govern, la doctora em va cridar a consulta. Aquell dia tocava vacunar dos dels xics de casa.

6 de novembre de 2006

Una dada

Publicat a El Ter en el número d'octubre.
El Setmanari Torelló publicava el passat 8 de setembre el llistat de naixements i defuncions a la Vall del Ges dels mesos de juliol i agost. No cal dir que, lògicament, hi ha més morts que natilicis. Segons el setmanari, i esperant que no se’n deixessin cap, hi havia 5 naixements i més del doble de defuncions, 11, amb un promig d’edat de 78,5 anys. Aquesta estadística és bastant representativa del que ja sabem, que cada vegada hi ha més gent gran i poca d’infantil. Però si ens hi fixem amb més detall podrem veure com tots els naixements són de famílies d’immigrants estrangers. En canvi, entre les persones que van morir no sembla que n’hi hagi cap d’estrangera.
Les suposicions les hem fet fixant-nos amb els noms i cognoms. De fet, els nens només tenen nom i cognom i d’aquests, quatre aparenten ser d’origen magrebí i un sembla que és de l’Europa de l’Est. Els noms i cognoms dels difunts són d’origen català o castellà. Davant d’aquestes dues llistes un pot arribar a una altra conclusió: cada vegada tenim més persones d’origen estranger al nostre territori. Quelcom, d’altra banda, bastant evident. Aquesta és una manera de resumir la dada, però després ja vénen les connotacions d’altre tipus.
Moltíssima gent veu aquest fet, o sigui, que entre la població jove cada vegada hi ha més persones immigrades de l’estranger, com una amenaça. Alguns d’això en diuen racisme, però potser hauríem de distingir entre aquells qui senten un refús contra tota persona que sigui d’una raça o religió diferent a la seva i les persones que, d’entrada, no veuen amb bons ulls la denominada “onada migratòria” perquè els canvia la visió que han tingut fins ara de com és la societat on vivim. Els racistes de veritat, aquells qui senten un odi envers “l’altre”, a curt termini poca cosa es pot fer per fer-los canviar d’idea que no tingui a veure amb un tractament psicològic o psiquiàtric. Però, per a una immensa majoria de la nostra societat, tot és qüestió de temps i d’unes polítiques d’integració, relacionades amb els drets i deuers, molt ben definides.
Aquest estiu s’han reobert uns quants debats al voltant de la immigració, sobretot aquells que tenen a veure amb el dret a vot en les eleccions municipals. S’han dit moltes coses, però fins que els polítics no decideixin posar-se d’acord i hi hagi una proposta real d’una llei electoral, el debat és una mica estèril. El que sí que hauríem de començar a fer tots plegats és canviar algunes percepcions de la realitat. Tan difícil és mirar-nos aquesta llista de naixements com un fet senzillament “normal”? Aquests nens són catalans. Si poca gent dubta que algú que es diu Montilla es pot presentar a les eleccions catalanes, per què no podem pensar que els Banhari, Boutaba, Kotosowa, Lkima i Assabi són nens catalans? Tinguin el nom o cognom que tinguin o hagin nascut on hagin nascut els seus pares. La seva religió, el seu color de la pell, la seva vestimenta o el seu origen familiar no els fa menys catalans. Depèn de nosaltres acceptar que són catalans i també que acabin sentint-se catalans. Si ens entestem en veure’ls com a immigrants i com a una amenaça, és gairebé segur que no hi haurà integració i, per tant, apareixerà el conflicte. Està a les nostres mans no repetir alguns errors que han comès altres nacions, algunes no gaire llunyanes.

Montilla President

Aquí comença una relació amb el món el bloc que espero que sigui llarga i profitosa. I comencem, com no, amb el tema que ens pertoca. Aquí al costat tenim l'home que, si no hi ha novetats d'última hora, presidirà la Generalitat de Catalunya.
Davant la impossibilitat que la candidatura que vaig votar pugui proclamar el seu candidat a president, la veritat és que el que menys m'importa és qui ocuparà la cadira de president.
Avui hem pogut sentir la veu d'aquells qui s'han mostrat obertament irritats perquè qui ocuparà aquest càrrec no serà Mas sinó Montilla. Aquesta irritació és una mostra monumantal de falta d'estima per la democràcia quan s'ha justificat intentant deslegitimar que el líder de la segona força del país no pugui governar-nos. A mi, personalment, no m'agrada que sigui Montilla qui presideixi la Generalitat, però si no m'agrada ho dic, i ja està. Això de fer servir l'argument que qui gaunya les eleccions és qui ha de governar és, per sobre de tot, un argument antidemocràtic. Mas ha intentat formar govern i no se n'ha sortit, malgrat haver guanyat clarament les eleccions. O és que potser preferim que Mas encapçali el debat d'investidura i que tots els altres partits votin que "no"?
Tampoc és de rebut dir que qui governarà ho farà perquè només vol el poder. És clar, o és que resulta que els partits es presenten a les eleccions per fer de floreros al Parlament. Bé, sí, el PC (Partit Ciutadania) és aquest tipus de partit. Però els altres 5, tots ells, aspiraven a governar.
I així podríem anar trobant tantes justificacions com faci falta per dir que aquest govern és tan legítim com qualsevol altre que fos possible. Aquest és el sistema electoral que tenim i a qui no li agradi que s'hi posi fulles.
Esquerra, personalment, crec que li hauria estat més profitós anar-se'n a l'oposició. Si mai ERC vol realment presidir la Generalitat i substituir el PSC com a partit "catalanista i d'esquerres" el que crec que no havia de fer és pactar amb ells. Ja sabem que les armes que tenen els socialistes són molt potents, quan de governar es tracta. Possiblement, des d'un punt de vista catalanista, el pacte amb CiU també semblava més bonic. Però no ens equivoquem, si no ha estat possible no és només culpa d'ERC, sinó també de CiU que ara recull els fruits de la seva actitud hostil abans del 2N.
I aquells que diuen que si ERC hagués dit que tornaria a pactar amb el PSC no hauria tingut 21 diputats, per què no ens diuen que si en Mas hagués dit que la seva primera opció hagués estat intentar fer en Montilla Conseller Primer potser hauria tingut menys diputats que els socialistes. Oi que tot depenia dels resultats? Doncs...
Deixem-nos estar de fal·làcies. Si no ens agrada qui serà el president de la Generalitat, o quins partits li donaran suport, no fem servir arguments poc democràtics. Podem dir que una opció no ens agrada, o que potser no serà el millor per un o altre partit, fins i tot que no serà el millro pel país. Podem dir que potser hi haurà més o menys mala maror o millors o pitjors relacions amb el govern espanyol. També podem dir que això trenca per molts anys les relacions entre CiU i ERC. D'acord, podem preveure moltes coses. Però si no ens adonem que té tot el dret el senyor Montilla de presidir la Generalitat i que, fins i tot, és una opció del tot lògica, tenint en compte els resultats, tenint en compte que l'obra de govern anterior va quedar a mig fer i tenint en compte tot el que s'ha dit durant la campanya electoral és que tenim un pà a l'ull.